Jaume Renyer

“Com han estat i com som els catalans”, Rodolf Llorens i Jordana, Edicions Ariel, 1968, Barcelona.

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1910, es llicencià en filosofia a la universitat de Barcelona l’any 1930. Posteriorment fou professor a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a l’Institut de Cultura de la Dona. Militant d’ERC, fou secretari de la Unió de Rabassaires. El 1934 viatjà a l’URSS i posteriorment s’afilià al PSUC. Durant la guerra civil del 1936-1939 fou capità d’infanteria. Exiliat aquest darrer any a França, el 1941 s’establí definitivament a Caracas on, després d’impartir classes de filosofia a la universitat, el 1944 fou contractat per la companyia cinematogràfica Filmadora Independiente. En 1957 representà aquesta empresa a Mèxic, on produí una vintena de pel·lícules fins que retornà el 1963 a Veneçuela en nacionalitzar el govern mexicà la indústria cinematogràfica. Cofundador del Centre Català de Caracas (1945), en fou president de 1973 a 1975.

Escriptor incisiu, sovint iconoclasta i amb un gran domini del llenguatge, adquirí notorietat el 1937 quan publicà la novel·la “La ben nascuda”, rèplica popular a “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors, que el 1958 amplià i modificà. Aqueix assaig és una rèplica explícita a l’obra de Josep Ferrater Mora, “Les formes de vida catalana“, escrita l’any 1944, i de retruc també a l’opuscle de Delfí Abella i Gibert, “El nostre caràcter”, publicat l’any 1961 que enllaça amb els plantejaments de Ferrater. Escrit a l’exili veneçolà, sense accés a les fonts documentals necessàries per fonamentar un estudi d’aital envergadura, a raig, com ell mateix adverteix abans que el lector pugui endinsar-se a l’obra que anuncia polèmica, enfila un tema difícil d’abastar ja en el moment en què fou redactat i, hores d’ara desaparegut del debat públic a Catalunya atesa l’hegemonia de les actitud refractàries a la identitat nacional a la catalanitat, fins i tot en ple moviment independentista.

La trajectòria política i intel·lectual de Rodolf Llorens és relativament poc coneguda, tot i que aqueixa obra -precisament- hagi estat reeditada dos cops. Joan Cuscó i Clarasó li ha dedicat una biografia editada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2002, i a nivell divulgatiu, Joan Solé i Bordes fa una semblança panoràmica del personatge en un apunt al seu bloc del proppassat 1 d’octubre “Rodolf Llorens i Jordana en el seu centenari, notes de cinema i exili”. Uns anys abans, el mateix erudit vilafranquí ja havia publicat un article als quaderns de l’IEP, “Del Penedès”, primavera-estiu del 2009, titulat “Editar o llegir, l’estrany cas de Rodolf Llorens i Jordana” on fa una ressenya d’aqueix llibre.

La crítica al llibre de Ferrater Mora és radical i comença atribuint-ne la inspiració última a Eugeni d’Ors: “Al meu modest saber i entendre, això de la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, en el nostre cas, són falòrnies i badomeries, i és ben fàcil de descobrir-ne l’eiximent si heu llegit “La Ben Plantada” i esteu iniciat en l’orsisme. No són formes pròpies de Ferrater, com potser arriba a creure’s l’autor; àdhuc el títol del llibre porta la marca de fàbrica tant de Spranger com de l’Eugeni d’Ors, a qui agradava de fer el fatxa i el fatxenda citant la Formlebensgeschichteschule” (pàgina 13).

“La nostra Història podrà ésser lleial, gloriosa, heroica i dissortada, però no es pot vanagloriar de continuïtat, seny, mesura i ironia” (pàgina 15). Referent a la continuïtat especifica que “el que caracteritza el nostre pernabatre històric és el divisionisme i la dissensió” (pàgina 18) a diferència de Castella i França que “feia segles que no dividien, sinó que sumaven, (pàgina 19) mentre que Catalunya continuava amb el costum feudal de separar territoris “conquerits amb tants esforços i tanta sang vessada” (pàgina 19) referint-se a Jaume I.

Repassa l’enfocament d’aqueixa qüestió en les obres de Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta Raspall, Jaume Vicens Vives, i Jordi Pérez Ballestar, deixeble d’aquest, que “dóna uns punts cardinals del nostre temperament; seny, embadaliment, rebentada i tot o res” (pàgina 79). Finalment, l’autor fa la seva pròpia catalogació de virtuts i defectes (pàgines 237 a 251) per concloure que amb Maragall i Guimerà que “l’ànima catalana és la llibertat”. “Sempre m’ha semblat aquesta voluntat d’ésser, que demana Jaume Vicens, aquesta voluntat de persistència, segons Josep Ferrater, aquest combat per l’esperança que vol Joan Fuster, la conquesta de l’esdevenidor, de la qual ja ens parlava Carles Pi i Sunyer, com la columna vertebral, la santa espina dorsal, de la nostra personalitat, d’acord amb la definició de Renan” (pàgina 259).

M’ha sorprès l’erudició de l’autor en els dominis del pensament, la història i la literatura catalana de tots els temps que aplega en un estudi destinat sobretot a l’autocrítica col·lectiva, exigent i constructiva, que fa l’intel·lectual que se sent integrant del seu poble. Ben distinta de la que fan els elitistes que se’n desvinculen per retreure a la comunitat nacional de procedència tota mena de retrets, sovint interessats, dels quals els catalans d’avui en tenim força exemples, dissortadament. Especialment m’ha agradat la descripció que en fa Joan Cuscó, “com sempre va defensar, per assolir una vigorositat intel·lectual i vital (ambdues indestriables) cal estar en permanent contacte amb la realitat que ens envolta: cal l’activitat de fidelitat i de servei a una caausa justa i cal saber-se mmanteenir el caràcter alefre (que no vol dir despreocupat)” (pàgina 9).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!