Per commemorar el quarantè aniversari de la Llibreria de la Rambla, de Tarragona, Ramon Marrugat va tenir la iniciativa d’organitzar la primavera passada un cicle de conferències amb el títol “Catalunya 2008: reflexions i esperances”. Montserrat Duch, vice-rectora de la Universitat Rovira i Virgili, va fer la presentació del meu llibre “L’esquerra de la llibertat” que obria el cicle el proppassat 27 de maig. Aquesta és la transcripció de les seves paraules:
Bé, bona tarda, i gràcies a tots per haver vingut en aquesta tarda plujosa d’aquesta primavera erràtica des del punt de vista del temps, però tanmateix benvinguda. Jo estic molt feliç de fer coses en la meva vida, i una bona part d les coses que avui faig és gràcies a obres que tinc a la meva biblioteca, i que han sortit d’aquesta casa -la Llibreria de la Rambla-. Sempre recordaré que una vegada, quan era jove, vaig venir a buscar un llibre, devia tenir setze o disset anys (a punt de fer la revàlia) i em varen recomanar “La por a la llibertat”, i em vaig passar tot el temps en que havia d’estudiar llegint aquest llibre i aprenent coses que després m’agradaria conèixer amb més detall. I és que una llibreria sempre és més que una llibreria, i la història dels quaranta anys d’aquesta, així ho acrediten.
Per tant, estic molt feliç d’estar avui aquí i de presentar aquest llibre del Jaume Renyer. Al Jaume tots els qui esteu aquí el coneixeu pel seu perfil polític i professional, és un conegut jurista, professor, secretari general de l’Ajuntament de Reus i jo fins i tot crec que és el jurista més destacat del Camp de Tarragona. I dic del Camp de Tarragona perquè ell és de Vila-seca i jo de Constantí. Si l’hagués de definir, ara que tothom fa referències al Maig del 1968, ho faria com un intel·lectual “engagé”, tot i que no sé si li agradarà. Sí, sí que veig que li agrada. És un intel·lectual, per tant, que ha combinat un perfil professional com a jurista lligat a un altre com a assagista que intenta fer avançar les fites de llibertat del país, analitzant el passat i el futur, tal i com mostra aquest llibre nodrit, a més, amb moltes notes a peu de pàgina que justifiquen aquestes paraules.
Aquest, però, no és el primer llibre del Jaume Renyer, jo com a mínim en tinc controlats quatre més, això sense comptar el que ha coordinat com a director i que penso serà un llibre col·lectiu de referència “El pensament polític als Països Catalans, 1714-2014”, gestat en la seva etapa al front del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat. “L’esquerra de la llibertat”, el llibre sobre el republicanisme català contemporani, ell ho diu de forma clara quan comença, poua a les arrels històriques, tirant enrere i buscant la justificació per afirmar amb contundència que el republicanisme a casa nostra té unes arrels profundes, tot i que ,és al Principat que a Les Illes i al País Valencià. També diu que la Constitució al prohibir la federació entre comunitats autònomes ha fet que una voluntat d’unió cultural, lingüística, política …. s’hagi marcit. Aquest és un dels altres peatges de la transició, no tant pacífica com ens volen vendre, i segurament per això el Jaume sempre té la voluntat de considerar nació-marc nacional al conjunt dels Països Catalans.
El Jaume també subscriu quelcom, i ho sé perquè el conec molt, que el catalanisme és transversal en les seves expressions polítiques. Estudia les arrels i les propostes de present de les diverses expressions polítiques: el més ambiciós des de la perspectiva nacional és el republicanisme independentista que considera esgotat el marc de relació amb Espanya que d’alguna manera ha funcionat entre els segles XIX i XX, i la prova del nou és quan fa balanç de l’estatut del 2006, de la raspallada final de les ambivalències del que ell anomena involució del nacionalisme espanyol. Al llibre trobem expressions d’aquest republicanisme independentista anant a arrels llunyanes des de la Guerra de Successió, o el sorgiment d’Estat Català o la Constitució catalana de L’Havana,fins a la II República. També repassa els fets d’Octubre del 1934, i jo diria que hi veig una simpatia més reeixida del que fins avui ha tingut la historiografia sobre aquests esdeveniments que suposaren un desafiament a les regles del joc establert.
Un altre apartat del llibre que també m’ha agradat molt i on he après moltes coses noves, i això sempre està bé, és quan parla dels pobles que tenen ànima sota la dictadura franquista, l’exili, una diàspora que comportà a més un canvi de coordenades pel que fa a la qüestió nacional catalana. D’aquest èxode al final de la II República Paul Preston considera que de la repressió franquista se’n pot parlar en termes de genocidi.
El Jaume parla també d’ERC, el gran partit de masses, hegemònic en període republicà, amb totes les grandeses i misèries que això comporta, però explicant les disjuntives polítiques en les diferents conjuntures històriques. Les diferències entre ERC hereva de la tradició republicana i les forces de l’esquerra d’inspiració marxista, amb posicions més accidentalistes, que quan arriba el debat sobre la Constitució no faran qüestió sobre la forma d’estat. Un altre dels peatges de la transició del franquisme a la democràcia. Explica també l’evolució del republicanisme en els anys seixanta i setanta del segle passat, certament de caràcter molt residual, i l’aparició del PSAN al 1968 que fa una síntesi entre les perspectives republicanes i les socialment més avançades.
En Jaume fa unes aportacions molt interessants sobre el republicanisme contemporani que van més enllà d’identificar-lo amb una forma d’estat, entenent-lo com una forma d’organització de la vida social. És conegut que ha participat en la reactualització de la concepció republicana de l’Esquerra que va iniciar Josep Lluís Carod-Rovira l’any 1986.
L’última part del llibre té una component que, jo com a historiadora, m’agrada realçar ja que fa una proposta de futur però pensada històricament com deia Pierre Vilar. Parla d’un republicanisme afeblit per l’exili, l’accidentalisme al qual m’he referit, el frontpopulisme, pels socialistes, pel PSUC ….que de la forma d’estat, repeteixo, no en feien massa qüestió. El llibre és molt suggerent, i invito a la seva lectura, està ple de reflexions molt lúcides, per exemple quan planteja un nou marc nacional a Europa a partir de la independència de les repúbliques bàltiques. També quan tracta de la construcció europea que crea noves possibilitats de futur amb l’afebliment de la idea dels estats-nació i la creació d’una unió monetària i política. En Jaume en aquesta línia hi veu possibles camins d’avançament nacional, aportant idees també sobre les experiències sobiranistes del Quèbec en relació al Canadà, com fem tots els interessats en aquestes qüestions i com jo mateix he fet des del vessant federalista.
Aquest llibre, i vull felicitar al seu autor, demostra que en Jaume és una persona atenta al debat nacional i polític i a la vida col·lectiva en general, a la “res publica”, i en el cas de Catalunya ens aporta una síntesi (ha llegit molt i això es veu) del fil conductor d’un objectiu del nacionalisme republicà català independentista que ha tingut continuïtat al segle XX i que pot bastir les bases del futur. Com també en el procés obert en el que està immers el Jaume al si del partit, i que en funció de les majories que en surtin, aquest segur serà un element d’anàlisi profund. És un llibre francament de referència, ben escrit i que es llegeix molt bé, on t’assabentes de moltes coses noves, molt positives. Per tant, felicitats, està molt bé que un cicle comenci amb un llibre teòric, i aquest ho és, i d’algú d’aquestes comarques. Felicitats a la llibreria per aquesta iniciativa i a l’autor per haver-lo escrit i haver-nos fet aquest regal. I gràcies per haver-me invitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un discurs massa laudatori com imagine no podia ser d’altra manera; Però, avui senyor Renyer, vull confessar-li una cosa sense gaire importància. Jo no he sabut qui era vostè fins la publicació d’aquesta lletra. I com de desballestat tenim el país, si una persona amb el seu currículum passa per alt a una altra com jo mateix, insignificant però, vivament interessada, de fa anys, pels esdeveniments del terrer comprès entre els quatres punts cardinals tòpics i típics. Ja veu! No teníem premsa ni televisió ni ràdio a l’abast que poguèssin estructurar mínimament la nació. Aquests espanyols, els de soca-arrel i els de pàtina simplement, sempre han sabut ben bé el que es feien. mal llamp els socarrime!
De tot aquest coneixement que vostè atresora, el jurídic és el que més m’ha capficat sempre. El dret, els nostres drets redéu! de ben jove, com vostè quan acudia a la Llibreria de la Rambla a per llibres de marxisme i nacionalisme i tantes coses més, jo paral.lelament acudia a la Llibreria Set i Mig d’Alacant a la recerca més o menys del mateix. Jo no he aprés gairebé res, sempre perdut en un maremàgnum de dades inconnexes que ni tant sols han deixat un pòsit fermament estructurat al meu cervell. Ja he vist que el seu cas, ha resultat ben diferent, doncs encara que siga a bon hora! enhorabona de tot cor. Tot un mestre en els rudiments de la regulació social de la conducta humana! Un luxe per a la causa que tots dos hem manifestat compartir, la independència nacional i la llibertat bàsicament.
Jo li dic que d’ençà els articles llegits del jurista en Joaquin Navarro Esteban, al clausurat diari Egin, tan allissonadors i complets, he tingut clara com a matèria d’imprescindible i d’obligat estudi, el Dret. Això en qualsevol societat que aspire a la llibertat individual i col.lectiva de llurs ciutadans. Com l’he enyorat i l’enyore encara! aquest senyor que deixà aquest món sense cap ni un mínim reconeixement públic. Un homenot com li dic, aquest don Joaquin per a qualsevol llibert, esteu d’acord? Jo l’he estimat tant com n’Alvarez Solís, l’un raonant sobre la base del dret i l’altre, sobre la base d’un coneixement enciclopèdic, de vegades fa l’efecte que són espècies gairebé extingides. Maleïda postmodernitat que convertí la ideologia dels partits d’Estat, en extravagància currícular o simple adoctrinament.
Del meu interés per l’estudi de les institucions democràtiques i llur funcionament em reconec deutor d’ells, juntament amb altres, els quals, m’han ajudat a deixar enrere tota casta de dogmatismes fins al punt d’avorrir-los. És ara que ho tinc clar, mentre perdure l’analfabetisme jurídic, serà possible passar per afers merament tècnics, aquells que comporten el nucli mateix de la Democràcia i determinen l’existència o no d’un règim constitucional. Vostè ho sabrà millor que ningú, senyor Renyer, com n’és d’habitual entre nosaltres sentir a parlar de llei electoral o potser del sistema d’elecció dels representants de la judicatura com afers senzillament adjectius, sense importància, quan en realitat d’una correcta definició jurídica, resulta ser allò que comporta o no la formalització de la llibertat col.lectiva.
Avui soparé content i més tranquil en saber que tot un jurista, independentista confés, sabrà com explicar que cal primer abandonar l’Estat i deixar-se estar, de formar part de llurs corporacions burocràtiques, tot per entregar-nos-en la societat civil, únic lloc on estarem legitimats en tant que representants del nostre poble. Heu sabut de les dades segons les quals, només un 14,8 per cent dels treballadors estan afiliats als sindicats, què un 61,7 dels treballadors mai no s’han afiliat, què un 51,2 vol que només les quotes financin aquests sindicats, què un 69,7 rebutja que siga l’empresa qui pague el sou dels alliberats i què un 54,4 per cent pensa que els sindicats han perdut tota credibilitat en la nostra societat? Deixeu-me dir el per què d’aquestes dades tant demolidores. Els sindicats d’aquest país gestionen sense cap control 800 milions d’euros a l’any, tot i que la llei obliga a la realització d’una auditoria privada, quan la subvenció de l’Estat passa dels 600 milions d’euros. Tot i aquesta llei, mai el Tribunal de Comptes ha exigit l’entrega de cap auditoria a cap sindicat. Aquest imperi sindical s’engreixa a més a més, amb substanciosos i legítims beneficis de llurs cooperatives d’habitatges i participacions en Plans de Pensions de grans empreses.
Que ningú no espere cap redemció ni alliberament de cap sindicat ni partit que participe d’aquesta bacanal Estatal.