“Soberanía vasca. El derecho de autodeterminación del Pueblo Vasco”, José Luis Orella Unzué, Editorial Mintzoa, Iruña, 2003.
En el decurs de la jornada de debat sobre dret pirinenc tinguda a Agurain fa dugues setmanes vaig tenir ocasió de compartir taula amb l’eminent historiador i filòsof navarrés José Luis Orella Unzué (Iruña, 1935) qui va fer una disertació ben fonamentada sobre la distinció entre dret pirinenc i dret mesetari. L’associació Martin Ttipia -coorganitzadora de l’acte- ha fet públic un resum de la seva intervenció:
“Comenzó su disertación distinguiendo dos ámbitos geográficos en los referente al estudio del derecho medieval: el mesetario y el pirenaico, en el que incluye a la Corona de Aragón.
Remontándose a la antigüedad tardía, se centró en el contacto entre “romanismo” y “germanismo”, para resaltar como los provinciales (es decir, los ciudadanos romanos de las provincias del imperio), fueron capaces de conservar su derecho común, en el que influiría un derecho previo autóctono de tradición oral.
El profesor Orella enumeró las clases de derecho común, que serían: el feudal, el canónico, el mercantil y el marítimo, haciendo hincapié en este último, pues sería el que mayor influencia tendría del derecho consuetudinario. En este apartado citó el Fuero de San Sebastián, otorgado por Sancho VI de Navarra, en el que, entre otras cosas, se establece la existencia de dos núcleos de población, el indígena y el “franco”, al igual que sucede en el Fuero de Estella. Ambos estarían inspirados en el Fuero de Jaca y los Rôles d´Oléron.
En cuanto al derecho germánico, también tiene alguna influencia en el derecho pirenaico escrito, por ejemplo en lo que se refiere a las “ordalías” o “Juicios de Dios”.
Constata el profesor Orella una suplantación o imposición del derecho castellano sobre el pirenaico tras las guerras carlistas.
De cualquier forma, sería preciso dejar claros los principios de derecho, que el profesor Orella concreta en los usos y costumbres y los textos legales, en los cuales subsisten peculiaridades propias del Derecho Pirenaico, tales como la importancia de la casa, el sucesor único en las herencias y el pacto del rey con el pueblo. Este último punto, que conoceremos como “pactismo”, tendrá sus mecanismos propios, establecidos en el juramento real, la denuncia por la representación popular -las Cortes- de los contrafueros, y la institución del pase foral.
De esa manera, a su juicio, el posterior Derecho Foral sería la plasmación de la costumbre ancestral que deja clara la soberanía del pueblo.”
El doctor Orella Unzué va demostrar una gran erudició històrica i jurídica detallant, per exemple, a preguntes dels assistents la distinció entre la llengua romanç navarra que té com a punt emblemàtic el monestir de San Millán de la Cogolla de la llengua romanç castellana que s’origina al monestir de la Valbanera. Aqueixa fou una de les seves afirmacions que més em va sorprendre ja que tenia entés que el primer monestir formava part del nucli originari del que seria el comtat de Castella i punt de partida de la llengua castellana, quan realment s’ubicava en una zona de transició de la parla euskaldun.
Una altra afirmació que va fer durant el col·loqui va consistir en assenyalar el vincle entre la forma de parlar (que és prèvia a l’aparició de les diferents llengues romàniques) i la mentalitat que s’hi expressa, que persisteix en usos i costums que acaben bastint un sistema jurídic. En l’àrea euskaldun la primera institució autòctona que genera un sistema jurídic és el regne de Pamplona el naixement del qual situa vers l’any 824 resultat de l’evolució del cabdillatge ancestral i que en els segles següents es consolidarà amb el regne de Navarra. La generació del dret navarrès prové de tres fonts: el costum, el pactisme i les influències jurídiques de sistemes veïns.
Significativament, quan Orella Unzué desenvolupa els origens del pactisme afirma el substracte comú a tots els pobles pirinencs i assenyala com a principal teoritzador a Francesc Eiximenis amb la seva obra “Dotzé libre del Crestiá” (Ciutat de València, 1484). Descriu els tres mecanismes jurídics i polítics del pactisme: “El juramento real de acceso al trono: El resarcimiento de los contrafueros exigidos por los estamentos al rey en la convocatoria de las Cortes y El Pase foral” (pàgina 110). Aqueix sistema jurídic euskaldun, públic i privat, subsisteix fins a la incorporació a Castella dels territoris occidentals (a partir de l’any 1200) y de la conquesta de Navarra (1512).
Algunes altres idees que va desenvolupar estan contingudes en aqueix llibre que em va fer a mans amablement i la lectura del qual m’ha suggerit el record de l’obra del jesuïta basc i doctor en dret, José Antonio Obieta Chalbaud “El derecho humano de autodeterminación de los pueblos” (Tecnos, 1985). Ambdós parteixen d’una concepció humanista del dret d’autodeterminació i personalista pel que fa a la identitat nacional, allunyada del determinisme històric dels pensadors marxistes que s’han aproximat al fenomen nacional.
Com Obieta, Orella opina que hom pot lliurement assumir una altra identitat nacional diferent de l’originària: “Pero, ciertamente, si las conversiones son sinceras y se realizan sin ira, esta nueva toma de postura conllevará una paladina renuncia a la anterior fe y a la antigua pertenencia social. No sería de recibo que por parte de un convertido al budismo, se siguiera escribiendo como cristiano resentido y denostando los referentes cristianos, con el ánimo de confundir a sus antiguos correligionarios. Como tampoco es de recibo el seguir denominándose vasco si no se cree en la existencia de este colectivo, ni en ninguno de los referentes interpretativos de su historia y sin prestar voluntariamente una adhesión al firmamento de los sucesos del mismo sujeto social vasco” (pàgina 22).
Aqueixa lliure determinació personal la fa compatible a una lliure determinació col·lectiva que tot poble acumula al llarg dels segles de la seva pervivència com a subjecte de drets històricament configurats. Llibertat individula i drets col·lectius no són incompatibles, ans al contrari, són complementaris. Aqueixa interpretació la desenvolupa en aqueix llibre sintètic i pedagògic sobre el fonaments en base als quals basteix una teoria moderna del dret d’autodeterminació del poble basc, que en molts aspectes és també extensiva al poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!