“Quan mataven pels carrers”, Joan Oller i Rabasa, Edicions Proa, Barcelona, 1930.
Aqueixa novel·la és la més rellevant de l’obra literària de Joan Oller i Rabasa (1882-1971), jurista de formació però erudit de vocació ja que fou fill del gran escriptor vallenc Narcís Oller Moragas (1846-1930). Malgrat que el títol anuncia el pistolerisme com a temàtica central del llibre, personalment no m’ho ha semblat pas. Més aviat és una reflexió acomplexada sobre el separatisme previ a la proclamació de la República catalana del 14 d’abril del 1931.
El personatge central de l’obra és un representant de comerç de solvència precària, pretensions artístiques i actitud diletant, Claudi Roca, que arribat a la quarantena encara resta solter convisquent a ca la mare amb la germana que l’ajuda en el negoci. L’home és un abrandat catalanista d’un cercle d’amics autoanomenat “Els Novells” on dissertaven sobre la necessitat d’un alçament insurreccional. Cal tenir en compte que l’intent de Prats de Molló ja ha tingut lloc i que Oller atorga molt poca consistència als personatges que en la seva ficció representen aqueixa actitud: un dels membres de la colla és un català retornat de Montevideo, Amfós Guilera (pàgina 26), precisament amb aqueix propòsit (hi podem veure una crítica a l’Assemblea del Separatisme Català convocada a L’Havana l’any 1928).
El protagonista té un comportament acomodatici en contrast amb el fervent catalanisme que predica en els articles que publica esporàdicament a la revista del col·lectiu La Falç. Coneix pel carrer una jove anarquista, Fe Beringola, exaltada i abocada a la defensa militant dels ideals apresos del seu pare, un idealista llibertari, més inclinat a la pedagogia que a l’acció directa als carrers. A partir d’aquells moment el relat entrecreua les trajectòries vitals d’ambdós personatges. Claudi fa un matrimoni de conveniència amb una pubilla de Vilafranca del Penedès que li retreu contínuament la precarietat del seu minso benestar fins que l’abandona.
La noia anarquista, per la seva part, resulta desenganyada del comportament mesquí d’un dels caps dels escamots anarquistes, (un personatge anomenat Prats), ella que s’havia ofert voluntària per a integrar-s’hi. Se’n va a Amèrica un parell d’anys i torna refeta a la recerca d’una segona vida a la Barcelona que enyora. Mentrestant, Claudi Roca ha estat detingut a la sortida d’un míting catalanista quan algú rere seu ha cridat “Mori Espanya !” (un crit habitual en aquells anys, ara en desús). Empresonat a la Model és Fe Beringola qui paga la fiança que els seus companys dels Novells han defugit fer. Enamorada en silenci d’en Claudi, marxa desenganyada quan ell decideix tornar amb la seva esposa
Joan Oller demostra una àmplia cultura i un profund coneixement de la psicologia del poble català del seu temps retratat mitjançant diversos actors que va fent aparèixer al llarg del relat: un tal Ferrer, benestant i escèptic, deixa anar: “Que Catalunya es separi de la seva barbàrie, del seu judaisme i de la seva degeneració, i la resta vindrà per afegidura, com diuen les Escriptures” (pàgina 105). O bé quan posa en boca de Prats un dels mites del proletariat de l’època: “Quan haurem guanyat, ja serà una altra cosa; vindrà la repartidora….i tot serà de tothom” (pàgina 126).
Oller és un catalanista conservador, aliè al separatisme del seu temps, passada la maltempsada de la guerra no fou pas represaliat pel franquisme i quan pogué reprengué l’activitat literària en llengua catalana. La seva crítica del nacionalisme i de l’anarquisme no és equitativa en ignorar el supremacisme espanyol com a causa principal de la violència que marca el segle XX català. Només en un episodi col·lateral (pàgina 72) deixa anar una brama espanyolista que resulta premonitòria dels cants falangistes anticatalans durant la guerra del 1936-1939:
“Cataluña la soberbia,
muy duro lo pagará;
es un bicho cornigacho
que Granada matará”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!