Jaume Renyer

Lluís Pérez, militant d’ERC i JERC del Prat de Llobregat i company d’Esquerra Independentista, ha anat desgranant al seu bloc comentaris i crítiques raonades sobre el republicanisme que defenso. Us reprodueixo el post resum a continuació. Podeu veure la resta de les opinions al seu bloc.

Crítica constructiva al republicanisme d’en Renyer (i VI): resum

Heus aquí un resum d’aquesta sèrie de llargs articles. És molt simplista i per tant té moltes llacunes explicatives i argumentals; la solució a les mateixes està als articles de la sèrie.

1) En Jaume Renyer, al seu llibre “L’esquerra de la llibertat”, caracteritza el republicanisme com una tradició política que va més enllà del qüestionament de la monarquia, i que és diferent i oposada a les tradicions liberal i socialista.

2) Segons en Jaume, la oposició del republicanisme al liberalisme i al socialisme ve donada pel fet que aquestes dues tradicions només defensen la llibertat individual (en el cas del liberalisme) o la col·lectiva (en el cas del socialisme), mentre que el republicanisme les defensaria totes dues a un temps.

3) Estic d’acord amb en Jaume en que el republicanisme històric ha anat més enllà del qüestionament de la monarquia i en que és una tradició diferent a les tradicions liberal i socialista, però no estic d’acord amb que sigui una tradició oposada a la socialista. I si bé estic d’acord amb que republicanisme i liberalisme són tradicions oposades, no estic d’acord en la descripció que en Jaume ofereix d’aquesta oposició.

4) Segons els estudiosos actuals del republicanisme (Petit o Sunstein al món anglosaxó; Domènech, Raventós, Cassasas o Ovejero a casa nostra) el republicanisme és una tradició política centrada en la defensa de la llibertat, entenent per tal la llibertat individual. Ni en el liberalisme ni en el republicanisme (ni en el socialisme) existeix cap concepte de “llibertat col·lectiva”, com no sigui la llibertat que experimenten els individus lliures que formen una comunitat política d’individus lliures (és a dir, finalment, la llibertat individual agregada de diversos individus).

5) El liberalisme, en el sentit europeu del terme, també és una tradició centrada en la defensa de la llibertat individual. La diferència i la oposició amb el republicanisme ve donada pel diferent concepte que ambdues tradicions tenen del que significa ser lliure.

6) Pels liberals, ser lliure significa poder prendre decisions sense estar condicionat per la coacció de cap poder fundat en la violència (en particular, de l’Estat). Això implica, òbviament, no condicionar les decisions dels altres mitjançant la coacció violenta.

7) Pels republicans, en canvi, ser lliure significa ser socialment independent, és a dir, no dependre de ningú per a viure en societat.

8) Les fonts de la independència social son diverses, però la que més atenció ha rebut per part del republicanisme històric és la propietat: només qui gaudeix d’una propietat que li garanteix una existència digna pot ser membre de ple dret de la societat sense haver de demanar permís a tercers a tal fi.

9) Això planteja un problema: aquells qui manquen de propietat no podrien, segons això, exercir la ciutadania republicana perquè no gaudirien de la llibertat republicana. Existeix una escissió històrica, en aquest punt, entre els republicans partidaris d’excloure (de iure o de facto) els no-propietaris de la ciutadania republicana (republicanisme oligàrquic) i els republicans partidaris de dotar de propietat (o d’un substitut adient) els no-propietaris de cara a garantir la seva independència social i, per tant, la seva llibertat (republicanisme democràtic). L’esquerra moderna té els seus orígens en el republicanisme democràtic de determinats dirigents de les revolucions francesa i americana, com ara Saint-Just, Couthon, Robespierre, Jefferson o Paine.

10) El socialisme, per contra, no s’oposa al republicanisme perquè no té cap concepte propi de la llibertat. El socialisme té per objectiu abolir la propietat privada. Això, per se, ni s’oposa ni va a favor de la llibertat republicana. Ara bé, a partir del segle XIX una sèrie de republicans democràtics (Marx i Engels, en particular) començaran a plantejar el socialisme com a organització econòmica adequada per tal d’eliminar la dependència social que pateixen els no-propietaris: si tot és propietat de tothom, tothom depèn de tothom i ningú no depèn de ningú. Aquest projecte d’organització econòmica ha coexistit històricament dins el republicanisme democràtic juntament amb altres, com ara el d’universalitzar la petita propietat agrària (Jefferson) o el d’atorgar des de l’Estat una sou universal a tot ciutadà pel sol fet ser-ho, independentment de qualsevol consideració sobre els seus recursos econòmics (Paine).

11) Esquerra Republicana, històricament, no ha estat un partit ni socialista ni liberal, sinó estrictament republicà i d’esquerres. Ara bé, justament aquesta condició de partit republicà i d’esquerres fa que el socialisme pugui ser ben rebut com una corrent més dins el partit, com una proposta més d’entre totes les que es poden fer de cara a assolir l’objectiu d’universalitzar la llibertat republicana a tots els ciutadans dels Països Catalans. Al menys, en el cas d’aquells models de socialisme que no impliquen l’anihilació de la llibertat republicana, com seria el cas de l’stalinisme o el castrisme.

12) No passa el mateix amb el liberalisme, al menys en el sentit europeu del terme “liberalisme” (el que he descrit més a dalt), perquè per les raons abans descrites és fonamentalment oposat al republicanisme d’esquerres que hauria de constituir la identitat ideològica fonamental del partit.

13) El republicanisme democràtic ha de ser el pilar ideològic fonamental d’Esquerra, i en això coincideixo amb en Jaume. De la preocupació republicano-democràtica per estendre la llibertat republicana a tota la ciutadania se’n deriva una preocupació per la igualtat entre els ciutadans que constitueix l’ADN de l’esquerra. Com a esquerra republicana, la igualtat entre els ciutadans ens interessa perquè afavoreix la llibertat republicana; però, a part, també ens interessa per raons de justícia, perquè determinades desigualtats degudes a l’atzar són fonamentalment injustes i no poden ser tolerades. I de la preocupació per la llibertat republicana, per la justícia i per la igualtat que fa a ambdues possibles, deriva el catalanisme i en darrer terme l’independentisme del partit, ja que Espanya s’ha mostrat històricament com un obstacle de cara a l’assoliment de la llibertat, la justícia i la igualtat als Països Catalans.

14) El nostre concepte de nació no hauria de ser descriptiu (la qual cosa és un impossible: quina és la pedra de toc per a saber si un grup de gent “és” o “no és” una nació?) sinó normatiu. No és que defensem que els Països Catalans han de tenir un Estat perquè “són” una nació, sinó que afirmem que els Països Catalans són una nació perquè considerem que els seus habitants tenen bones raons per a voler constituir-se en Estat. Raons d’esquerres i republicanes, que ja hem vist (Espanya suposa un obstacle per a que els ciutadans dels Països Catalans puguin gaudir de la llibertat republicana, de la justícia i de la igualtat que fa a ambdues possibles) i raons que poden ser comunes a tot català racional, de dretes o d’esquerres, republicà o no, com ara que uns Països Catalans independents serien probablement més pròspers a nivell econòmic del que ho són ara en la seva condició de territoris sota administració dels Estats francès i espanyol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!