Ara ha fet vint anys de l’aparició de l’assaig “La independència i la realitat” (Nova Editorial Moll, 2005), de l’escriptor i jurista Hèctor López Bofill que va causar un cert impacte en les aigües tèbies de l’independentisme. Combinant amb brillantor el rigor jurídic, l’objectivitat del discurs i l’audàcia dels plantejaments pretenia destruir els llocs comuns que pesen sobre la idea de la independència de Catalunya i la fan aparèixer com una quimera irrealitzable. Malgrat l’esforç intel·lectual de l’autor el procés independentista (2012-2017) ha estat fallit i presentat pels seus aparents dirigents com una desfeta en lloc d’una victòria excepcional -però limitada- a la sola jornada de l’1 d’octubre del 2017.
Una de les derivades del post-procés és l’esberlament de la ficció de la compatibilitat de la independència i el socialisme, l’esquerra dita independentista està abandonant a marxes forçades la causa de l’alliberament nacional per capficar-se exclusivament en cabòries dogmàtiques com el palestinisme, el wokisme, l’antisemitisme, el filo-islamisme i altres perdicions ideològiques i eixorques. Mancat de referents socialistes pràctics (només queda Corea del Nord), i malgrat la fallida dels mites de la revolució de Cuba, Nicaragua, Vençuela, Angola i altres, l’esquerra es refugia en un progressisme abstracte embolicat amb una superioritat moral de geometria variable.
Fa deu anys vaig escriure un apunt en aqueix blog titulat “L’esquerra contra la llibertat” on avançava alguna d’aqueixes percepcions, però algú hauria d’escriure (potser el mateix Hèctor López Bofill) un assaig que desxifrés la desconnexió de l’esquerra respecte de la realitat de les condicions de dominació política i espoliació econòmica que l’ordres estatal espanyol sotmet al poble català. Les esquerres occidentals en general són contraidentitàries, és a dir, rebutgen la concepció de la pròpia nació com a eix vertebrador de la cohesió social i es rendeixen a un multiculturalisme sense altra base existent que un garbuix conflictiu de comunitats sense valors civilitzacionals compartits. El cas de Catalunya, esdevingut un territori perdut del Sud Global, és un objecte d’estudi per si sol.
Post Scriptum, 7 de febrer del 2026.
Josep Sala i Cullell és dels pocs articulistes de Vilaweb que encara es poden llegir. Abans d’ahir retratava l’esquerra immigracionista, i de retruc el mitjà on publica: “Només la minoria il·lustrada salva el poble. El desallotjament del B9 de Badalona ens va deixar una escena extraordinària: una manifestació d’activistes d’esquerres contra uns veïns de classe treballadora”.
Han passat gairebé dos mesos del desallotjament dels ocupants de l’institut B9 de Badalona, una notícia que va encapçalar tots els informatius els dies de Nadal i que de sobte va desaparèixer sense deixar rastre, suplantada pels trasbalsos del món. Vaig seguir amb interès el tractament periodístic que se’n va fer i les veus que hi van prendre el protagonisme, i crec que paga la pena d’escriure’n quatre ratlles. Deixeu-me dir per començar que no crec que en una societat com la nostra s’hagi de deixar ningú al carrer, però a la vegada defenso que si creiem que aquests nouvinguts tenen el dret de quedar-se, llavors els costs socials s’han de repartir entre tots.
Quan es va produir el desallotjament, el relat dels mitjans es va construir a partir de les opinions dels activistes que hi van comparèixer de seguida: Badalona Acull, el Sindicat d’Habitatge Socialista, etcètera. No ens enganyem, per a un periodista és molt més fàcil acostar el micròfon a algú disposat a parlar, encara que sigui un agent extern, que no pas anar a buscar l’opinió d’uns veïns molt més refractaris a expressar-se. En canvi, la veu dels qui van conviure durant anys amb els ocupants del B9 hi va ser gairebé absent. Recordo que TV3 va visitar una peixateria pròxima per saber l’opinió dels clients, però la peça era breu i va ser enterrada davant del discurs general. Fins i tot la posició de l’Ajuntament de Badalona hi va quedar relegada, malgrat que Xavier García Albiol té el doble de regidors que tota l’oposició plegada. Si un batlle representa la voluntat dels habitants del seu municipi és ell.
De fet, el tractament informatiu va tenir un efecte força pervers. Com que els mitjans van ocultar per sistema els problemes d’inseguretat que envoltaven l’institut (robatoris, violència, apunyalaments), llavors les protestes veïnals –que tenien per objectiu d’evitar que els desallotjats restessin al barri– van quedar òrfenes de context i, per tant, només hi havia una explicació possible: eren ciutadans que actuaven per racisme. Es va voler evitar de criminalitzar els immigrants, però aquesta decisió informativa va estigmatitzar els veïns que es queixaven. Deixem de banda que una part d’aquests formen part de la comunitat gitana de Sant Roc, perquè entraríem en un laberint i no en sortiríem ni recitant la paraula interseccionalitat deu vegades sense embarbussar-nos.
Tot aquest conflicte va dur a un moment extraordinari i que em balla pel cap de llavors ençà. Mentre el 3/24 (o com es digui ara) connectava en directe amb la ciutat, el presentador va dir literalment que a Badalona es feia “una manifestació a favor dels desallotjats i en contra dels veïns”. Ho heu llegit bé: una manifestació d’activistes d’esquerres en contra d’uns veïns de classe treballadora! Oi que és meravellós? Llavors vaig pensar en el vell lema que només el poble salva el poble, i que l’hauríem d’actualitzar. Només el poble salva el poble, excepte si el poble és ignorant i idiota. Llavors és molt important que una minoria il·lustrada digui al poble què pot dir i com ha d’actuar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!