Nova York és una ciutat símbol de la llibertat de les persones i els pobles, estandard del liberalisme i el capitalisme indestriablement trellats, on van covar els nacionalismes europeus irlandesos, txecs, catalans, (“La llumanera” era precisament la seva revista), els jueus sionistes, on van trobar refugi els trotsquistes, i on ha emergit la creativitat multidimensional sobretot després de la Segona Guerra Mundial.
També els moviments anticapitalistes de tota mena, el darrer dels quals denominat Occupy Wall Street al 2011, (el referent dels indignats francesos i el 15-M espanyol), amb un jueu antisionista com cervell, David Graeber, amb uns resultats tan estèrils com els seus plantejaments, que només han servit per contribuir a la deslegitimació dels EUA cercada per tots els seus enemics.
Per aqueixa significació emblemàtica de la modernitat els islamistes la van convertir en objectiu del seu nihilisme l’11 de Setembre del 2001 i ara, amb el triomf de Zohran Mamdani a l’alcaldia reprenen el combat cultural amb la mateixa finalitat. El gest de jurar el càrrec sobre l’Alcorà és indicatiu dels seus propòsits, així com la tria del seu equip de govern (el seu principal assessor jurídic, Ramzi Kassem, ha estat advocat habitual de gihadistes d’Al Qaeda). Qatar i Aràbia Saudita han finançat les universitats nordamericanes des de fa dècades per fer-hi germinar tota mena de variants de l’anti-occidentalisme, i és d’aqueixa elit acadèmica d’on ha sorgit la nova esperança blanca de l’islamo-wokisme glamurós (les congressites demòcrates Alexandra Ocasio-Cortez i Ilhan Omar en són les estrelles femenines).
Sobta l’encandilament de l’esquerra euro-occidental (Mélenchon, a França, el verd Polanski a Anglaterra) envers tota aqueixa trepa de la fracció ascendent dels Demòcrates Socialistes al si del Partit Demòcrata, incapaços de reconèixer el desastrós balanç dels presidents Carter fins a Biden, passant per Obama, causant el declivi dels EUA i l’empoderament dels seus enemics (Iran, especialment) durant els darrers quaranta anys. El progressisme occidental és refractari a la identitat nacional i entusiasta del multiculturalisme, i de les abstraccions totalitàries que es reciclen a través seu: el comunisme i l’islamisme.
La interseccionalitat de lluites contra el capitalisme, és a dir, la modernitat, les societats obertes, la divisió de poders, és l’aplec d’esforços per abatre el lideratge del món lliure per part dels Estats Units. Significativament Mamdani ha estat un dels més virulants dins del Partit Demòcrata a l’hora de criticar la captura de Nicolás Maduro per part dels EUA en nom de l’anti-imperialisme, una de les consignes preferides del sovietisme i els seus hereus, els post-colonialistes antioccidentals. L’odi a Israel és l’altra de les seves prioritats com ho ha demostrat revocant la decisió del seu predecessor a l’alcaldia que va equiparar antisemitisme i antisionisme, rodejant-se de jueus antionistes com Bernie Sanders encobreix el seu antisemitisme.
Aqueix aiguabarreig ideològic té predicament assegurat en un poble desorientat i en vies d’auto-extinció com el català, predisposat a l’enlluernament en personatges i causes llunyanes bans d’afrontar la pròpia realitat i extreure’n conseqüències incòmodes. Els dirigents polítics nostrats s’estimem més confondre la causa nacional catalana dins dels corrents globalitzats (palestinisme, anticolonialisme, antisionisme) que no pas singularitzar-se entrant-hi en conflicte, com fan els jueus, els kurds, els amazigs.
Per resumir i millor expressar el meu parer assumeixo el de la pedagoga jueva nordamericana Natasha H. Pein que ha escrit avui al seu blog una punyent anàlisi, “How Antizionism and Ideological Ignorance Put the Free World at Risk“, del qual n’extrec els següents paràgrafs:
Mamdani represents what scholars describe as the Red–Green alliance: the convergence of Marxist and Islamist ideologies. Communism supplies the language of economic grievance, while Islamism provides moral absolutism. Together, they frame authoritarian control as liberation. This alliance succeeds because it disguises coercion as compassion. Censorship is reframed as inclusivity. Ideological conformity becomes diversity. Anyone who has lived under Marxist systems recognizes the pattern. When truth becomes political, and morality becomes ideological, tyranny inevitably follows. Mamdani did not rise to power incidentally. He was supported by radical progressive movements, Islamist networks, and token Jews who provided moral permission for the movement’s framing.
Mamdani has not hidden his intentions. He has openly declared his plan to transform New York toward socialism, likely edging into communism in practice. As a Soviet refugee, it is deeply unsettling to watch Western societies fail to recognize what communism looks like when it arrives. One of the most disturbing realities is that the erosion of critical thinking is not accidental. DEI-based ideological conditioning has too often replaced education with moral choreography. When critical thinking disappears, history is rewritten. A new generation loses the ability to distinguish moral performance from reality.
Mamdani poses a threat not only to Jews but to New Yorkers and the broader American public. A leader who rejects a nation’s foundational values constitutes a national security risk, and public failure to recognize this signals a dangerous stage of societal delusion, a dynamic described by Joost Meerloo in Delusion and Mass Delusion.
The West is failing to confront the Red-Green alliance, not because the threat is weak, but because colonial guilt has been weaponized into paralysis. All of this leads to the same conclusion: the crisis we face is not only political, but educational.
For those who fled regimes that fused faith and totalitarianism, Mamdani’s victory is deeply alarming, signalling the return of a worldview thought to be buried. As Canada has already experienced rapid radicalization, New York may now follow suit even more quickly, given its global cultural influence. The city is sleepwalking into old illusions, risking the dismantling of freedom under the language of compassion and moral progress.”
Som, doncs, al començament de l’era Mamdani a Nova York, i des de la capital del món lliure es projecta ara, i per molt de temps dissortadament, el feix d’idees totalitàries que el volen ensorrar. Una societat multicultural no és necessàriament una societat oberta (en els termes que la va definir Karl Popper), pot ser un conglomerat de comunitats enfrontades i refractàries al denominador comú dels valors occidentals, del qual en resulta un poder polític neutralitzat (com a estat als EUA el del tàndem Biden/Harris).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!