“Nosaltres els catalans. Del catalanisme catòlic al pujolisme”, Mariona Lladonosa Latorre, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019.
En una època que hom blasma el pujolisme equiparant-lo a la corrupció autòctona, sense para compte que fou un subproducte de la cleptocràcia espanyola estructuralment hegemònica i present, resulta convenient analitzar de manera multidimensional aqueix fenomen polític cabdal a la segona meitat del segle XX començant pels seus orígens.
L’assaig de Mariona Lladonosa s’endinsa en les interrelacions entre el catalanisme social, el catòlic i l’independentista durant la postguerra i fins a la mort de Franco amb rigor acadèmic i profunditat analítica gens habitual entre la comunitat universitària nostrada a l’hora de tractar el nacionalisme català. Especialment brillant és el capítol dedicat a “La construcció simbòlica de la nació” (pàgines 15 a 40) on s’hi percep el mestratge de l’enyorat Joaquim Capdevila, com ella mateixa reconeix en els agraïments preliminars.
Però la part més original i innovadora de l’obra és la dedicada a analitzar la recontrucció nacional de Catalunya empresa pel col·lectiu Cristians Catalans a partir del 1954 cercant la reconciliació en la catalanitat de sectors socials oposats durant la guerra del 1936-1939 que fa emergir un “nou catalanisme catòlic nacionalista de ruptura amb el regionalisme polític, però també cada cop més allunyat del republicanisme com a lloc de memòria reivindicat” (pàgina 72). Aqueixa línia de refer la comunitat a través de la nació prosperarà políticament aplegant diverses tendències ideològiques que confluiran l’any 1971 en la constitució de l’Assemblea de Catalunya, sense equivalent a l’àmbit espanyol on la política de Reconciliación Nacional adoptada pel PCE a partir del 1956 no donarà pas fruits sinó que al cap dels anys serà la mentalitat tardo-franquisme la que es mantindrà hegemònica en el règim constitucional actual.
L’autora no es limita a l’estudi del nacionalisme catòlic sinó que el contrasta amb el comunisme autòcton representat pel PSUC que aporta una concepció del catalanisme no independentista que serà preponderant entre el progressisme català d’arrels autoritàries fins arribar als nostres dies. M’agrada especialment que posi en qüestió les tesis de Jordi Solé-Tura exposades en la seva obra “Catalanisme i revolució burgesa” i recuperi la resposta contndent que hi va donar Josep Benet a través de Serra d’Or: “cal servir com a intel·lectuals al nostre poble i qualsevol argument confusionari és un atac a la capacitat de reconstrucció nacional” (pàgina 99). Els efectes perversos de l’obra de Solé-Tura, mancada de rigor històric i volgudament equívoca conceptualment, se senten encara a l’actualitat entre els nombrosos agents interessats a afeblir tot projecte de construcció nacional basat en la catalanitat.
El període analitzat no abasta l’època posterior al 1975 i els procesos de reforma constitucional i restabliment autonòmic que formen part del sistema institucional vigent i en el decurs del qual analirant evolucionanat els plantejaments d’aqueix nucli originàriament catòlic i nacionalista fins a esdevenir CDC, però per entendre els esdeveniments protagonitzats per Jordi Pujol és imprescindible tenir en compte els seus valors sobre els quals reflexiona Mariona Lladonosa d’una manera brillant. Ella mateixa ho explica en una entrevista al diari Segre l’11 de febrer d’enguany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!