Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

17 de maig de 2018
0 comentaris

Llibres (CXCVI)

“Dorregarai. La casa torre”, Anjel Rekalde Goikoetxea, Txalaparta, Tafalla, 1992.

Anjel Rekalde (Tolosa, 1957) és un periodista, escriptor i activista cultural al capdavant de Nabarralde que va passar vint anys a les presons espanyoles arran de la seva militància a ETA. Se’n va desvincular estant a la presó després d’un llarg període de reflexió personal i formació universitària (llicenciat en periodisme i sociololgia) durant el qual va començar a escriure llibres d’assaig històric i novel·la. Els seus articles sobre la societat basca són sovint esmentats en aqueix bloc.

“Dorregarai” és un relat que abasta l’evolució de la nissaga familiar que habita el casalot de muntanya que dóna títol al llibre des de la primera guerra carlina fins a finals del segle XX. Rekalde hi reflecteix la mentalitat i les formes de vida i religiositat dels camperols pobres euskalduns que nodreixen els rengles del carlisme creient que així defensaven la seva identitat i la seva supervivència. Hi explica la transició cap al nacionalisme basc d’aqueixa franja que arribada la guerra del 1936-1939 s’enfrontarà als carlins desnaturalitzats del seu primitiu caràcter anti-elitista ara arrenglerats amb els reaccionaris franquistes.

Rekalde reflecteix també fidelment l’esperit inicial del sorgiment d’ETA, que perdura fins als primers anys vuitanta del segle passat, quan acaba el relat amb una narrativa militant. Potser caldria que hi afegís un nou capítols que arribés fins a l’actualitat quan el seu compromís abertzale s’expressa des d’altres perspectives.

L’autor demostra una sòlida formació històrica i cultural, una fina sensibilitat en descriure personatges ferrenys i esquerps afavorint l’extracció de conclusions polítiques dels fets que permeten la seva projecció sobre l’actualitat. No és pas per casualitat que se n’han fet quatre edicions.

Personalment, m’ha agradat el sentit de continuïtat intergeneracional vinculat als esdeveniments que van fer evolucionar el País Basc, i l’encert a resumir els canvis ideològics dels moviments que en defensen la supervivència front a un poder estatal espanyol que es consolida per la força a meitat del segle XIX, i com posa en boca de Telesforo Monzón culmina amb el “gran buque de piedra” (pàgina 276) que va ser el franquisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!