L’Onze de Seteembre d’enguany es presenta oficialment d’una manera estranya, desnacionalitzada, obviant el conflicte secular de Catalunya per alliberar-se d’Espanya essent substituït per una barreja de wokisme post-nacional que tan agrada a ER i soflames contra l’extrema dreta amanides de palestinisme mític (i estèril) en lloc d’independentisme.
Tot plegat és un poti-poti que retrata la profunditat de la impostura, el sectarisme i la mediocritat dels dirigents que han dut el país a la fallida posterior a l’1 d’Octubre del 2017. Únicament, la Comissió Independentista que organitza l’acte polític del Fossar de les Moreres intenta trencar aqueixa dinàmica claudicant apel·lant a la unitat nacional per la independència.
Està per veure quin missatge vol llençar Aliança Catalana ara que és al bell mig de totes les invectives i se li obren també moltes oportunitats per desemmascarar els detractors que miren d’ocultar rere les crides contra la suposada extrema dreta les pròpies responsabilitats derivades de l’immigracionisme, el multiculturalisme contra-identitari (català) i el filo-islamisme, que són les veritables causes del creixement arreu d’Europa dels partits civilitzacionals.
Post Scriptum, 14 de setembre del 2024.
Aqueixa Diada ha demostrat que hi ha un gruix social que persisteix a donar suport a la causa nacional catalana. L’acte de la Comissió Independentista del Fossar de les Moreres apel·lant a la unitat nacional per la independència, malgrat el silenci informatiu, és un dels missatges positius de la jornada: la presència de Damià Del Clot, Pep Andreu, Lluís Llach, entre d’altres ha estat un crit d’esperança, però insuficient. Els parlaments posteriors a la manifestació de la tarda han sigut una repetició dels clams estèrils de la revolució dels somriures, impotència volguda, impostura consentida (els parlaments de Xavier Antich i David Minoves són d’una falsetat manifesta). No hi ha símptomes de combativitat, ni de capgirament estratègic. Significativa l’absència d’ERC a tots els nivells, no tenen res a dir. Finalment, l’agressió multidimensional -mediàtica, política, violenta- contra Aliança Catalana no ha aconseguit ofegar la seva emergència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!