Jaume Renyer

“La gran abstenció registrada a les últimes eleccions ha fet esclatar la crisi de la classe política catalana. Al PSC, per la greu dimissió del seu president, temperada, però, pel molt poder assolit a la Generalitat i els ajuntaments amb l’ajut d’ICV i d’ERC. També a CiU, per la poca contundència de les seves victòries electorals que no li permeten de manar del cert enlloc. Així mateix, el romanent del PPC en no passar dels 14-15 diputats al Parlament ni a superar les 10 alcaldies.

La crisi d’ERC, però, és més particular que cap altra, perquè els actuals dirigents ja se n’han adonat que cridar a la independència en el buit fa perdre vots i influències. La tàctica de suport incondicional al PSOE i de lliurament al PSC ha tocat fons. Així ho demostren els enfrontaments Puigcercós-Carod, i els diferents corrents sorgits. N’hi ha de tota mena, però l’únic que presenta honorabilitat suficient, perquè ve de lluny i perquè és transparent en paraules i fets, l’encapçala Joan Carretero. La resta manté una sospitosa proximitat al poder, i no semblen capaços de retornar a ERC el seu caràcter alternatiu. Per ser-ho, caldria un model de país i un model de pensament que ERC, avui per avui, no té.

ERC exclusivament ha desenvolupat un model d’ocupació del poder, en base a la pseudoestratègia 2003 d’aliança amb el PSC, de molt trista plasmació i de resultats nacionals inexistents. Pretesament muntada per usurpar als socialistes el vot immigrant i obtenir el catalanista de la desfeta electoral i política convergent, ha estat una estratègia maldestre, irresponsable, i origen de l’actual desori de país, institucions i gent. Amb aquestes tàctiques, ni ERC ni els seus corrents poden aspirar a res més que a ser franquícia catalana del PSOE. Més greu que tot això és la manca de model de país i de pensament.

Oficialistes i dissidents d’ERC només parlen de la independència, com si fos una fita de celebració segura, al marge de circumstàncies, legalitat i sentiments, i oblidant que de res no valdria tenir-la, sense saber què fer-ne i com conservar-la després. Avergonyida com hauria d’estar de l’engany estatutari, ERC té l’obligació moral d’estudiar en profunditat el tema abans de no parlar-ne més, per evitar frustracions més grosses que la de l’Estatut.

Quant al model de pensament, les penúries són menors. Hi ha on agafar-se per tradició i per dignitat del seu últim dirigent històric, n’Heribert Barrera, apartat de la formació per en Carod i els seus.

Des llavors, el buit de pensament ha estat pràcticament total, tret d’una excepció recent: L’Esquerra de la llibertat d’en Jaume Renyer. Amb pròleg d’en Barrera, Renyer repassa les arrels liberals del republicanisme, i el seu caire contrari a l’estatisme amb què ara combrega ERC; rememora la tradició constitucional del poble català, i els seus valors senyers, les ganes de treballar i el gust per la feina ben feta. Analitza el dret d’autodeterminació com a fita emblemàtica del catalanisme des dels anys 20, tot aclarint que no és un objectiu aïllat, sinó que «forma part d’un procés de generació de vincles de solidaritat interns dins la comunitat que ha d’exercir-ne el dret». Però, sobretot, no s’oblida d’apel·lar al dret de restitució que tenen les nacions que, com Catalunya, eren estats ja plenament constituïts abans del seu anorreament. No faria més profit a Catalunya reivindicar la seva secular entitat jurídica que no pas burxar amb el dret a l’autodeterminació?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!