Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

12 de novembre de 2008
4 comentaris

MDT: republicanisme i socialisme

Albert Botran em fa arribar el resum de les principals aportacions a les XXIII Trobades Independentistes organitzades pel MDT, (www.defensadelaterra.org), celebrades a Prat del Comte (la Terra Alta) els dies 18 i 19 d’octubre passat. A través seu, i de Carles Castellanos, segueixo l’evolució de la seva concepció del republicanisme, (ja esboçada en el document “Cap a la República dels Països Catalans”).

A continuació en reprodueixo els principals fragments ja que trobo interessant la visió complementària que plantegen entre socialisme i republicanisme, defugint de dogamtismes estèrils, una actitud que pot facilitar l’entesa estratègica amb altres forces independentistes : 

La República en el camí de la construcció del socialisme

L’independentisme creix, i també ho fa per la dreta. Així doncs, cal anar elaborant una proposta de sobirania des de l’esquerra, i per això parlem de República dels Països Catalans. Es tracta d’una alternativa que ha d’anar prenent cos, i això vol dir parlar de categories concretes com ara l’articulació política del conjunt dels Països Catalans, la direcció econòmica de la societat (per exemple, com actuar en el cas de les pensions de jubilació) o un model d’ordre públic, per posar tres exemples dispersos. D’entrada l’assoliment de la República dels Països Catalans no necessàriament implica l’inici d ela fase socialista (és a dir no podem assegurar que la república serà socialista de manera immediata). Això dependrà de la correlació de forces polítiques, econòmiques, socials i militars ( a nivell nacional i internacional). Ara bé, la República sí que permet socialitzar la democràcia. La fi de l’espoli fiscal que significaria la independència, per exemple, obligaria a decidir què es fa amb aquesta quantitat de diners, raó per la qual cal pensar, per exemple, en un programa que es pugui contraposar a les propostes de l’independentisme liberal.

El republicanisme reviscola com a opció política, si bé cal fer un esforç de precisió. Entendrem el “republicanisme” no com una teoria global sinó més aviat com un metallenguatge per a referir-nos als conceptes polítics, i redefinir-los en contraposició a les interpretacions liberals que avui dia conformen gairebé un “pensament únic”. El paradigma “liberal” ha tingut una data de naixement i, com qualsevol altre fenomen històric, tindrà també la seva data de caducitat. El republicanisme s’oposa a la ideologia liberal, especialment en la consideració que sense recursos materials (propietat) no es pot ser realment independent i lliure. En aquest sentit, podem trobar històricament un republicanisme oligàrquic (són ciutadans aquells que tenen propietats) i un republicanisme democràtic que, conscient que la llibertat s’ha de socialitzar, propugna que la condició “sine qua non” és socialitzar la propietat. En la relació entre comunitats polítiques (el marc internacional), també podríem destriar entre un republicanisme colonial i un de solidari, distinció per a la qual tan sols cal recordar l’explotació que, en el món antic, la democràcia atenenca practicava sobre la resta de ciutats gregues. Un republicanisme solidari no actua amb la resta de comunitats com un imperi, sinó que planteja, pacíficament i fraternal, lligues o federacions basades en la lliure unió, la igualtat i es compromet en la lluita contra la dominació. Per últim però no menys important, també des de la perspectiva de gènere cal veure com les dones no han estat sovint considerades com a ciutadanes, com a persones lliures iguals. Amb aquestes variables s’ha de situar el metallenguatge teòric del republicanisme independentista català.

Anant més enllà, hem de dir que el republicanisme es basa en el principi de la llibertat de mínims: que ningú no depengui de ningú. Així, no és lliure aquell/a qui té recursos, sinó aquell/a que n’és amo/mestressa: això és, regir-se pel propi dret (sui iuris) i no dependre d’un tercer (aliens iuris). La propietat és a la base de les relacions socials en la societat capitalista, i la seva distribució social és el criteri per discriminar les interferències arbitràries (o dominacions) rellevants en política. Ser amo dels propis recursos és una condició per poder actuar civilment en llibertat i, per tant, per participar sense estar coartat; en una paraula, per poder exercir les excel·lències públiques que compartim potencialment tots els humans. Les classes no propietàries (o classes populars), per molt que jurídicament disposin d’una llibertat formal, a la pràctica es veuen oprimides socialment: són els treballadors i treballadores precàries, els assalariats i assalariades, els aturats i aturades, i tots els que depenen de la llei de l’amo.

El republicanisme també es pot aplicar a les nacions oprimides. Aquestes poden arribar a rebre un bon tracte econòmic (o en d’altres aspectes) per part del centre tirànic, però en darrera instància depenen de la metròpoli imperial o colonial, és a dir, insolidària. Si no es poden autodeterminar, si no poden ser mestresses de si mateixes, significa que són víctimes d’una dominació. Vet aquí el sistema de dominació -la legalitat il·legítima- que estableix, per exemple,  la Constitució espanyola en el cas dels Països Catalans, Euskal Herria o Galiza. La recuperació del republicanisme, en definitiva, significa dues coses. Primerament, el desvetllament d’una tradició política amb nom propi, que ha jugat un paper molt important en l’antiguitat, en les revolucions modernes i en el món contemporani i que, a més a més, a casa nostra ha tingut representants i moviments amb molt de pes. Segonament, significa un llenguatge útil per desemmascarar els botxins liberals de la “Res Publica”. La República independent dels Països Catalans és el marc on es pot avançar cap a la societat socialista ja que naixerà a través d’una recomposició de forces socials i polítiques important. Constitueix així una porta política democràtica a la transformació social, però cal tenir  clar que aquesta potencialitat dependrà, en molt bona mesura, del grau d’organització d ela classe treballadora i les classes populars en el moment de la construcció d’aquest nou marc polític. la funció de l’esquerra independentista hi haurà de ser, doncs, important.

La conquesta de la República: al voltant del dret de decidir

Sobre l’abast nacional de la República, hem de tenir en compte que si hi ha ritmes diferents en l’accés a la independència, segons els territoris, aquests han de ser conseqüència del procés de lluita, no pas de les nostres propostes pròpies, que sempre han de ser el més unitàries possibles. Si una part de la nació es queda enrere, que sigui fruit d’una lluita (parcialment) derrotada, perquè així l’independentisme allí present pot decidir com continua la lluita.  La base de la ruptura per la indepenència pot constituir-la la lluita pel dret de decidir. Ara bé: quina forma prendrà aquest dret de decidir ? Podem pensar en un procés constituent a l’estil europeu de postguerra, en el qual un govern provisional elabora una constitució que se sotmet a un referèndum i, si s’aprova, es constitueix un nou estat. Per una altra banda, les assemblees de la CUP d les comarques gironines van elaborar el novembre de 2007 un tríptic que contenia el següent lema: “Des dels municipis, construïm la República dels Països Catalans”. És un model més similar als moviments d’alliberament nacional del tercer món, en el qual una sèrie d’espais alliberats es van convertint en contrapoder fins que guanyen. També és un procés inspirat en el model del federalisme del segle XIX: construir un país de baix cap a dalt. I en el cas particular de la nació catalana, permetria més fàcilment trencar les divisions territorials (departaments, comunitats autònomes….). En una línia semblant, l’Esquerra Independentista ha desenvolupat, des de fa anys, la proposta de l’organització d’una Assemblea Nacional Popular dels Països Catalans a partir d’estructures territorials i sectorials, de la qual sorgiria el Consell Nacional del Poble Català, que prendria les funcions de govern provisional. 

El primer model és formalment més correcte, però que sigui més democràtic o menys és complex d’escatir: convé fixar-se en qui i com participa en el procés de ruptura  (això és: com s’exerceix el dret de decidir). El model “de baix cap a dalt” es tradueix en l’establiment d’unes estructures de representació alternatives a les de l’estat que es van imposant a poc a poc. Per contra, dins del sobiranisme dels darrers anys domina la idea que el referèndum és un punt de partida que cal, com sigui, aconseguir el més aviat possible. Aquesta visió idealista no té en compte que el procés és a la inversa: el referèndum és el resultat d’un procés de lluita, raó per la qual no és gens fàcil convocar-lo (com ho prova el cas Ibarretxe). En qualsevol cas, tot i les anàlisis i propostes que ara puguem fer, la prioritat és acumular forces per aguditzar les contradiccions del sistema autonòmic i l’estat espanyol.  No és prioritari dissenyar l’estructura política de la República dels Països Catalans, encara que sí que se n’ha de tenir una certa perspectiva (encara que sigui en forma de principis). Les circumstàncies històriques i el procés de lluita mateix seran les que determinin la forma d’aquesta República.

  1. No crec gaire amb el socialisme tal com s’ha entès fins ara. Però estic d’acord que sense un Estat propi ni socialisme, ni liberalisme ni cap isme és factible, a part del colonialisme.
    La forma d’aconseguir-ho , més igual, però el que compte es aconseguir-ho.
    S’han de fer força per tots els costats i tensar Espanya fins que peti.

    Desprès cadascuna de les opcions (ismes) seran o no seran, escollides per els ciutadans lliures.

    Respecte al socialisme, crec que s’hauria de esborrar aquesta paraula i cercar una d’altre. La lluita de classes avui en dia està molt esbiaixada, perquè d’amos cada vegada n’hi ha menys, i els que queden, pobres estan perseguits i maltractats tant per sota com per dalt.
    Ara el que hi ha son empreses que estan dirigides per una colla d’executius que tampoc son amos en el sentit millor (quan fan de pare protector) i en canvi si que ho son en el pitjor (tenen menys escrúpols que els amos en acomiadar els treballadors).
    També hi ha molts treballadors de corvata (cada dia més) que no es poden clasificar com obrers i en canvi estan sotmesos a una pressió i un malracte  molt superior que els obrers.
    En fi, el que era vàlid el segle XX ara no es del tot vàlid
    Manel

  2. Benvolgut Jaume, torne al seu blog malgrat resultar-li potser, una mica redundant, baladró u el que vulgueu dir-me i ho faig perquè no puc estalviar-m’ho, el meu cor batega al ritme del meu poble i em sento morir. Abans de començar a picar les quatre paraules que ara llegeix, m’he demanat si valia la pena i no he sabut respondre’m. No apanyarem res però, restarà si més no la meua protesta, el meu neguit en comprovar dia si i l’altre també, com de perduts caminem per la vall de llàgrimes que resulta al cap i a la fi, aquesta vida. Jo volia comentar-li, tot i saber que vostè està per l’esquerra de la llibertat, no com jo, que només estic per la llibertat, tot i creure’m d’esquerra, doncs, que la República Confederal Catalana no permetrà socialitzar la democràcia. La democràcia s’ha de constituir i això de primer hora, perquè de no ésser així, no arribarem enlloc. Què això no reste clar en qualsevol pensament que malde pel nostre alliberament nacional, resulta emprenyador i més, si els qui en demostren llur candidesa han estat en un moment u altre, companys de projecte.

    Sovint tinc dubtes si tal com diuen del “paradigma liberal que tingué data de naixement i com qualsevol altre fenomen històric, tindrà data de caducitat” hom podrà equiparar-lo al paradigma del socialisme, perquè hi ha un alt risc de confusió en la garberada de republicanismes apuntats al document que ens heu donat a llegir avui. Jo no vull creure’m que siguem tan pocs els republicans que tot i tenir-hi propietats, un piset, un cotxet o potser un hortiu, maldem per assolir la llibertat política i alhora, la nostra república.

    Això és molt important senyor Renyer, la llibertat política, Perquè masses gents la confonen amb les llibertats civils, posem per cas, la llibertat d’expressió o la d’associació i també amb la de vot però, no, no és això companys, i ho hem de cridar ben alt. L’existència de llibertats civils no garanteixen la llibertat política i encara menys llur permanència en una veritable democràcia i és per això que tots els qui somiem en la nostra segura i futura república catalana, haurem d’assolir sense gaire dilació els mecanismes necessaris per tal de garantir l’encastament d’aquests instruments en les nostres Constitucions. Mai no seria de cap altra manera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!