“Radicalisation”, Farhad Khosrokhavar, Éditions de la Maison des sciences de l’homme, París, 2019.
Aqueix assaig és la versió actualitzada del text aparegut l’any 2014 on aqueix sociòleg iranià nacionalitzat francès exposa el procés pel qual la mentalitat dels joves musulmans i conversos occidentals adopta una forma violenta d’actuació. Segons defineix Khosrhokhavar, “Par radicalisation, on désigne le processus par lequel un individu ou un groupe adopte une forme violente d’action, directement liée à une idéologie extrémiste à contenu politique, social ou religieux qui conteste l’ordre établi sur le plan politique, social ou culturel” (pàgina 33). Aqueixa definició és aplicable a diferents causes de radicalització: el supremacisme blanc, o les formes de subjectivisme radical (ecològic, animalista, antiavortista). L’autor hi inclou el fenomen de l’extrema esquerra europea del darrer terç del segle passat (Brigades Roges, Acció Directa, Fracció de l’Exèrcit Roig), però el caràcter conjuntural d’aqueixa tendència no és comparable a les arrels històriques del jihadisme contemporani.
Cal diferenciar la radicalització d’arrel xiïta de la sunnita, essent dirigida la primera des del poder iranià mentre que la segona es promou des de la comunitat islàmica contra els estats establerts. La revolució islàmica del 1979 a l’Iran va ser la primera -i única de moment- a bastir un estat modern comandat per una jerarquia de jurisconsults islàmics. El Califat Islàmic ha estat l’experiència d’estat sunnita més reeixida del radicalisme modern que ha atret per milers jihadistes d’arreu del món. Sobretot, joves musulmans nascuts a Europa o conversos que reaccionen al xoc d’identitats en que estan immersos adoptant una versió psicopatològica de l’islam.
La ideologia islamista que alimenta la radicalització presenta aqueixos tres trets essencials segons Khosrokhavar: la deslegitimació dels sistemes polítics laics de tall occidental basats en la sobirania popular, el combat contra la globalització de les societats obertes occidentals i la defensa d’un neopatriarcat sobre el qual es basa la família musulmana en contraposició al feminisme, la igualtat de gèneres i els drets dels homosexuals. Aqueixos missatges s’escampen per les xarxes digitals i socials dels col·lectius propensos a abraçar el jihadisme (joves d’entre la quinzena i fins a la quarantena amb sentiment de victimització envers una societat injusta) que hi cerquen una identitat i un reconeixement (mitjançant la por que generen) que no saben trobar altrament.
El llibre és un bon diagnòstic per detectar els focus i les formes de radicalització islamista però acaba sense proposar mesures concretes més enllà dels actuals programes de reeducació que alguns estats pioners miren de bastir (com Noruega o Gran Bretanya) que no funcionen pas en el cas de França atès el gruix social de l’islamisme refractari a conviure en una societat oberta occidental.
Post Scriptum, 16 de desembre del 2019.
Giulio Meotti publicà el proppassat 14 d’aqueix mes al Gatestone Institute (en versió francesa) un article oon tracta un tema tabú, (fins i tot per Khosrokhavar) els procesos fallits de desradicalització dels joves islamistes: “Les ¨Mortelles Illusions¨des programes de Déradicalisation”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!