Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 de febrer de 2018
1 comentari

Manuel Viusà, en la memòria

Manuel Viusà i Camps, (Barcelona, 14 de desembre del 1917 – París, 11 de febrer del 1998), fou un patriota català d’una trajectòria militant que hauria de ser exemplar per a les joves generacions d’independentistes catalans. Robert Surroca ha fet arribar als seus amics el següent escrit de la seva filla Joana Viusà Galí per tal de ser divulgat:

“Manuel Viusà, figura de l’exili francès, als 20 anys de la seva mort

Aquest mes de febrer de fa 20 anys moria a París, l’artista i patriota Manuel Viusà i Camps. Avui en tindria 100 acabats de fer. La seva dona, l’escultora Gertrudis Galí no va durar gaire més : 10 dies escassos. Tots dos havien portat una vida d’amor profund, de tendresa, d’admiració mútua i de comunió d’ideals. Primer bregant junts per l’art i la lluita contra la dictadura i els drets nacionals, a Terrassa. I després a l’exili on marxaren amb tres filles petites, el novembre del 1948, a les quals s’afegí un noi, nascut quatre dies després de travessar la frontera.

Les habilitats artistiques de Manuel Viusà el van destinar a la producció de salva-conductes als membres del Front nacional de Catalunya, un partit del qual va ser co-fundador. Els fabricava al pis que ell i la seva dona ocupaven a Terrassa. També hi imprimia el butlletí del FNC “Per Catalunya”, que va continuar editant a l’exili, a Perpinyà i després a París. Gertrudis Galí, mentrestant, pintava retrats de les families burgeses de la ciutat. La detenció de la major part dels membres de l’escamot al qual pertanyia, va aconsellar la fugida.

En arribar a Perpinyà, la família Viusà-Galí va rebre ajuda dels membres de la Resistència, en agraïment a la tasca encomanada al FNC que havia passat fugitius jueus i documents compromesos per la frontera. Com per exemple, els arxius del govern exiliat polonès, que van sojornar una temporada prudent sota el llit del matrimoni Viusà-Galí al pis de Terrassa, abans d’emprendre camí cap a Londres, via Barcelona i Lisboa.

A París, Manuel Viusà va adquirir una màquina offset de despatx que va servir per redactar i editar les dues primeres biografies dels Presidents Lluís Companys i Francesc Macià, la revista Foc Nou i la “ Correspondència Secreta : Franco, Hitler, Mussolini”, que firmà sota el pseudònim de Pere Vergós. Desenes i desenes de nois i noies que, els anys seixanta, emprenien l’aventura jovenívola de viatjar per Europa fent auto-stop van passar pel taller de la “Rue Clauzel” de Montmartre, coneguda entre ells com “l’ambaixada catalana a París”. Sempre hi trobaven un plat a taula, i a males, un jaç per dormir sobre el vell parquet de fusta. Com també, les clases magistrals d’història política del país impartides per un home autodidacta però dotat d’una immensa cultura i capacitat didàctica. Abans de tornar cap a Catalunya, en Viusà els omplia la motxilla de les seves produccions militants, destinades a la lliberia Públia, que regentava, al carrer Consell de Cent nº 281, just darrera de la universitat, l’abnegat i avui dia vergonyosament oblidat, Joan Ballester.

Ara fa 40 anys, Manuel Viusà, va ser acusat per la justicia española de ser el delegat a l’exterior de l’Exèrcit Popular Català, Empresonat dos mesos a La Santé de París, va ser alliberat després d’un judici memorable que va motivar el desplegament cap a París de mitja dotzena d’autocars contractats pel Dr Josep María Reguant i de centenars de militants independentistas, amb Xirinacs al capdavant. No van poder entrar tots a la gran sala del Palau de Justícia propera a Notre-Dame. De bell antuvi, el mateix fiscal va exonerar en Viusà.

Eren altres temps. Encara que hagués mort Franco, França no es creia que Espanya fós una democracia. Avui dia s’ha demostrat com l’Espanya repressiva de sempre perdura. I l’odi visceral i transversal també.

Post Scriptum, 11 de febrer del 2023.

“El Petit Consolat de Catalunya a París”, per Joana Viusà i Galí, publicat al bloc del Memorial Joan Cornudella-Joan Colomines, i a Llibertat.cat el 8 de gener del 2021:

Entre els anys 60 i 70, una allau de joves catalans va començar  a franquejar massivament  la frontera. I tot “fent dit”, arribava a la Ciutat de les Llums. Estudiants membres de la FNEC o militants del Front Nacional de Catalunya tenien una adreça on anar a buscar escalf, idees noves i les claus de la llibertat: la del taller d’artistes montmartrenc Manuel Viusà i Gertrudis Galí.

Aviat  el 19, rue Clauzel  va ser conegut a Barcelona com el “Petit Consolat” de  Catalunya a París. Noies i nois de Catalunya, de València, de les Illes i altres entorns, pujaven dia rere dia els cinc pisos de l’escala  de cargol, de fusta encerada, per tal d’abeurar-se a aquella font de saviesa i d’abrandament independentista. El meu pare apartava els seus pinzells i la meva mare apagava la flama del seu potent  bufador -amb el qual moldejava escultures de bronze-, per atendre aquells joves delerosos d’omplir les motxilles de raons per lluitar pel País.  A més de buscar-los -si ho necessitaven-, allotjament o feina, tots acabaven compartint amb nosaltres un plat a taula. El meu pare era per a ells, una font  enaltidora de coneixements sobre la història dels Països Catalans, que ignoraven del tot: no només la  història més recent que Franco va taller en sec, sinó també la de les èpoques de l’esplendor. Tinc enganxada a la retina la imatge del meu pare impartint càtedra, envoltat d’un estol de noies i nois asseguts a terra  sobre els llistons desajustats del parquet de fusta. La meva germana Núria i jo, en tornar de classe, ens miràvem amb timidesa aquells joves, plantificats a casa nostra. Amb uns quants anys més, vam entrar, nosaltres també, a formar part d’aquelles colles;  a fer-nos entre ells, amics i  amigues, a desfer els camins enfangats de l’exili, tornant a un país que vam deixar amb pocs anyets. I sobretot a aportar el nostre gra d’arena en el projecte de formació de la joventut independentista que s’havia empescat el nostre pare.  “No saben qui era ni Macià, ni Companys!” s’exclamava. “Els seus pares, cagats de por, no els han explicat res!”, s’indignava la meva mare, sobretot si resultava que algun era fill de militants del Front…

Així va ser com en Manuel Viusà va deixar de pintar durant dos anys sencers (tot i que el nostre pa de cada dia provenia exclusivament de la producció artística!), per dedicar-se a escriure les biografies -primer la del màrtir de Catalunya, el President Companys,” i acte seguit, la de Pare de la Pàtria, el President Macià-. En aquest darrer cas, per tal d’obtenir fonts inèdites del judici a París contra Macià i 18 acusats més, pels fets de Prats de Molló, ens vam valer, el meu pare i jo, de la meva tarja d’estudiant per aconseguir entrar a la venerable -i gens pública- Biblioteca Nacional de França. Jo com a “investigadora” i ell, com a “fotògraf”.  La valuosa documentació que vam obtenir va sortir reproduïda per primera vegada en l’esmentada biografia del President Macià. (La documentació arxivada en el fons conservat a l’exili  pel President Tarradellas ha aparegut molts anys més tard).

Per realitzar l’edició de la Biografia per un cost assequible, vam comprar una impressora Offset i una IBM “justificadora”. Era una màquina elèctrica que calculava quantes lletres faltaven o sobraven al final de cada línia per “ajustar” el text. Un treball molt  feixuc que el meu pare va confiar a la Núria. Ella va deixar el seu lloc de treball en una empresa parisenca per dedicar-se a ple temps a passar a la màquina diabòlica tots els escrits: no només les biografies de Companys i Macià, sinó més endavant, tota la producció generada a casa, com els documents d’informació de la delegació a París de la FNEC,  o de promoció dels primers  concerts a la  Mutualité de París, de Raimon, i més tard, de Lluís Llach, que van ser patrocinats  per la secció sindical estudiantil  de l’UNEF de la facultat de Nanterre, on jo estudiava…. “.

Post Scriptum, 8 de març del 2023.

Maria Palau signa avui al Punt aqueix article dedicat al matrimoni format per Gertrudis Galí i Manuel Viusà:  “L’art català exiliat que ha caigut en l’oblit”.

  1. Joana, soc filla d’en Jordi Farré. Voldria posar-me en contacte amb tu. Tenim a la nostra família diverses obres del teu pare i de la teva mare.
    Ens vam veure a París a casa vostra a finals del 68.
    Gràcies. Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!