L’anunci fet ahir pel president català Carles Puigdemont que convocarà un referèndum per la independència pel 1 d’octubre d’enguany ha estat comentat abastament, coincidint el meu parer amb l’expressat avui per Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb. Només vull afegir de collita pròpia aqueixes reflexions:
Certament l’acte d’ahir fou una demostració institucional de dignitat nacional escaient només a les causes justes i nobles dels pobles que lluiten per la llibertat. Els fons i la forma de l’independentisme català responen als ideals de catalanitat, llibertat i prosperitat: aqueix és un missatge adreçat al món que contrasta amb els elements negatius de la reacció dels qui volen la submissió del poble català. D’aquí fins al 1 d’octubre i probablement més enllà no hi haurà, llevat de la solidaritat dels nacionalistes bascos i gallecs com avui s’ha vist, suport internacionals evidents. Només una expectació silenciosa per veure què fem i què fa el poder espanyol per subjugar-nos.
Serà un temps que com va dir Lluís Companys, “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”. Els estats faran segons nosaltres fem en aqueixos mesos a venir i això només depèn de nosaltres sols. Sempre m’ha agradat aqueix lema i l’organització que va personificar aqueix esperit entre 1931 i 1936 i avui em venen a la memòria amb emoció les coincidències que en la tardor de les seves vides vaig poder tenir amb alguns patriotes que foren membres de Nosaltres Sols.
Post Scriptum, 6 d’octubre del 2017.
El referèndum d’autodeterminació del proppassat dia 1 enllaça amb el que es va celebrar el 2 d’agost del 1931 per validar el projecte d’Estatut d’Autonomia dit de Núria sorgit dels acords del 17 d’abril del mateix any entre el president de la Generalitat i el de la República espanyola. Fou un pacte entre dos entitats sobiranes en els termes que va analitzar Francesc Maspons i Anglasell al seu dictamen de 12 de febrer del 1932. Aquell estatut es basava en el dret d’autodeterminació del poble català i així constava al `pròleg fins que les Corts espanyoles el van mutilar (amb l’acceptació de la majoria de forces polítiques catalanes).
L’agost del 1931 el poble català va demostrar un consens intern majoritari en el suport a l’autogovern que es va perdre el 6 d’octubre del 1934, i no es va recuperar amb la victòria electoral del Front d’Esquerres al febrer del 1936. La guerra del 1936-1939 va aprofundir encara més les fractures internes sobre les quals s’imposaria per la força el franquisme. Ahir, la transversalitat social i ideològica de la causa independentista supera definitivament els clivells subsistents i és una base sòlida de civisme, patriotisme, identitat i democràcia sobre la qual edificar un nou estat català del qual només se n’autoexclouen els qui malden per perpetuar la dominació política i l’espoliciació econòmica sobre el nostre país.
D’entre les moltes persones que han expressat aqueix sentiment de catalanitat fraternal que estem vivint trobo que Josep Lluís Carod Rovira ho descriu emotivament en aqueix article d’abans d’ahir a Nació Digital, “Homenatge a Catalunya“, i també David Fernàndez avui a la Directa, amb aqueix altre text tan colpidor com encertat, “I volent ser república, hem après a ser poble“.
Aqueix estat d’ànim respon a una mentalitat col·lectiva emergent imprescindible per poder reeixir davant les creixents adversitats que l’ordre estatal espanyol -i europeu- malden per oposar a la culminació de l’exercici del dret d’autodeterminació que vam exercir fa sis dies. Són moments d’introspecció conscient dels riscos i de les oportunitats que tenim al davant com a poble. Ara només veiem els adversaris i passarà un temps fins albirar els aliats. En aqueixa conjuntura és quan les nacions es refermen en els seus valors, nobles les que cerquen la llibertat, infames les que perpetuen l’opressió.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2017.
No tinc prou elements per valorar la decisió presa ahir del President Puigdemont de suspendre els efectes de la declaració d’independència, per tant li faig confiança, però també vull reiterar que el principal recurs del poble català és el manteniment de la cohesió i la coherència interna assolida i demostrada els proppassat 1 i 3 d’aqueix mes. Mitjancers n’hi poden haver però no pas d’altruistes sinó interessats en la potencial realitat de la República de Catalunya, hores d’ara no hi són.
El Regne d’Espanya rep el suport de la Unió Europea, l’OTAN i els estats musulmans, encapçalats pel Regne del Marroc (obsedit contra el moviment rifeny i el seu suport a Catalunya). La desproporció és colossal, però només tenim possibilitats de supervivència com a poble si confiem en nosaltres mateixos i fem front a les maltempsades que ens esperen i que poden durar força, siguem independents o no. El manteniment de l’eix CUP, ERC, PDECat i entitats sobiranistes és la prioritat imprescindible per a fer front a la repressió i l’aïllament.
Post Scriptum, 23 de gener del 2018.
No he actualitzat abans aqueix apunt perquè en considero vàlid l’esperit i perquè no tinc prou elements per valorar les decisions adoptades per les nostres legítimes institucions el 27 d’octubre i dies posteriors. Però avui que el nostre President ha estat escarnit per un brètol espanyol a Dinamarca la seva imatge, sempre digna tot i les circumstàncies, reflecteix la solitud en la que ens trobem com a poble front la creixent agressivitat del poder espanyol.
Era una realitat previsible però crua de viure, inevitable pels pobles que lluiten per la seva llibertat, i per això m’indigna el to displicent de l’article d’Andreu Claret, avui al Periódico, “Dinamarca desnuda a Puigdemont”, escrit per qui va ser fill d’exiliats republicans. Puc compartir algunes de les opinions d’Andreu Claret però no pas la inhibició respecte de la causa nacional que avui representa el legítim President de la Generalitat i l’omissió de tota referència a la repressió que el poder espanyol està disposat a exercir contra el poble català. Vergonya, Claret, vergonya !!
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2019.
L’editorial de Vicent Partal aqueix vespre a Vilaweb, “Estem sols?“, situa el conflicte català en el context europeu, però sobretot és un missatge Catalunya endins.
Post Scriptum, 10 de juny del 2021.
L’independentisme té un contingut essencial que no es pot distorsionar: la creació d’un estat propi que expressi el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Banalitzar aqueix objectiu comporta distorsionar la realitat de la dominació politica i l’espoliació econòmica que el poder estatal espanyol exerceix sobre el poble català. Les actitud de bona part dels dirigents del procés engegat al 2010 banalitzen amb fets, paraules i gestos la causa que aparenten servir. És el cas d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez o Jordi Cuixart, per posar només tres exemples recents de renúncia a la llibertat del nostre país. El conflicte i la repressió persisteixen, però dissortadament no tenim direcció política col·legiada amb voluntat i capacitat suficient per liderar-lo. Enguany, en fa 90, de la creació de l‘organització separatista Nosaltres Sols, ens caldria recuperar l’esperit per superar l’atzucac actual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!