Jaume Renyer

Antoni Jordà va publicar el proppassat 2 de maig al Diari de Tarragona l’article “Jaume Renyer i el republicanisme”.

Recentment, Jaume Renyer acaba de publicar un nou llibre titulat L’Esquerra de la Llibertat. El republicanisme català contemporani(Barcelona, 2007). Renyer és un jurista que combina l’anàlisi jurídica (per exemple, l’obra Quatre anys al Consell Consultiu(2004), amb la seva vessant política a ERC, prou coneguda. Tot plegat, un bagatge suficient per a interpretar i analitzar esdeveniments prou importants del nostre país i de la seva història. En llibres anteriors (Catalunya, qüestió d’Estat: vint-i-cinc anys d’independentisme català (1968-1993) (1995); L’autodeterminació del poble català: preguntes i respostes (2000); Avantprojecte d’Estatut Nacional de Catalunya (2001); Un home del silenci: Jaume Cornudella i Olivé: patriotisme i resistència: 1915-1983 (2001); L’Estat contra els pobles: Catalunya, la globalització i el fenomen nacional a Europa(2002)), Renyer havia plantejat diferents aspectes de la necessària reflexió sobre el nacionalisme català, el catalanisme i l’independentisme.

En el que ara presenta, l’objectiu específic és l’estudi del republicanisme català contemporani. Per a fer-ho, dedica un primer i complet capítol a analitzar les «arrels profundes», és a dir, històriques, del catalanisme. Partint de la historiografía romàntica, es presta atenció als estudis de Vicens Vives, que segons Renyer feia una «interpretació de Catalunya vista des d’Espanya» (afirmació, per altra banda, prou discutible).

També es debat l’aportació de Solé Tura (el catalanisme com a fruit de la revolució burgesa del segle XIX), i la posterior revisió de Termes (el catalanisme com a fruit de la classe obrera). Renyer fixa especialment l’atenció en dos moments interessants: el paper de l’Església a Catalunya (en especial Torras i Bages); i l’evolució del republicanisme federal al catalanisme: és a dir, des d’Almirall a la Solidaritat Catalana fins al naixement d’ERC el 1931.

Una evolució que abocarà, a més, a un camí separat o diferenciat entre el republicanisme espanyol i el republicanisme catalanista. De fet, aquesta separació serà causa del fracàs de l’estratègia del republicanisme catalanista, incapaç, de forçar un federalisme a nivell estatal durant la II República.

 Després de dedicar el segon capítol a l’estudi del republicanisme català sota el franquisme, Renyer afronta els dos capítols que, segons el meu parer, son mes atractius des del punt de vista de l’aportació novedosa al debat ideològic. El primer tracta dels referents ideològics del nou republicanisme català, basat en la defensa de la llibertat individual i col·lectiva, en clara diferència (i competència) amb el liberalisme i el socialisme. Aquesta posició de l’autor té moltes dificultats per a compaginar-se amb el discurs dirigista i intervencionista del govern actual de la Generalitat, del que ERC en forma part. L’autor considera del tot necessària una reactualització dels valors republicans, corn són la participació ciutadana, la laïcitat, el reconeixement de la realitat multicultural (que, per cert, és objecte d’una dura crítica al pròleg del llibre per part d’Heribert Barrera) i la revalorització del fet social del treball.

Junt amb aquests referents ideològics, Renyer afegeix una reflexió sobre els referents estratègics necessaris per a un procés de reconstrucció nacional. Després d’analitzar el trajecte d’ERC a partir de 1978 fins arribar a l’actual «bicefàlia imperfecta» (Carod/ Puigcercós), l’autor fa una decidida aposta de futur per la defensa de l’autodeterminació, que no és pas una qüestió identitària, sinó una reivindicació democràtica.

Renyer creu que caldria impulsar una veritable «compromís per a la sobirania nacional», acabant amb el distanciament entre les institucions i la societat. En definitiva, ens trobem amb un llibre que aporta idees noves i reflexions, suggereix debats, i orienta possibles solucions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!