Aqueix matí papallonejant per Sevilla he tret el cap al Teatro Quintero, al carrer Cuna, on he vist que s’hi celebrava una assemblea nacional per tal de bastir un nou projecte nacionalista d’esquerres per a Andalusia prenent com a referència le Marees gallegues i Barcelona en Comú.
El jove que era a la porta d’accés al teatre ha estat molt amable responent a les mes qüestions i veient que era català s’ha interessat pel meu parer i m’ha convidat a treure el nas a l’amfiteatre des d’on he escoltat breument alguna de les intervencions especialment crítica amb el llegat del felipisme. He agraït la seva amabilitat però els he dit que personalment estava fora de joc en la política catalana actual però que seguia amb atenció la trajectòria de les diverses organitzacions nacionalistes d’arreu, també les andaluses.
Penso que l’actual Regne d’Espanya és un ordre estatal sense nord, immers en una crisi institucional i política de llarg abast, sense classe dirigent capaç de reformar-lo i, per tant, la crisi d’aqueix règim afecta plenament el projecte independentista català. Per aqueixa raó, sense intervencionisme en la política interna espanyola cal desenvolupar una estratègia de solidaritat, respecte i no ingerència envers les aspiracions legítimes dels diversos pobles que comparteixen la condició de súbdits d’un estat en plena fallida.
Post Scriptum, 27 de setembre del 2017.
De fa un cert temps hi ha símptomes que Andalusia pot ser el nou conflicte nacional emergent al qual s’haurà d’afrontar l’ordre estatal espanyol. El dossier del 12 de març d’enguany a Vilaweb : “Què són els Països Andalusos ?” resumeixen la base històrica de l’independentisme andalús. Els plantejaments de Pedro Ignacio Altamirano, promotor de l’Asamblea Nacional Andaluza, expressats en aqueixa entrevista a Diario Crítico, el proppassat 4 d’agost, són agossarats però n’assenyalen el camí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!