Al butlletí del Front Nacional de Catalunya, “Parers”, corresponent al 10 d’abril del 1945, hi apareix un article signat “M. Valls”, titulat “Precisant actituds”, que cal atribuir a Manuel Valls de Gomis (Barcelona, 1914 – Perpinyà, 2002), un personatge rellevant del separatisme català pendent d’estudiar en tota la seva envergadura. Se’n coneixen pocs escrits, aqueix n’és un, i significatiu del seu pensament de patriota de pedra picada que es posiciona obertament a favor dels independentistes en la controvèrsia que els enfronta als legalistes, encapçalats per Josep Tarradellas, partidaris de limitar les reivindicacions nacionals catalanes al restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932. Una disjuntiva, dissortadament, força actual:
” La situació política actual i les posicions adoptades pels diferents grups i sectors catalans neguitegen a molts patriotes, en especial als que es troben a les presons a casa nostra. Hom es demana: “On és aquesta tan desitjada unitat catalana ? Perquè no s’ha aconseguit ?
Les raons són diverses. Pel que es refereix a nosaltres, un sector determinat ens acusa de manca de realisme i no vol comprendre altre unitat que aquella que consisteix a sumar-se a la seva política, fent renúncia de tot sentit o ideal. Nosaltres ens preguntem: Perquè volen que seguim la política que diuen realista, els partidaris del retorn a l’Estatut i a la Constitució espanyola del 1931 ? És que per ventura aquest sector ens pot assegurar el retorn a la legalitat que ells tan defensen ? Nosaltres creiem que no, i creiem a més, amb tota sinceritat, que no tenen cap més possibilitat per a fer triomfar llur política, que nosaltres no tinguem la nostra.
Deixem, però, de costat, les possibilitats, que són sempre qüestions de tàctica, per anar a una qüestió de fons que ens posem. Avui més que mai tothom és manté en les seves posicions i àdhuc hi ha gent que té un interés marcat a cercar situacions de fet, que divideixen els catalans i comprometen d’una manera evident la persona que, pel fet d’escaure-li per raó de les disposicions estatutàries, la Presidència de la Generalitat, podria ésser cridada a presidir aquesta unió.
La nostra posició és ben coneguda, i la nostra actuació també: no tan sols la nostra actuació posterior a l’alliberació de la França, sinó també la de la clandestinitat, i sobretot aquella portada a Catalunya mateix. Ningu pot negar que la joventut a Catalunya ha estat sacrificada. Ella que no és responsable de la política que s’ha seguit, malgrat això, ha pagat car. Guerra, exili, camps de concentració, etc…en una paraula, els millors anys de la joventut desfets. No és tot això un xic massa, pels que no han intervingut en la direcció de la cosa pública i que per tant són exempts de culpa ?
Quines raons tenen els que ens acusen de cofois, babaus, demagogs, joves, etc… pel fet de no voler seguir una política que ens ha conduït al desastre ? A les Corts de la República, vista la posició adoptada pel poble català, és votà una llei espanyola, dita “Estatut de Catalunya”, que atorgava als catalans unes determinades llibertats. Aquesta llei no ha donat cap solució definitiva al problema nacional de Catalunya i els catalans no tenen ara més que abans, una estabilitat en les institucions rectores, que els permeti esguardar al pervindre amb confiança. Tenint en compte aquesta evidència, perquè ens parlen de retorn a la legalitat i canten els elogis de les fórmules màgiques que ens han portat al desastre ? Què pretenen amb això ? Creuen que és possible que nosaltres ens sumem a una política que els nostres fills, al igual que els seus pares, estaran condemnats a una vida de guerra civil, a ésser perseguits, a l’exili i als camps de concentració ? No, això no és just i és il·lús pretendre que Catalunya es sumi a aquesta política.
Nosaltres volem una política assenyada que condueixi al nostre país pels camins d’una estabilitat que no ha existit mai i que posi el poble català a redós de tota discòrdia intestina amb altres nacionalitats peninsulars. És per això que treballem per una fórmula nova, és per això que estant animats d’idealisme i de patriotisme, propugnem una política que permeti una concòrdia entre pobles ibèrics i que a l’ensems dongui una solució als nostres problemes nacional i social, i ho volem, perquè creiem que mentre no hi hagi una solució conjunta d’aquests dos problemes, no hi haurà pau possible a la nostra terra. Deixem les fórmules que han fracassat, deixem les posicions de guerra civil, i anem a fer obra constructiva.
Nosaltres, som partidaris d’una solució confederal de les nacionalitats ibèriques que dongui els mateixos drets i deures a cada un dels estats confederats, que salvaguardi tota possibilitat de que es pugui prendre algun acord contra la voluntat de la nació o nacions afectades, i reconeixi i garantitzi a cada estat la possibilitat de solucionar, de la manera que cregui més escaient, els problemes socials, econòmics i polítics, que tan diferents es presenten a cada país, i permeti així una convivència entre pobles peninsulars.
Una tal solució seria la font més segura per assegurar el progrés de tots i Catalunya hi sortiria guanyant en estabilitat, essent les llibertats conquerides, més sòlides pel fet de situar-nos a tots en un pla d’igualtat. Altrament, la solució estatutària, pel sol fet d’ésser una posició d’excepció, posa en front de Catalunya altres països peninsulars. I si això és així, perquè desitjar la continuació d’un estat de coses que de fet porta agermanat una situació de guerra entre Catalunya i l’estat espanyol ?
Aquells que es diuen realistes, no creuen en els resultats pràctics de la nostra adhesió fàcilment a fórmules de convivència constructiva, més que no pas a fórmules d’excepció, car aquestes seran sempre vistes amb desconfiança ?
Es tracta, doncs, de decidir-se per una o altre solució: o la nostra, que ens deixaria la llibertat política i lliure joc d’organitzar-nos com més ens plagui d’acord amb la manera d’ésser que ens és pròpia, o la dels estatutistes, que defensen un règim d’excepció, perllonga una situació de guerra que no porta per Catalunya cap benefici i per tots en general és germen de disgregació.
Tenim confiança en el seny del nostre poble i creiem que, tant pensant en nosaltres mateixos com en les generacions futures, el poble català ferà decantar la balança que ens donarà el triomf.
Ara permeteu-nos que fem una crida al patriotisme de cada català. Reconeixem que la posició anomenada legalista és la més còmoda i fàcil de defensar: nosaltres teníem l’Estatut, no cal pensar gaire per dir-ho així, però pensant en patriota i sentint les inquietuds del nostre poble, no és millor abandonar posicions personals -que evidentment de reeixir farien plaer a algun polític- per a llençar-se a la defensa d’una solució de llibertat i convivència que permeti que la història ens jutji com a homes que han acomplert el seu deure contribuint a una millor organització que pot aportar un benestar a les generacions futures i una bella fi a la present.
Per Catalunya, per l’Humanitat, diem: Prou guerra, prou exili, prous camps de cocentració. Anem per a una obra constructiva que ens permeti de viure lliurement i digna.”
Post Scriptum, 8 d’abril del 2021.
A la web Anonymes, Justes et Persécutés durant la període Nazi dans les Communes de France hi apareix aqueixa ressenya:
“Manuel Valls de Gomis était le fils d’un industriel du textile. Etudiant à Barcelone, il dut s’enfuir de son pays en 1938 quand la ville fut conquise par les forces du général Franco. Il s’installa à Paris mais fut arrêté par les autorités françaises, interné au Camp Joffre à Rivesaltes d’où il s’évadera et se réfugiera à Perpignan (Pyrénées-Orientales).
Lorsque les Allemands envahirent la France en 1940, Manuel Valls de Gomis* s’engagea dans la résistance, se chargeant notamment de faire du renseignement sur les mouvements des troupes franquistes à la frontière des Pyrénées-Orientales, mais aussi d’escorter vers l’Espagne des fugitifs pourchassés par le régime de Vichy ou les Allemands. Manuel Valls de Gomis* franchissait régulièrement la frontière dans les deux sens et avait établi à Madrid des contacts avec des émissaires de l’Angleterre et des Etats-Unis.
Contacté à Perpignan par des réfugiés juifs, il leur procura de faux papiers d’identité. Ce fut notamment le cas pour les Kirszbaum, une famille de réfugiés juifs polonais. Rejla née Feldman et son mari Abraham Kirszbaum habitaient à Paris avec leurs filles Rachel et Frajda, née en 1921 à Lodz (Pologne) et leur fils Lucien. En 1942, Rachel Kirszbaum se lia d’amitié avec Adulphe Bennezon, qui avait été fait prisonnier de guerre en 1940 et qui, échappé de son stalag, était rentré à Paris. Le 15 juillet 1942, un ami policier prévint Adulphe Bennezon de l’imminence d’une opération contre les Juifs. Adulphe Bennezon alerta immédiatement ses voisins, les Kirszbaum de s’enfuir immédiatement. Il les aida à se cacher, et grâce à ses activités clandestines réussit à leur procurer de faux papiers d’identité et des cartes d’alimentation et les emmena en zone sud, à Perpignan, où ils resteront cachés jusqu’à la fin de l’occupation. Rejla Kirszbaum, qui avait alors 44 ans, ne parlait pas un mot de français; Adulphe Bennezon lui couvrit le visage de pansements badigeonnés à la teinture d’iode pour lui donner l’apparence d’une blessée incapable de parler.
Quelques mois plus tard, il renouvela l’opération pour la nièce et le neuveu Kirszbaum : Micheline et Jacques Rozenfarb qui était caché avec de nombreux autres adultes et enfants juifs à la pension Clerbois tenus par Lucienne et Marcel Clerbois. Adulphe Bennezon fut arrêté en 1944, détenu successivement à Fresnes, Amiens et Compiègne, puis déporté à Neuengamme. Rescapé, il épousa Rachel Kirszbaum en 1946.
Les Kirszbaum étaient arrivés à Perpignan durant l’été 1942. L’un d’eux, qui, avait été fait prisonnier de guerre et s’était évadé, fut le premier à arriver. Il fut bientôt suivi par le reste de la famille. Quelques jours après avoir franchi clandestinement la ligne de démarcation, Frajda Kirszbaum fit la connaissance de Manuel Valls de Gomis. Manuel Valls de Gomis leur fournit à tous de faux papiers au nom de Becker, et hébergea chez lui Frajda Kirszbaum, âgée 24 ans.
En 1943, il installe à l’Hôtel de la Plage de Saint-Ferréol (Haute-Garonne) pour Rejla et Abraham Kirszbaum et leur jeune fils Lucien, assumant tous leurs frais. En janvier 1944, sachant que la Gestapo était à ses trousses, Manuel Valls de Gomis “disparut” de Perpignan et partit pour Toulouse, emmenant Frajda Kirszbaum avec lui.
Après la guerre, Manuel Valls de Gomis fut décoré par les gouvernements français, anglais et américain et en octobre 1944, il épousa Frajda Kirszbaum.
Le 21 janvier 1988, Yad Vashem a décerné à Adulphe Bennezon le titre de Juste des Nations.
Le 21 mai 1997, l’Institut Yad Vashem a décerné à Manuel Valls de Gomis le titre de Juste parmi les Nations.
Familles hébergées, cachées, aidées ou sauvées par Manuel Valls de Gomis:
Frajda Kirszbaum (dite Becker)
Abraham Kirszbaum (dit Becker)
Lucien Kirszbaum (dit Lucien Daunois)
Rejla Kirszbaum (dite Becker)
Rachel Kirszbaum
Post Scriptum, 11 d’abril del 2021.
Al butlletí interior del Front Nacional de Catalunya, Opnions, número 31, corresponent al 5 de desembre del 1945, hi apareix un altre article signat per Manuel Valls de Gomis titulat “El camí…”:
“En mig d’una desorientació lamentable el poble català exilat, ple de set de llibertat i de justícia, vivia desorganitzat, sense la cohesió que necessitava en aquests moments neuràlgics en que tan es pot fer i tant hi ha a esperar, cercant el mitjà més eficaç de lluitar per la seva llibertat.
L’exili, els camps de concentració, les persecucions, la vida insegura, és penosa, llarga, difícil. La nau que porta els exiliats, podríem dir, no té timó i navega a la deriva. El homes que tenien que representar Catalunya no han sapigut conduir el poble exilat pels camins de la unió per la lluita que és necessària menar. Massa sovint, preocupats per qüestions d’ordre personal, han descuidat l’interés primordial que els havia de guiar. L’interés suprem del poble.
Homes que durant l’ocupació de l’Europa pels alemanys, havien restat immobils, -malgrat que tots ells es trobaven en països dominats per l’esclavatge- han sortit després a l’escena política portant com a conseqüència el trencament momentani de la unió que s’havia forjat durant els temps durs de la vida clandestina. Adhuc a la Pàtria, varen aconseguir portar grups de patriotes en terreny equívoc.
Això no devia durar, no podia durar, i és tan veritat, que els catalans que lluiten al sol patri ho han comprès així, i en mig dels perills i de les dificultats, han forjat la unió, creant la institució que ha de dirigir i acoplar els esforços dels catalans que lluiten sota la tirania franquista. Aquesta institució és el nostre Consell Nacional, el Consell Nacional de tots els catalans. De la pàtria escalavitzada ens arriben misstages, ens arriben veus, i aquests missatges i aquestes veus ens diuen: què feu, què espereu.
Ara més que mai, és el moment, catalans, fills tots de la mateixa pàtria, de trencar les nostres rengleres, portant ban alta la bandera de la llibertat. Ah!, però, el camí no és planer, no ens enganyem, i els que presenten fórmules màgiques i còmodes, practicant la llei del menor esforç, dient que el retorn a les coses d’abans de la guerra i a les fórmules fracassades, ens han de conduir a la llibertat i al ben estar, s’equivoquen.
El camí de l’honor i de la llibertat, és el camí de la lluita, camí dur, però ple d’esperances, ple de possibilitats. Més si és dur, és perquè tots els camins que pugen, ho són, i per arribar al cim, s’ha de pujar, ah!, però!, si bé és dur, que bonic és el camí de la Victòria !.
Cada dia, de les presons, dels camps de concentració, de les llars catalanes plenes de tristesa -i massa ssovint de misèria- veus ens arriben plenes de coratge, plenes d’esperança, veus fortes, trempades per la lluita, que ens diuen: què espereu vosaltres que gaudiu de llibertat per a guanyar el camí de la Victòria ?
Avui, els exilats tenim un exemple a seguir, una lliçó a aprendre i aquest camí, aquesta lliçó, ens ve del cor mateix de Catalunya. Ells, els que lluiten enmig de les més grans dificultats han creat l’organisme d’unitat, la institució que pot conduir-nos a la llibertat. Sota aquesta institució -el Consell Nacional-, la més alta representació de Catalunya, ens hem d’aplegar tots els catalans, tots els homes que tinguin set de justícia i de llibertat.
Català, en aquests moments històrics, no pots desertar. Escolta la veu de la Pàtria! Vine a omplir el buit que t’és destinat! Voldries tu no ésser present a l’hora del recobrament nacional ? Vine, Catalunya t’espera !”
Post Scriptum, 17 de gener del 2023.
Ahir, Martí Estruch Axmacher, va publicar a Vilaweb aqueix article: “A favor de Manuel Valls (però no el que us imagineu, malpensats). És l’únic català que té l’honor de ser considerat per Israel Just entre les Nacions”.
Post Scriptum, 10 de març del 2023.
El proppassat 26 de gener, Manuel Lillo va publicar aqueix article al setmanari El Temps: “Manuel Valls de Gomis, un independentista contra l’Holocaust”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!