Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 de juny de 2015
0 comentaris

Lluís Gausachs: l’ombra de Tarradellas

Avui, i  amb aqueix títol, La Vanguardia publica la ressenya del periodista lleidatà Pau Echauz sobre l’assaig biogràfic que he escrit de Lluís Gausachs i Ramon (Barcelona, 1916-Banyuls de la Marena, 1998), editada per Pagès (Lleida, 2015). Anteriorment, el proppassat dia 2, i al mateix periòdic, l’escriptor Jordi Amat s’hi havia referit  en una columna que duia per encapçalament “Tarradellas, master class“.

Heus aquí la versió en català:

“La primavera del 1966, el cantant Raimon es troba de gira per França i vol aprofitar l’ocasió per contactar amb els cercles catalans a l’exili. Amb aquest objectiu ofereix un recital de les seves cançons al Casal  de Catalunya a París que entusiasma la colònia republicana. Acabat el concert, se li acosten dos desconeguts. Després de les presentacions, Raimon els demana que saludin de la seva part al president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i els demana si és possible una entrevista personal. “Em van presentar l’artista i em va fer una bona impressió senzill i sense fums. S’acompanyava molt bé a la guitarra i la seva veu és punyent. Té estil personal però es pot comparar amb Brel, Brassens o, millor encara, amb Yves Montand”, pot llegir-se a l’informe, en forma de llarga carta, que Tarradellas va rebre a la seva residència del Clos Mosny.

L’autor d’aquell detallat confidencial era Lluís Gausachs, de professió mestre, funcionari d’una institució que sobrevivia amb prou feines, la Generalitat, i secretari particular del president. Gausachs és un autèntic desconegut avui, però durant els vint-i-dos anys en què va servir a Tarradellas, va ser la seva ombra, el seu assistent, el seu confident, el seu gran amic, el guardià de l’únic patrimoni de la institució exiliada, els documents.

L’escriptor i assagista Jaume Renyer Alimbau ha escrit una biografia (“Lluís Gausachs i Ramon. Patriota republicà i secretari del President Tarradellas”, Pagès Editors, 2015) en la qual reivindica la importància de la seva feina darrere del líder, organitzant, administrant, aconsellant i sobretot informant, ja sigui sobre actualitat política francesa, sobre el que passava a l’interior o sobre les lluites intestines entre les diverses comunitats d’exiliats republicans. El llibre és un encàrrec de l’Arxiu Tarradellas de Poblet tenint en compte que Renyer ja havia escrit una biografia d’un gran amic de Tarradellas i Gausachs, Jaume Cornudella, dirigent del Front Nacional de Catalunya en la postguerra.

“Quan Jaume Cornudella va morir, Tarradellas va destacar de la seva figura una frase, “era un home del silenci”, va dir. Lluís Gausachs és un altre home del silenci, i en el seu cas, la discreció, l’eficàcia, i sobretot la lleialtat a la Generalitat i al seu president, va ser l’obra de la seva vida”, explica Jaume Renyer. Tarradellas confiava en molt poca gent i Lluís Gausachs hi va compartir secrets des del moment en que va ser elegit president de la Generalitat en substitució de Josep Irla a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, el 1954. Altres homes de confiança en aquella primera etapa són Andreu Cortines, assessor polític, i Romà Planas -l’encarregat de contactar amb Raimon-. “Era un cercle molt reduït -afirma Renyer- però Tarradellas en tenia prou per mantenir viva la institució, i més si tenim en compte les precarietats econòmiques per les quals passaven els exiliats.”

Renyer ha reconstruït la vida de Gausachs gràcies a les més de mil cartes i informes que va escriure per a Tarradellas i que es conserven a l’arxiu de Poblet. El va elegir perquè va ser l’únic d’un grup de militants d’Esquerra, exiliats, que va saber plantejar-li de forma clara i sense embuts diverses crítiques a la direcció del partit, del qual Tarradellas era secretari general.

“No és un escriptor però les seves cartes són plenes de detalls, ben escrites, com un cronista social, donant notícia de l’ambient que es cou en els cercles de l’exili. Esmenta noms, reunions, però també porta una comptabilitat rigorosa, fins a l’últim cèntim. Vivia per a Tarradellas i la Generalitat durant les vint-i-quatre hores del dia”, explica Renyer.

El secretari particular molt aviat passa a fer funcions de secretari general d’una institució exiliada, la seu administrativa de la qual es un apartament HLM de la banlieue parisenca, casa seva. Amb un telèfon i una màquina d’escriure, Gausachs s’encarrega de les relacions amb els exiliats i juga un paper essencial per al president que està enfrontat amb el seu partit. En les missives s’aprecia un to col·loquial i un argot de consum propi, com quan parlen dels “paraguaians”, substantiu per identificar els membres del PSUC.

A més d’extenses anàlisis sobre el duel De Gaulle-Mitterrand el 1965, un dels capítols més interessants, la correspondència entre president i secretari reflecteix situacions familiars, confessions privades, algunes plenes d’amargor, però en totes Gausachs renova la seva lleialtat a Tarradellas, a la Generalitat i també a ERC, encara que des de la crítica.

Les cartes reflecteixen amb tota cruesa les dificultats econòmiques per les que passa la Generalitat. Una de les cartes s’inicia amb un agraïment entusiasta pels 1.250 francs francesos rebuts, la paga. A començaments dels setanta, sense flux econòmic estable, Tarradellas està a punt de prescindir dels seus serveis perquè no pot pagar-lo. És el moment d’algun retret mutu, però Tarradellas aconsegueix nou finançament i Gausachs continua al seu costat per encarar la transició i els cada vegada més nombrosos contactes amb representants de la societat catalana, ja sigui a París, al cinc vegades hipotecat Clos de Mosny, a Saint Martin-le-Beau, o a Perpinyà.

Quan, el 1977, el llavors president Adolfo Suárez crida Tarradellas a Madrid, Lluís Gausachs, que ha participat en totes les negociacions amb les forces polítiques catalanes, continua al seu costat. Finalment, Tarradellas torna a Barcelona el 23 d’octubre. Gausachs podrà per fi tenir un despatx en condicions. La tasca dura poc i, al desembre, el president nomena Josep Maria Bricall secretari general de la Generalitat restaurada. La notícia del relleu la rep a la seva habitació de l’Hotel Colón. Tarradellas no va tenir el coratge suficient de comunicar-l’hi en persona. Només va tenir un detall. Va firmar el decret de nomenament de Bricall, però no en va fer cap comunicant el cessament de Gausachs”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!