Dijous 10 d’abril, l’Aula de debat de la URV va organitzar un col·loqui amb aquest títol amb els professors Eudald Carbonell, Eulàlia Lledó i jo mateix, moderats per Montserrat Duch i amb la presència d’un centenar llarg d’estudiants. Aquest és el resum de la meva intervenció.
Pel que fa al marxisme, considero que fonamentalment és una intepretació de la realitat socioeconòmica del segle dinou, realitzada per un jueu alemany assimilat, (Karl Marx), que cerca una solució als problemes globals de la humanitat mitjançant la instauració d’un ordre igualitari per mètodes revolucionaris. La seva contribució al pensament socialista ha estat substancial i se’n ha fet el substrat de l’ordre comunista que ha estat vigent durant els segle vint en molts estats i perdura encara com referent estratègic en alguns moviments d’alliberament nacional de caràcter insurreccional.
Recomano la lectura de dues obres imprescindibles per comprendre el fenomen comunista contemporani en l’àmbit europeu: “El siglo sovietico” de Moshe Lewwin, publicat a Editorial Crítica, Barcelona, 2006 i “Le passé d’une illusion” de François Furet, publicat per Laffont-Calmann-Lévy, Paris, 1995.
El moviment comunista ha tingut un paper determinant en la història catalana dels darrers cent anys, amb algunes formulacions teòriques i organitzatives originals (especialment durant els anys trenta del segle passat), però essent rellevància efectiva per l’independentisme català contemporani. A partir de la meva experiència personal, considero que el marxisme-leninisme ha estat un model ideològic, estratègic i organitzatiu adoptat pels sectors més combatius de l’independentisme català durant els anys setanta i vuitanta del segle passat, però que actualment només és emprat com un sistema simbòlic contraposat a l’ordre estatal establert pel conglomerat organitzatiu de l’Esquerra Independentista extraparlamentària.
Crec que la formulació més novadora de la qüestió catalana feta des del marxisme d’alliberament nacional és la que va efectuar Josep Guia: “El nacionalisme és una ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament, per la formació i/o manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme”, extret del seu treball “Sobre el nacionalisme”, publicat a “Annals” de la Universitat Catalana d’Estiu, el 1983.
Hores d’ara, penso que el nacionalisme és un fenomen que només podem sintetitzar a partir de la consideració de la noció de poble com a unitat de cultura, de civilització: “A banda de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de què s’ha dotat en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia que resulta d’aquests trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un nombre variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen el seu reconeixement com a nació”. Veure el meu llibre “L’autodeterminació del poble català”, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2004.
Actualment subsisteixen al voltant de sis mil grups humans que podem conceptualitzar com a pobles, afectats per un accelerat procés de desaparició fruit de l’impacte que reben moltes comunitats que s’havien mantingut al marge de la modernització a l’entrar en contacte amb sistemes econòmics i formes de vida aliens, (veure el dossier www.nationalgeographic.com/mission/enduringvoices/).
Existeix una profunda disfunció entre els dos-cents estats reconeguts a l’ONU i aquesta diversitat de pobles que es veuen sotmesos a ordres estatals adversos a la seva existència, ja sigui perquè són tractades com nacions prohibides (cas dels catalans), com les definia Sergio Salvi, o minories nacionals amb estats de referència (cas dels hongaresos residents en estats veïns a Hongria) o sense estats de referència (cas dels gitanos). Vaig exposar aquesta classificació en el meu llibre “L’Estat contra els pobles”, Arola Editors, Tarragona, 2002.
Pel que fa al feminisme, crec que la seva aportació a la revisió moderna dels moviments nacionals pot ésser determinant ja que: “Els projectes nacionals van ser inicialment definits per homes, i les dones, en aquest context nacionalista, van ser construïdes en relació amb els homes, per la qual cosa la feminitat habitualment s’ha utilitzat com un suport simbòlic i moral. Justament perquè són projectes masculins, les nacions es feminitzen figuradament al servei de les necessitats masculines. El cos femení és l’espai, el conjunt de la col·lectivitat, i la idea és la de la mare, amatent i casolana, uns rols que no deixen de reforçar l’imaginari cultural i els estereotips de gènere (Mayer)”. Veure de Montserrat Palau, “La mare pàtria: dones i construcció cultural de la nació”, dins de l’obra col·lectiva “Paraula donada”, miscel·lània Joaquim Mallafré, Onada Edicions, Benicarló, 2006.
Hi ha dos cosmovisions emergents, l’estatisme xinès i l’integrisme islamista, que comporten la desaparició del fet nacional al si dels territoris que dominen, i un dels factors essencials de preservació de la diversitat nacional és la progressiva irrupció del paper social de les dones en aquests conjunts de civilització. També en el nostre món, europeu i català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El pensament marxista és una fugida cap avant, el nacionalista és una reafirmació del passat cap al futur i el feminista a no ser que es crega amb el sexe dels angels, sovint és transforma en el pensament masclista invertit de les dones o el món a l’inrevés.