Jaume Renyer

El proppassat 22 d’agost vaig participar al seminari “Europa i l’Islam” dins de la programació de la Universitat Catalana d’Estiu. Aqueix és el resum, revisat, de la meva intervenció a la primera de les dues xerrades que hi vaig fer.

INTRODUCCIÓ

 

Les reflexions esparses que exposo tot seguit constitueixen només una aproximació a les tendències del pensament polític contemporani comunes a tota Europa tractades des d’una perspectiva nacional catalana i amb la voluntat d’aportar elements al debat constituent que acompanya el procés sobiranista en curs al nostre país.

El racionalisme crític i autocrític propugant per karl Popper és un mètode plenament vigent per demostrar la irracionalitat dels plantejaments dogmàtics, utòpics, teocràtics en voga arreu del món occidental i també, per tant, a Catalunya en un moment crucial, potser, en la història del nostre país.

 

Karl Popper (Viena, 28 de juliol del 1902 – Londres, 17 de setembre del 1994), filòsof i sociòleg, fou un dels intel·lectuals més influents del segle XX a Occident. Jueu austríac fugitiu del nazisme, va escriure durant la Segona Guerra Mundial (concretament entre els anys 1938 i 1943, de Nova Zelanda estant), un dels llibres cabdals del pensament polític contemporani, “The open society and its enemies” (La societat oberta i els seus enemics”), publicat l’any 1945 i encara avui inexistent en versió catalana, malgrat el seu autor fou Premi Internacional Catalunya 1989 (1).

En aqueixa obra contraposa el liberalisme, pragmàtic i evolutiu, als sistemes totalitaris, tancats i abstractes, com el nazisme i el comunisme sense fer menció explícita als esdeveniments coetanis tot procurant una omnicomprensió global dels totalitarismes.

L’absència de ressò intel·lectual i polític (2) de l’obra de Karl Popper al nostre país és indicativa de l’hegemonia ideològica d’un progressisme abstracte, sovint banal, d’arrels totalitàries (3) essencialment refractari a l’especulació filosòfica que situa en el centre de la seva reflexió la llibertat de les persones i els pobles. Aquí rau, doncs, la incapacitat per copsar des de Catalunya -i mirant a casa nostra mateix- les causes de l’emergència de vells i nous totalitarismes i la dificultat per bastir un projecte de societat nacionalment autocentrat, específic i viable, que pugni per una Catalunya lliure de la dominació política de sistemes totalitaris.

Malgrat aqueix context cultural advers, l’obra de Karl Popper és plenament vigent i serveix per explicar la confrontació entre les democràcies de tall occidental i els règims totalitaris que van sorgir d’aqueixa mateixa Europa al segle passat encetant processos autodestructius que tenen continuïtat en aqueix segle que comença amb l’emergència en sol europeu d’un tercer totalitarisme: l’islamisme global que s’empelta dels precedents feixista i comunista.

I.- ACTUALITAT DEL PENSAMENT DE KARL POPPER

Baltasar Porcel es preguntà: «Existia entre nosaltres Karl R. Popper ? Poc en el comerç cultural viu o encarnat en persones. Sobretot existia poc a França i, en conseqüència político-ideològica, a Espanya. I sens dubte a Catalunya, on el pensament marxista havia absorbit la major part de ments i energies, deixant la resta d’opcions i filosofies en els llimbs o el desprestigi, exceptuant una temporada l’existencialisme i una altra la, diguem-ne, contracultura, als volts del 70.

Popper flotava als llimbs majoritaris o sofria un desprestigi minoritari per «reaccionari», malgrat que una sèrie d’especialistes el coneixien bé, poso per cas Jesús Mosterín a Barcelona, quant a filòsof de la ciència, o Pedro Schwartz a Madrid, sobretot en el seu caire de pensador polític» (4).

Els pocs filòsofs catalans que han parat compte en l’obra del gran pensador austríac són Joan Garcia (5) i l’altre, Ramon Alcoberro, de qui extrec aqueixos paràgrafs: «En la seva teoria política, Popper empra dos conceptes bàsics: societat oberta i societat tancada. No s’han de comprendre com a entitats històriques concretes, sinó com a tipologies o models teòrics. Són reconstruccions, parcialment utòpiques, de la realitat històrica, extrapolades a partir d’elements considerats típics d’aquesta realitat. Ambdós conceptes no són estrictament originals de Popper: anteriorment ja els havia usat el filòsof francès Henri Bergson, però és Popper qui els ha definit i divulgat tal com avui s’usen arreu.

Societat tancada és tota societat no-democràtica i, més específicament, les societats totalitàries (feixisme i comunisme). Es caracteritzen perquè no hi ha llibertat de crítica. Són societats que pretenen aturar el temps i arribar a un estadi suposadament “perfecte” en el seu desenvolupament (l’aristocràcia i el filòsof-rei de Plató, el comunisme de Marx…). En aquesta mena de societats hom predica la submissió de l’individu a l’Estat i la submissió de les generacions a les generacions futures. No s’admet la crítica i es regeixen per la tradició, per la doctrina oficial indiscutible o per la saviesa il·luminada dels dirigents. No admeten el progrés científic, perquè impossibiliten la crítica que és la condició fonamental del progrés. Una societat tancada seria, per exemple, la de la novel·la 1984 d’Orwell o la soviètica que enviava els dissidents al Gulag.

Societat oberta és la societat democràtica de model occidental, és a dir, amb llibertat d’expressió, democràcia participativa i economia de lliure empresa. La seva característica fonamental és que propugna i encoratja la iniciativa individual. En una societat oberta els individus que la formen han de ser, indestriablement, lliures i responsables dels seus actes.

Al llibre El porvenir está abierto (6), la defineix així: «Con la expresión sociedad abierta pretendo designar no tanto una forma de Estado o de Gobierno, cuanto más bien un tipo de convivencia humana en la que la libertad de los individuos, la no-violencia, la protección de las minorías y la defensa de los débiles constituyan unos valores primordiales. Y en las democracias occidentales estos valores constituyen la cosa más natural del mundo para la mayor parte de las personas» (pàgina 90).

Una societat oberta no és de cap manera una societat perfecta, al contrari: precisament perquè hi ha llibertat, hi ha també tensions, intents d’imposar idees i pugnes entre persones i interessos. Però la característica bàsica és que aquestes tensions es poden resoldre amb llibertat. En la societat oberta l’estat no és un adversari dels drets individuals sinó que la seva funció és precisament respectar el pluralisme i el debat d’idees del qual surt el perfeccionament social. La societat oberta té una característica bàsica en comú amb la ciència: és imperfecta però perfectible a través del debat i de la crítica.

Popper és radicalment occidentalista. Només Occident (l’herència grega) és una autèntica societat oberta i per això mateix els pobles del tercer món progressen en la mesura que s’acosten al model occidental de vida: “Nuestras democracias occidentales constituyen el ordenamiento social más justo que ha habido a lo largo de la historia; y lo son porque constituyen el ordenamiento social más predispuesto a la reforma y más autocrítico que existe” (obra citada, pàgina 197).

Però la societat oberta està amenaçada per dos perills: el dogmatisme i l’utopisme, que són dues formes de l’historicisme. Alguns filòsofs (Plató, Hegel, Marx) han cregut que la història és inexorable i camina d’una manera predeterminada envers alguna mena de punt-i-final. Això ha provocat dogmatismes (creure que només hi ha una única forma de desenvolupament social o de camí envers el futur) i utopismes (representacions ideals de societats suposadament perfectes). La societat oberta no és irreversible: es pot perdre o malbaratar si es cau en aquests errors i no es manté una actitud crítica constantment» (7).

El mateix Karl Popper en el seu discurs de clausura del simposi «Mutació del sistema de valors en les societats europees i magribines», organitzat a Barcelona per l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, al novembre del 1991, va fer una síntesi actualitzada del seu pensament, «La societat oberta avui: els límits d’un gran èxit». Les victòries aliades a les dugues Guerres Mundials foren també triomfs de les societats obertes implantades arreu després del 1945, llevat del bloc soviètic i el món islàmic. El col·lapse del sistema comunista a l’URSS i la seva transfiguració a la Xina obrí noves perspectives per al seu eixamplament a la darreria del segle XX però observa un factor endogen que ho frena: «Entre els polítics occidentals encara n’hi ha molts que, tot i ser ben intencionats, se senten profundament intimidats per la ideologia pessimista dominant. Fins al punt que no tenen una fe prou ferma en la fortalesa de la societat oberta d’Occident que els permeti renunciar a les ideologies.

Crec en les tremendes possibilitats de la democràcia basada en la sensatesa. Per tal de reformar el nostre sistema parlamentari de partits, els partits haurien de competir sobre la base de la decència i d’assoliments reals. Les ideologies i les contraideologies no es podien evitar mentre el marxisme gaudia d’una àmplia fe, ja sigui com a teoria creïble, amb uns objectius que semblaven humanitaris, ja sigui com a lluita en favor dels desvalguts. Ara, però, s’ha fet patent que el poder marxista corromp, i que el poder absolut marxista corromp absolutament, estrafent el que deia, amb tota la raó, Lord Acton sobre el poder.

I així resulta molt clar que l’objectiu polític de tots nosaltres ha de ser la contenció del poder més que no pas la seva consecució; el control del poder i la resistència al poder més que no pas la seva utilització al servei d’alguns propòsits ideològics» (8).

L’obra de Karl Popper presenta punts febles i criticables, sobretot quan desqualifica radicalment la idea mateixa de nació, el nacionalisme i, per tant, també el dret d’autodeterminació dels pobles fins i tot en la seva accepció liberal derivada de la declaració del president dels USA Woodrow Wilson de 8 de gener del 1918. Però té el mèrit d’haver divulgat encertadament una noció clau per definir políticament la forma de civilització occidental com a «societat oberta», un terme més adequat que les denominacions precedents «societat capitalista» o «societat de lliure mercat».

Sobre aqueix fonament es poden interpretar els moviments involutius al si del món occidental (com el retorn al proteccionisme dels estats-nació contra l’europeisme comunitari o els emergents nacional-populismes autoritaris) i confrontar-lo amb les diverses variants de societats tancades que pugnen amb el model occidental.

Cal fer notar també que alguns dels qui es reclamen continuadors del pensament de Karl Popper obren, sovint, contradient a la pràctica els valors que diuen defensar, com és el cas del magnat jueu nord-americà George Soros que ha batejat precisament la seva fundació amb el nom d’Open Society.

II.- CRISI I INVOLUCIÓ DE LES SOCIETATS OBERTES

Les previsions històricament optimistes de Karl Popper, però, no s’estan complint en els termes que va preveure, atesa la capacitat de reacció demostrada pels diversos sistemes socials tancats que pugnen per desallotjar la civilització occidental de la seva vocació universalista. Un recent estudi de l’IFDS (9) analitza l’evolució de les societats obertes després de la caiguda del mur de Berlin l’any 1989, quan amb l’esfondrament del sistema soviètic es va donar un nou impuls a la democratització mundial per concloure que tant els EUA com la UE actuen a la defensiva davant les agressives polítiques multidimensionals dels diversos règims basats en un ordre tancat cedint a la pressió combinada d’erosió i reducció de l’espai democràtic.

Una primera reacció involutiva començà a emergir al voltant de l’any 2005 quan una sèrie de règims autoritaris van incrementar les mesures repressives contra l’oposició interna en estats com Rússia, Veneçuela o Zimbabwe. Aqueixa tendència s’ha intensificat en una segona fase encetada fa poc amb l’acció coordinada i expansiva dels grans estats autoritaris; Xina, Rússia, Kazakhstan, (que Alexander Cooley defineix com la « lliga dels gentlemen autoritaris asiàtics» (10), als qual cal afegir des de l’any passat Iran (arran de l’acords amb el G5+1 sobre desenvolupament de l’energia nuclear), i més recentment encara, Turquia (després del contracop instrumentalitzat pel president Erdogan). Tots aqueixos estats tenen el propòsit de contenir a l’expansió del model de democràcia occidental a nivell global impugnant l’hegemonia dels EUA i afeblint la Unió Europea i blindar el caràcter autoritari dels seus respectius règims malgrat aparentin -no tots- ser sistemes parlamentaris representatius.

Al si mateix del món occidental existeixen, sobretot als EUA però també a Europa, forces que malden pel replegament interior en detriment de sostenir la globalització del model de societat oberta occidental. El número 1678 del setmanari El Temps, corresponent al 8 d’agost del 2016, reprodueix un article editorial del britànic The Economist titulat, “Ni dreta ni esquerra: la nova divisió política” que en el seu contingut  fa referència a la contraposició entre el model de societat oberta o tancada que està en joc a les eleccions presidencials nord-americanes del novembre vinent personificada en Hillary Clinton i Donald Trump, respectivament:

«Donald Trump, el candidat republicà, va resumir un dels bàndols amb la seva concisió habitual: “El nostre credo serà l’americanisme i no la globalització”, va declarar. Les seves diatribes contràries al comerç també es van sentir en l’ala de Bernie Sanders del Partit Demòcrata.

Els Estats Units no estan sols. Arreu d’Europa, els polítics amb més força són aquells que defensen que el món és un lloc desagradable i amenaçador, i que els països intel·ligents haurien de construir murs per mantenir-se’n al marge. Arguments com aquests han permès que s’elegís un Govern ultranacionalista a Hongria i un a Polònia que ofereix una barreja trumpiana de xenofòbia i falta de respecte a les normes constitucionals. Els partits populistes i autoritaris europeus ara tenen gairebé el doble de suports que el 2000 i ocupen el Govern o formen part d’una coalició de govern en nou països. Fins ara, la decisió del Regne Unit de sortir de la Unió Europea ha estat el premi més gran dels antiglobalitzadors: la decisió, votada al juny, d’abandonar el club de lliure comerç de més èxit del món es va aconseguir consentint cínicament els instints dels votants insulars, cosa que va dividir els partits majoritaris en dos.

De notícies que potencien l’atracció dels antiglobalitzadors n’arriben gairebé cada dia. El 26 de juliol dos homes que van declarar fidelitat a Estat Islàmic van degollar un capellà catòlic de 85 anys en una església de prop de Rouen. Aquest és el més recent d’un seguit d’atrocitats terroristes ocorregudes a França i Alemanya. El perill és que un sentiment d’inseguretat creixent provoqui més victòries electorals de partidaris d’un món més tancat. Aquest és el risc més greu que corre el món lliure d’ençà del comunisme. No hi ha res més important que contrarestar-lo.

Recordeu primer què hi ha en joc. El sistema multilateral d’institucions, normatives i aliances, liderat pels Estats Units, ha sostingut la prosperitat mundial durant setanta anys. Va permetre la reconstrucció de l’Europa de la postguerra, va dir adéu al món tancat del comunisme soviètic i, connectant la Xina a l’economia mundial, ha generat la reducció més gran de la pobresa a la història. Un món de constructors de murs seria més pobre i més perillós. Si Europa es trenca en peces enfrontades i els Estats Units es retiren cap a l’aïllament, el buit l’ompliran unes potències menys benignes.

Més endavant diu: «Contrarestar els constructors de murs requerirà una retòrica més forta, polítiques més valentes i una tàctica més intel·ligent. Primer, la retòrica. Els partidaris d’un ordre mundial obert han de defensar la seva causa amb més determinació. Han de recordar als votants per què l’OTAN és important per als Estats Units, per què la UE és important per a Europa, com el comerç lliure i l’actitud oberta amb les persones d’altres països enriqueixen les societats, i per què combatre el terrorisme amb efectivitat exigeix cooperació. Hi ha massa amics de la globalització que es fan enrere, escudant-se amb la boca petita en un “nacionalisme responsable”. Només uns quants polítics -Justin Trudeau, al Canadà, i Emmanuel Macron, (11) a França- són prou valents per alçar-se en defensa d’una actitud d’obertura. Els que hi creuen han de lluitar per aquesta causa.»

III.- VELLS I NOUS TOTALITARISMES A L’EUROPA CONTEMPORÀNIA: GIHADISME, ISLAMO-FEIXISME I ISLAMO-GAUCHISME

Els totalitarismes de matriu europea van ésser derrotats militarment el 1945 (cas del nazisme) i políticament el 1989 (cas del comunisme), mercès a la potència militar i socioeconòmica dels EUA (amb la col·laboració del Regne Unit i el conjunt del món anglosaxó, països on no han arrelat mai les ideologies totalitàries a diferència del que ha succeït a l’Europa continental).

Europa va viure entre 1945 i 1989 el contrast entre els models de societat obert i tancat per reunificar-se seguint els paràmetres occidentals superant els totalitarismes autòctons del seu passat immediat. L’expansió de la UE ( i de l’OTAN) cap a l’espai euro-oriental són el resultat d’aqueixa tendència que ara està qüestionada.

A la part d’Europa no ocupada pel règim soviètic en acabar la Segona Guerra Mundial va renéixer la vida democràtica sobre les restes del nazisme i dels règims col·laboracionistes: el liberalisme, el conservadurisme, el republicanisme, el social-cristianisme, el laïcisme, el socialisme democràtic van bastir i governar els estats occidentals i les institucions comunitàries. Avui d’aqueixes ideologies i dels partits que les representaven en queda ben poc rastre arreu del continent, deixant així un buit ideològic i moral de grans proporcions que està essent aprofitat per les tendènccies involucionistes.

L’economicisme tecnocràtic, el tardocomunisme (dit anticapitalisme), el pacifisme arbitrari, l’autoodi europeu pel passat colonial, el progressisme abstracte i banal, l’antisionisme, l’antiliberalisme, els moviments teocràtics, són ideologies de substitució mancades de projectes creïbles i viables. L’atzucac de la UE i la pusil·lanimitat dels dirigents influents a escala continental són l’erm on han crescut les males herbes que combinades han facilitat el sorgiment d’un totalitarisme islàmic autòcton europeu que atrau a aquells que volen destruir el model de civilització oberta, ja siguin musulmans o instrumentalment conversos al gihadisme (12).

El feixisme, el nazisme i el comunisme han estat profusament estudiats i rebatuts fins al punt que en les darreres dècades la ciutadania europea ha viscut confiada en la irreversibilitat d’aqueixos règims vençuts, protegida per l’estat del benestar i arraulida sota els valors del pacifisme, la coexistència intercultural i la solidaritat (no exempta de sentiments de culpa) envers els països del Tercer Món que havien estat colonitzats pels diversos imperis europeus.

A començaments del segle XXI, la crisi econòmica a escala euro-comunitària, la fallida de l’europeisme polític i la sensació d’inseguretat global han trasbalsat Europa esberlant les certeses de la post-guerra actuant com a detonant de l’angoixa col·lectiva la irrupció del terrorisme gihadista que ha desencadenat un sèrie de feòonens reactius de diferent signe.

Karl Popper va morir abans de l’emergència del totalitarisme islamista com a fenomen global que aspira a una hegemonia mundial i, per tant, a la destrucció de les societats obertes occidentals. S’hi va referir, de passada, en el discurs anteriorment citat en qualificar l’Orient Mitjà com una regió atrapada «per una ideologia religiosa agressiva» (13), sense arribar a desenvolupar una anàlisi en profunditat.

Si bé l’islamisme políticament confrontat a la modernitat europea neix a començaments del segle passat a Egipte amb la fundació de la Germandat Musulmana, no és fins a l’any 1979 quan l’integrisme xiïta s’empara de l’estat iranià amb el triomf de la revolució comandada pels aiatol·làs que neix el totalitarisme islàmic contemporani (14).

Un punt en comú entre el sunnita Hassan el-Bana i el xiïta Ruhol·lah Khomeini és l’agressiva animadversió contra els referents anglosaxons de la civilització occidental (contra Anglaterra el primer i contra els UEA el segon), reflectint políticament la conducta psicològica identificada per Amin Maalouf com un complexe d’inferioritat col·lectiu (15). Significativament, l’enveja i el ressentiment d’aqueixes corrents islamistes es concentra en el model anglosaxó, més que en el francès, un comportament que Karl Popper també assenyala en l’origen de l’expansionisme prussià dels segles XVIII i XIX acomplexat davant l’hegemonia imperial britànica (16).

El gihadisme sunnita contemporani té un llibre clau, d’un valor equiparable al Mein kampf del nazisme. «Idarattu Attawahhuch» (“La gestion de la barbarie”,escrit el 2004 i publicat en francès el 2007 per Éditions de Paris). Ramon Sargatal n’ha fet una ressenya il·lustrativa del seu contingut: «Aquesta obra de 248 pàgines és un tractat d’estratègia militar, política, econòmica i d’expansió religiosa que es revela com la crònica avançada del que està succeint. El signa Abu Bkr Naji, un teòric d’Al Qaida del qual, com passa amb altres ideòlegs  del gihad, se’n coneixen molt pocs detalls biogràfics. Alguns investigadors islamistes han arribat a identificar aquest nom amb un col·lectiu. Amb una gran profusió d’anàlisis historicistes, militars, biogràfics i filosòfics, parla de l’estratègia que es va seguir a l’Afganistan i de la que s’ha de seguir a Síria, al Yemen, a Nigèria o a Tunísia i dóna les instruccions per a reclutar el major nombre de joves per a la causa i com se’ls ha d’educar; també de com s’ha de polaritzar la societat per tal que es trobi en “dos camps antagonistes: una guerra gloriosa o una pau humiliant. A un d’aquests grups li és promès el Paradís, a l’altre l’Infern”.

El seu elogi del gihad com a pràctica guerrera i no solament com a camí de superació personal plana per tots els capítols. Per a l’autor d’aquest assaig, “en cap moment els primers musulmans van desconnectar el gihad actiu del gihad espiritual. El gihad actiu [la pràctica guerrera] és la millor manera d’ensenyar als musulmans els sentiments espirituals i d’exaltació de les ànimes”. La conclusió a què arriba: “Matar per seguir el camí d’Al·là pot ser fàcilment complert mitjançant el gihad”.

El llibre va aparèixer tres anys després de l’atemptat de les Torres bessones de Nova York i mostra quin és el “camí que s’ha de seguir per instal·lar un estat islàmic” un cop analitzats minuciosament els errors comesos fins aleshores en altres guerres.

Parteix de la necessitat de classificar els estats actuals en dos grups: d’una banda els estats dits “prioritaris”, amb la màxima concentració de forces gihadistes i on serà possible instaurar el caos i la barbàrie per després gestionar-la. En un context on les autoritats no són capaces de restablir l’ordre –exposa l’autor en diversos passatges– la població es girarà cap als gihadistes perquè hi apliquin la xaria i retornin la tranquil·litat als carrers.

D’una altra banda, també hi ha estats “secundaris”, on encara no es donen les condicions de gihad oberta, caos i barbàrie, però on  ja es pot anar muntant un suport logístic, santuaris de protecció gihadista i campanyes mediàtiques per atraure més sectors de població. De l’etapa de la gestió de la barbàrie –en què es trobaria actualment Síria, Irak i altres països amb presència important de gihadistes– n’ha de sortir un líder espiritual capaç d’unir en una sola bandera els grups i regions disseminats, per tal d’establir un estat islàmic”. Un passatge que recorda marcadament la proclamació del califat per Al-Bagdadi.

El llibre, que presenta l’islamisme com una tercera alternativa de pensament respecte al marxisme i el capitalisme, de cap manera pot considerar-se un tractat sense fonaments intel·lectuals. Ben al contrari, les exposicions de Naji, molt documentades històricament i ben argumentades des del seu particular fanatisme religiós, apel·len contínuament a “l’adopció de mètodes intel·lectuals, acadèmics i de principis militars experimentals” més que no pas al “desig lloable del jovent d’accedir al martiri tan aviat com sigui possible”(17) .

Avui, però, l’estudi de les eventuals connexions entre els diversos totalitarismes (islamo-gauchisme, islamo-feixisme) és abordat de manera inconnexa per diversos -més aviat pocs- intel·lectuals que només indirectament prenen com a referència el pensament de Karl Popper.

a) Pierre-André Taguieff analitza de manera conjunta els fenòmens polítics emergents a les societats occidentals convencionalment anomenats populismes que posen en qüestió les formes d’organització i participació institucional conegudes d’ençà de la Segona Guerra Mundial:

«Je pense que la contestation des élites exprime l’insatisfaction profonde ressentie par la majorité des citoyens des démocraties modernes, qui ne se reconnaissent pas dans leurs dirigeants. Ces derniers, de gauche comme de droite, sont de plus en plus perçus comme des démagogues, disons des orateurs habiles et des imposteurs, ne se souciant nullement du bien commun.

Cette perception négative de la démocratie installée (libérale, représentative) se fait en général, du moins pour le moment, au nom des idéaux démocratiques, jugés non réalisés, trahis ou corrompus. C’est la voie de la démocratie directe, multipliant les procédures référendaires, ou celle du populisme, d’un “bon” populisme, entendu comme forme pure du gouvernement du peuple par lui-même, sans médiations. Mais elle peut aussi alimenter un rejet de la démocratie comme type de régime et la quête de modes de gouvernements alternatifs, où, par exemple, le principe d’autorité primerait sur tous les autres.

On sait que l’Histoire nous donne le spectacle de l’alternance des démocraties ingouvernables et des régimes autoritaires sacrifiant les libertés individuelles. Sans être probables, les révolutions instauratrices de dictatures ne sont pas impossibles (18).

Aqueix mateix politòleg francès adopta una perspectiva analítica que enllaça amb el pensament de Karl R. Popper i la seva teoria de les societats obertes quan sense emprar explícitament aqueix terme dedica atenció a estudiar “la démocratie et ses ennemis”. La tesi central de l’assaig rau en la percepció que els nacionalismes populistes s’han radicalitzat adoptant plantejament autoritaris per l’efecte combinat del rebuig frontal a una construcció europea de la qual no en perceben els beneficis, la diabolització creixent de la immigració i l’animadversió específica a l’islam.

El nucli aglutinador d’aqueixos sentiments és la defensa d’una identitat col·lectiva, d’una forma de vida, que hom tem amenaçada. “Cette vague nationale-populiste, anti-immigration et europhobe ne se situe pas dans la postérité  du “fascisme classique” et, en particulier, ne reprend  en rien l’héritage du nazisme” (19). El Front National francès o l’Alternativa per Alemanya són partits que no es plantegen substituir el sistema democràtic per dictadures un cop arribin eventualment al poder i es diferencien substancialment dels neonazis grecs d’Alba Daurada, un cas -fins ara- excepcional a Europa.

b) Sobre el fenomen gihadista se’n ha escrit força però en pocs casos els seus analistes han incidit en la connexió entre el nazisme i l’islamisme, essent majoritàriament estudiosos israelians els qui estableixen aqueixa analogia (20). Un dels qui ho ha fet des d’Europa estant és Hamed Abdel-Samad, un politòleg egipci nacionalitzat alemany que ha publicat al seu país d’adopció un assaig punyent sobre el fenomen que anomena feixisme islàmic. En una entrevista al setmanari francès Le Point declarava:

«Dans Le Fascisme islamique, vous commencez par établir un parallèle entre les mouvements fascistes et les Frères musulmans, fondés dans les années 1920 par Hassan el-Banna. Quels seraient selon vous leurs points communs ?

Ce n’est pas seulement les Frères musulmans, mais l’islam politique dans son ensemble. Le premier point commun, c’est l’idée d’avoir été choisi, d’être des gens qui sont supérieurs au reste de l’humanité. Vous pouvez lire ça dans le Coran, où les musulmans sont considérés comme la meilleure communauté n’ayant jamais existé. Allah leur donne une responsabilité particulière d’être ses représentants sur terre. Vous avez ça aussi dans le fascisme : « Nous sommes la race supérieure».

Deuxième point commun : la culture de la mort. Dans les deux idéologies, la mort est glorifiée, car la vie et l’individu ne comptent pas. Ce qui est important, c’est la nation ou la religion.

Troisième parallèle : l’idée de combat, le Kampf en allemand et le djihad en arabe. Vous ne vous battez pas pour vivre, mais vous vivez pour vous battre. Le combat, en lui-même est une fin en soi, et pas seulement un moyen pour atteindre des buts politiques. 

Quatrième point commun : l’idée d’ennemis intérieurs et extérieurs. Pour les nazis, l’ennemi à l’extérieur, c’est l’Ouest, et à l’intérieur, les juifs et l’extrême gauche. Pour les islamistes, c’est les autres. Il y a d’abord eu les juifs, les chrétiens ou les non-croyants dans le Coran, puis ont suivi les croisés, les colonialistes et aujourd’hui l’Occident dans son ensemble. L’histoire est conçue comme une seule ligne directrice, et l’ennemi reste toujours le même. L’Occident sera toujours le mal, c’est immuable.

Cinquième point commun : la déshumanisation et l’animalisation de l’ennemi. Le Coran qualifie les non-croyants de chiens, singes ou porcs. Si vous déshumanisez des personnes, vous leur ôtez le droit d’exister. C’est ainsi plus facile de les exterminer en masse sans problème de conscience. Ce que les nazis faisaient très exactement en qualifiant les juifs de cafards ou de rats. Enfin, regardez les buts de ces idéologies. Hitler voulait régner sur la planète entière, être « le maître du monde ». Ces mêmes mots se retrouvent dans les discours d’Hassan el-Banna» (21).

c) L’antisemitisme és també un altre punt en comú entre nazisme i gihadisme que es visualitza en les teories de la conspiració aplicades pels successius totalitarismes per oferir explicacions simples a problemes complexos i multidimensionals comuns al món globalitzat. Aqueixes tesis complotistes serveixen també per fer creure que la mateixa irrupció del Califat islàmic és una operació manipulada en favor dels interessos dels EUA i Israel, exculpant l’islamisme de tota responsabilitat en els crims que es perpetren en nom seu i sovint han estat adoptades per elements destacats de l’esquerra europea (cas de l’holandesa Yasmina Haifi (22) i l’antisionisme global, (una emanació de l’imaginari complotista que atribueix sistemàticament als jueus l’origen dels mals de la humanitat, com explica Perre-André Taguieff (23) per esquivar el deure de donar explicacions de la impassibilitat davant la barbàrie dels gihadistes contra les minories nacionals i poder concentrar-se en la culpabilització d’Israel.  

Benjamin Kerstein, en l’article “The global pogrom“ (24), explica les causes últimes de la dimensió planetària de la judeofòbia que en bona mesura rau en el fracàs dels models socialistes i anticapitalistes en general a l’hora d’oferir una alternativa creïble i viable als reptes de la humanitat. Israel és objectiu de l’integrisme islamista des del mateix moment del seu naixement com a estat independent, la població paga un preu molt alt per la seva llibertat i, malgrat això, la societat israeliana prospera en tots els àmbits.

El politòleg portuguès Joao Marques de Almaeida afirma: «As razões que explicam os ataques a Israel são as mesmas que levam os dirigentes da esquerda totalitária a atacar os Estados Unidos, a União Europeia, o Euro, a NATO, a economia de mercado e a democracia pluralista, quando rejeitam a legitimidade eleitoral substituindo-a pelos protestos de rua. Eles odeiam os valores ocidentais e, tal como as seus antecessores da primeira metade do século XX, que se aliaram ao fascismo e ao nazismo quando lhes interessou, aliam-se agora ao radicalismo Islâmico. Para eles, tudo é preferível ao Ocidente « (25).

d) Les societats obertes occidentals estan essent objecte d’una ofensiva multidimensional -terrorista i civilitzacional- per part del totalitarisme islamista que es desenvolupa tant a Europa com al Pròxim Orient, essencialment. Certament, com adverteix el general francès Desportes, som en guerra i per molt de temps (26) però la classe dirigent europea no respon en conseqüència, a diferència dels governants nordamericans (independentment del major o menor encert de les seves actuacions). Si la data emblemàtica pels estatunitencs és l’11 de setembre del 2001, pels europeus ho hauria d’ésser el 24 de maig del 2014, quan l’ISIS reivindica per primer cop un atemptat a Brussel·les, la capital política d’Europa, la vigília de les eleccions al Parlament Europeu, atacant el Museu Jueu. Però encar no som conscients del tot del conflicte encurs.

No és pas una guerra convencional, que possiblement es pot guanyar militarment contra l’ISIS, sinó una guerra ideològica que corromp les formes de vida de les societats lliures i vol destruir la coexistència entre civilitzacions per imposar a tota la humanitat un únic codi moral i material derivat d’una interpretació totalitària de l’islam. A diferència del nacional-socialisme i del comunisme que maldaven per bastir un sistema superior al de les societats liberals, l’islamisme no es preocupa per materialitzar un model social i polític, ras i curt, només utilitzen les tecnologies modernes per destruir les obres civilitzadores alienes a les societats musulmanes orientades exclusivament a preparar el trànsit a un paradís aliè al món real.

L’islamisme no és només una creença religiosa sinó essencialment un model de societat que imposa la submissió de les persones i els pobles a un ordre teocràtic que és un instrument per a l’exercici del poder absolut fins i tot instrumentalitzat per règim no islàmics però de tradició totalitària. Per exemple, un producte de l’era soviètica com el president de Rússia Valadimir Putin ha afaiçonat un sub-estat islamista a Txetxènia com a forma de mantenir la dominació russa sobre aqueixa nació caucàsica que va gosar declarar-se independent el 27 de novembre del 1990 i dotar-se d’una constitució democràtica l’any 1992 (27) que no va poder desplegar-se efectivament per la guerra i ocupació militar que va imposar la Federació Russa.

L’esquerra tardocomunista occidental, mancada de referents i dogmes propis ha optat per assimilar els de l’islamisme barrejant-los amb un progressisme abstracte i banal que dóna com a resultat l’islamoguachisme que l’historiador francès Jacques Julliard defineix així:

«Pourquoi cette conversion? Parce que l’intelligentsia est devenue, depuis le début du XXe siècle, le vrai parti de la violence. Si elle préfère la Révolution à la réforme, ce n’est pas en dépit mais à cause de la violence. Sartre déplorait que la Révolution française n’ait pas assez guillotiné. Et si je devais établir la liste des intellectuels français qui ont adhéré au XXe siècle, les uns à la violence fasciste, les autres à la violence communiste, cette page n’y suffirait pas. Je préfère citer les noms des quelques-uns qui ont toujours témoigné pour la démocratie et sauvé l’honneur de la profession: Camus, Mauriac, Aron. Il doit y en avoir quelques autres. Je laisse le soin aux psychologues et aux psychanalystes de rechercher, dans je ne sais quel réflexe de compensation, une explication de cette attirance des hommes de plume et de parole pour le sang, en un mot de leur préférence pour la violence.

L’autre explication, je l’ai déjà suggéré, c’est ce qu’il faut bien appeler la haine du christianisme. Il est singulier de voir ces âmes sensibles s’angoisser des progrès de la prétendue «islamophobie», qui n’a jamais fait un mort, hormis les guerres que se font les musulmans entre eux, quand les persécutions dont sont victimes par milliers les chrétiens à travers le monde ne leur arrachent pas un soupir. Singulier que le geste prophétique du pape François, ramenant symboliquement de Lesbos trois familles de migrants musulmans, ne leur ait pas tiré un seul applaudissement. Ils ont abandonné la laïcité, mais ils ont conservé l’anticléricalisme. Pis, l’antichristianisme» (28).

Dissortadament, el toc d’alerta de Fred Halliday «La izquierda y la jihad» no ha estat escoltat: «En los últimos años, y especialmente desde que Estados Unidos invadió Irak, en marzo de 2003, se han visto en todo el mundo señales de una convergència creciente entre entre las fuerzas de la militancia islamista y la izquierda antiimperialista. Aparte de una simpatía muy extendida -aunque normalmente no expresada- hacia los atentados del 11-S, justificada porque “los americanos se lo merecían”, desde 2003 hemos visto una coincidencia explícita de políticas y un sólido apoyo a la “resistencia” iraquí -en la que hay fuertes elementos islamistas- y más recientemente y de forma explícita, al Hezbolá libanés. Hace poco, unos manifestantes radicales vascos marcharon precedidos por un militante que ondeaba una bandera de Hezbolá. Además, como la mayoría de los que se opusieron a la invasión de Irak en 2003, existe asimismo, reconocida o no, una actitud de apoyo a los grupos armados antioccidentales, es decir, talibanes, que están actuando en dicho país.

Al mismo tiempo, algunos políticos de extrema izquierda en Europa han tratado de hacer causa común con los representantes de los partidos islamistas en temas relacionados con el antiimperialismo y la exclusión social en Occidente« (29).

e) Front a aqueixa instrumentalització de l’islamisme per a establir o consolidar règims totalitaris des d’Occident s’opta pel replegament. No hi ha resposta política coherent a l’alçada del repte plantejat, amb al contrari s’escampa la brama d’una aparent tolerància comunitària com mètode per desactivar la seva progressió. En paraules d’Ivan Rioufol: «Faut-il rappeler que ce n’est pas la Nation ni la République qui doivent se plier à l’islam, mais évidemment l’inverse? La force du droit et de la loi sert à cela, dans un Etat normalement constitué. En tout cas, il est urgent que les juifs gardent leur kippa et les chrétiens leurs crèches, que les européennes préservent et revendiquent leur liberté, que les touristes persistent à voyager, que les parisiens “terrassent” les tueurs. Il est urgent que les démocraties affaiblies apprennent à se défendre” (30).

Karl popper va advertir reiteradament del pessimisme històric -sobretot europeu, no pas als EUA, que ha interioritzat el sentiment de declivi de la civilització occidental com un procés irreversible front al qual Europa no té esma d’invertir aqueixa tendència. Un exemple n’és el darrer -i decepcionant- llibre de Michel Rocard (31).

El Papa Francisco, s’ha despenjat després d’una recent vista a Auschwitz amb unes declaracions banalitzant el gihadisme i desvinculant-lo de l’islam tot afegint que el cristianisme també té els seus assassins. La seva actitud real és d’inhibició i davant l’esvaïment del component cristià de la civilització europea (no pas encara als Estats Units d’Amèrica). Europa com a element clau de la civilització occidental ha deixat de tenir un paper referent a escala mundial des que en aquell camp de concentració, exterminant jueus i dissidents diversos en un genocidi perpetrat per un totalitarisme foll, autodestructiu, com fou el nazisme i els seus succedanis arreu del continent. Amb el silenci còmplice, precisament, d’un altre Papa, Pius XII.

Gabriel Albiac va escriure fa dos anys un breu però punyent article titulat “No es Gaza, es Europa” (32), situa l’origen de l’esfondrament europeu en la guerra del 1914-1918 tot afirmant que des d’aleshores l’únic testimoni de la civilització europea pre-bèl·lica és, avui, Israel. L’Europa d’ara, la que va néixer volent superar el desastre d’Auschwitz, és una estructura política i econòmica sense ànima, que actua a la defensiva front als totalitarismes emergents, autòctons i nouvinguts.

Un potencial eix EUA-UE-Israel i les democràcies asiàtiques (Índia, Corea del Sud, Japó..) podria revitalitzar la vocació universal de les societats obertes i tornar a ésser una esperança per a tots els pobles oprimits front a les autocràcies euro-asiàtiques (Rússia i Xina), que li disputen l’hegemonia als Estats Units, i el món islàmic. Però, qui l’hauria de liderar, els EUA, opta per una entesa global amb els seus enemics (com s’ha vist en el tracte dispensat als règims totalitaris d’Iran i Turquia) més que en superar-los en base a la predominança de la llibertat i la prosperitat sobre les ideologies dogmàtiques i teocràtiques.

Certament, no hi ha cap estat islàmic que sigui una potència emergent a escala global. Hi ha països molt rics com Qatar o Aràbia Saudí però no són pròspers ja que no tenen economies innovadores i productives, i la distribució interna de la riquesa és exageradament desigual com assenyala entre altres economistes Thomas Pikkety (33).

L’integrisme islàmic impideix un sistema educatiu estimulant i crític raó per la qual no hi ha cap universitat islámica entre les més prestigioses del món. La marginació de la dona i les seves potencialitats és també un factor retardatari del creixement d’aqueixos estats, tots de caire teocràtic de dret, com Iran, o de fet com Algèria, amb l’única excepció de Tunísia, l’únic estat musulmà amb la divisió de poders efectivament implantada a partir de la constitució democràtica del 2014.

Tot plegat resulta que no hi ha cap estat musulmà que pugui ser per si mateix una potencia mundial hegemónica per la seva capacitat econòmica, política o militar. Aqueix diagnòstic no exclou que la capacitat destructiva combinada dels diferents estats islàmics o mitjançant les organitzacions gihadistes, no puguin destruir les altres civilitzacions com assenyala el neuropsiquiatra Boris Cyrulnik(34), especialment la que més odien, l’occidental.

IV. ELS PRINCIPIS DEMOCRÀTICS DE LA UNIÓ EUROPEA COM A LÍMIT A LA INVOLUCIÓ INTERNA DE LES SOCIETATS OBERTES

L’afebliment dels valors democràtics a escala de l’Europa comunitària (ja advertit fa anys per Myriam Revault d’Allones (35) queda en evidència per la falta de resposta conjunta davant dos fenòmens: la penetració de valors i formes de vida d’arrel islàmica incompatibles amb la comunes a les societats obertes europees i la involució de caire constitucional que es dóna en alguns estats de la UE tendents a difuminar la divisió de poders que és la base de la democràcia.

Pel que fa a la primera qüestió, La República francesa i després Bèlgica van optar per prohibir legalment l’abillament islàmic que cobreix el rostre i tot el cos de les dones. La sentència de data 1 de juliol del 2014 del Tribunal Europeu de Drets Humans  dictada en relació al recurs interposat per una ciutadana contra la llei francesa 2010-1192, d’11 d’octubre, que prohibeix abillar-se públicament amb vel integral, estima que els seus preceptes no contravenen la Convenció europea que salvaguarda els drets de l’home i les llibertats fonamentals.

El recurs fou interposat per S.A.S, una ciutadana francesa de confessió musulmana, que impugnava la prohibició de portar públicament el vel integral arran de l’entrada en vigor, l’11 d’abril del 2011, de la llei que interdeia al territori de la República francesa dissimular el rostre a l’espai públic.

El Tribunal considera que aqueixa regulació legal no viola l’article 8 (relatiu al dret al respecte de la vida privada i familiar), ni a l’article 9 (relatiu al dret a la llibertat de consciència i de religió) i que, per tant, no contradiu l’article 14 (relatiu a la prohibició de discriminació), tots ells de la Convenció anteriorment esmentada.

El TEDH estima que la preservació de les condicions de convivència social és un objectiu legítim i que el legislador de cada estat disposa d’un ample marge d’apreciació per establir restriccions als abillaments que cobreixen el rostre a la via pública sense contradir la Convenció. Aqueix pronunciament jurisprudencial té rellevància a escala europea, no solament perquè convalida les lleis francesa i belga que han prohibit el vel integral a l’espai públic sinó pel conjunt dels estats on aqueixa problemàtica encara no ha estat regulada legislativament, com és el cas del Regne d’Espanya. Precisament, el 14 de febrer del 2013 el Tribunal Suprem es va pronunciar en un sentit totalment contrari al de la sentència del TEDH, ja que deixava sense efecte la dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 7 de juny del 2011 donant la raó a la Paeria de Lleida que havia introduït aqueixa prohibició en les seves ordenances municipals fent ús de les potestats municipals en aqueixa matèria.

El TEDH nega, d’entrada, molts dels plantejaments de partida formulats per la recurrent: la seva condició de “víctima potencial” d’una llei que li impedeix portar en públic un abillament (Fonament de Dret I.A.58),  el risc de patir assetjament i discriminació o tracte degradant per aqueix motiu (Fonament de Dret II.71) o la vulneració dels seu dret a la lliure associació (Fonament de Dret III.73).

Sobre el fons de la qüestió (una mesura emanada d’una autoritat pública que limita l’opció de les persones que dissimulen el seu rostre per motius religiosos) el Tribunal considera que aitals ingerències en la vida privada han d’estar previstes per la llei, han de ser fonamentades en un o més objectius legítims i, aqueixos, han de ser necessaris en una societat democràtica.

El govern francès, al·lega en el procés que persegueix dugues finalitats: la seguretat pública i “le respect du socle minimal des valeurs d’une société démocratique et ouverte” (Fonament de Dret IV.116). I el TDHE considera que “l’interdiction litigieuse peut être considerée comme justifiée dans son principe dans la seule mesure où elle vise à garantir les conditions du vivre ensemble” (Fonament de Dret IV.142).

“157. En conséquence, notamment au regard de l’ampleur de la marge d’appréciation dont disposait l’État défendeur en l’espèce, la Cour conclut que l’interdiction que pose la loi du 11 octobre 2010 peut passer pour proportionnée au but poursuivi, à savoir la préservation des conditions du “vivre ensemble” en tant qu’élément de la “protection des droits et libertés d’autri”.

“158. La restriction litigieuse peut donc passer pour “nécessaire”, “dans une société démocratique”. Cette conclusion vaut au regard de l’article 8 de la Convention comme de l’article 9″.

“159. Partant, il n’y a eu violation ni de l’article 8 ni de l’article 9 de la Convention”.

Fora d’aqueix pronunciament jurisdiccional no hi ha resposta política i ideològica compartida al conjunt de la UE.

Pel que fa a la segona qüestió, no existeix en els textos normatius de la UE una definició precisa dels requisits mínims que ha de tenir un règim polític per poder ser considerat com a democràtic. L’article 2 de l’actual Tractat de la UE invoca els principis democràtics fundacionals de la Unió Europea com a element indispensable per a que els estats puguin mantenir-hi la seva pertinença i l’article 7 fa referència a un seguit de mecanismes de control i sanció per fer observar aqueix compromís essencial. Però el fet cert és que els casos de violacions flagrants de drets i llibertats fonamentals internacionalment reconeguts, com els que hom imputa al govern hongarès de Viktor Orban arran de les reformes constitucionals engegades a partir dels 2010, han quedat sense sanció de cap mena.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha subsanat parcialment aqueixa mancança interpretant els preceptes del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les llibertats fonamentals de l’any 1950 deduint-ne que són aqueixos: el pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura. El pluralisme és, de tots tres, el que té una capacitat omnicomprensiva que inclou els altres dos assumint una triple dimensió: el pluralisme dels comportaments (article 8), el de les idees (articles 9 i 10) i la institucional, entesa com la possibilitat que les persones puguin participar, individualment o col·lectivament, de la vida pública.

EL TEDH ha deduït també que la societat democràtica és aquella que garanteix la predominança del dret, la llibertat d’expressió i la llibertat de debat polític (en especial les sentències de 7 de desembre del 1976 i la de 6 de setembre del 1978), obligant als estats a no obstaculitzar-les, ans al contrari a facilitar-les. Actitud justament la contrària que adopta reiteradament les institucions de l’Estat espanyol bloquejant totes les vies per poder exercir el dret d’autodeterminació pels canals legalment previstos a l’ordenament jurídic intern i impedint, amb aqueixa excusa, el dret de decidir democràticament el futur polític de Catalunya.

La manca de reacció de la UE davant el cop d’estat instrumentalitzat per Erdogan a Turquia el juliol d’enguany és un mal precedent. La involució en curs a un estat que és membre de l’OTAN i aspirant a l’adhesió a la Unió Europea menada pel president Erdogan per instaurar un règim presidencialista autoritari mitjançant la islamització forçada de la població i l’extermini de les minories ètniques i religioses (kurds, armenis, alevís…) és un fet les repercussions del qual poden ser transcendentals pel futur de les societats obertes europees (36).

La Unió Europea està gestionant amb sentit pragmàtic el resultat del Brexit tot respectant la voluntat democràtica dels ciutadans britànics, però per contra adopta oficialment una política de no ingerència en els assumptes interns del Regne d’Espanya en el cas català. L’autodeterminació de Catalunya és alhora un repte i un revulsiu per a la UE i les possibilitats que prosperi depenen en bona mesura del model d’estat que el poble català adopti, existint hores d’ara una pugna entre els partidaris d’interioritzar els principis de les societats obertes europees que encaixen amb la tradició constitucional catalana anterior a 1714 (37) i els partidaris del conglomerat que he denominat «progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries», hegemònic ideològicament front al republicanisme i el liberalisme autòcton que no han recuperat el lideratge que havien tingut fins a l’any 1939 al si del catalanisme. Al procés sobiranista s’hi superposa una tendència a la substitució de la cultura política catalana per un neo-populisme global, hispano-cèntric i anti-occidental la pugna dels quals té, hores d’ara, un resultat incert.

Prada de Conflent-Tarragona

22-31 d’agost del 2016

NOTES

(1) Baltasar Porcel Pujol (1937-2009), periodista i escriptor, políticament de pensament liberal, fou el promotor de la idea del Premi Internacional Catalunya i proposà que en la seva primera edició, l’any 1989, li fos lliurat a Karl R. Popper amb el propòsit, finalment no reeixit, de divulgar el seu pensament als Països Catalans.

(2) La bibliografia disponibles en llengua catalana sobre Karl Popper es redueixen a les obres filosòfiques «El coneixement objectiu: un enfocament evolutiu», amb pròleg de Victòria Camps, Edicions 62, Barcelona, 1985 i «La lògica de la investigació científica», a cura de Magí Cadavall, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

En l’àmbit de l’assaig, un tercer llibre en català és «Un món de propensions i altres assaigs», amb pròleg de Baltasar Porcel, Edicions 62, Barcelona, 1993 i l’últim, «La societat oberta avui: el seu gran però limitat èxit», Institut Català de la Mediterrània, Barcelona, 1998.

La versió en llengua castellana de la principal obra de Karl Popper, «La sociedad abierta y sus enemigos» no arribà a l’Estat espanyol fins l’any 1981 quan l’Editorial Paidós, de Buenos Aires en fa una reimpressió.

(3) Les causes d’aqueixa aversió als plantejaments liberals de Karl Popper i altres pensadors no marxistes rau, al meu parer, en «Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani», un article publicat al meu bloc «Per l’esquerra de la llibertat», el 23 de juny del 2011, aplegat al volum «Catalanitat i llibertat. Escrits polítics 2006-2011», Arola Editors, Tarragona, 2012.

(4) Pròleg de Baltasar Porcel a l’obra de Popper «Un món de propensions i altres assaigs», publicada l’any 1993 per Edicions 62, pàgina 5.

(5) Joan Garcia Font, «El pensament de Karl R. Popper», revista Ciència, número 65, (1990).

(6) Karl Popper i Konrad Lorenz, «El porvenir está abierto», Tusquest Editores, Barcelona, 1992.

(7) Ramon Alcoberro Pericay, filòsof, apunt «Karl R. Popper», al seu bloc Filosofia i pensament.

(8) Karl Popper, «Un món de propensions i altres assaigs», Edicons 62, Barcelona, 1993, pàgines 89 i 90.

(9) Larry Diamond, Marc Plattner i Christopher Walker, «Authoritarianism Goes Global: The Challenge to Democracy», International Forum for Democratics Studies (IFDS) i John Hopkins University Prees, Washington, 2016.

(10) Alexander Cooley, «Chine, Russie, Kazakhstan… la ligue des gentlemen autoritaires», Slate Group, versió francesa de 27 de febrer del 2013.

(11) Emmanuel Macron, essent ministre del govern francès presidit per Manuel Valls, va crear a començament del 2016 el seu propi moviment politic anomenat «En marche !» proclamant la voluntat de superar l’esquema dreta/esquerra. Dimití com a ministre el proppassat 30 d’agost del 2016.

(12) Fernando Reinares i Carola García-Calvo, «El Estado Islámico en España» Real Instituto Elcano, Madrid, 2016.

Pel que fa a França, Claude Sicard, analitza «Pourquoi dans nos sociétés occidentales des jeunes se convertissent à l’islam», en un article a Le Figaro, 10 de febrer del 2015. Les dades de conversions i les seves motivacions són estudiades pel Centre de Prévention contre les Dérives Sectaires liées a l’Islam (CPDSI).

(13) Karl Popper, «Un món de propensions i altres assaigs», Edicions 62, Barcelona, 1992, pàgina 88.

(14) Amir Jahanchachi, «Vaincre le IIIè totalitarisme», Éditions Ramsay, París, 2001. El fet de ser Iran un estat majoritàriament xiïta dificulta que pugui liderar en solitari el món musulmà, però el seu exemple ha inspirat el gihadisme sunnita que no té hores d’ara un lideratge clar (en disputa entre Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) i que en la seva expressió més extrema  (Al-Qaeda, Califat Islàmic) arriba també a voler eradicar l’heretgia del xiisme.

(15) Amin Maalouf, entrevista a La Vanguardia del 23 de febrer del 1991.

(16) Karl Popper, «La sociedad abierta y sus enemigos», Editorial Paidós, Barcelona, 1981, pàgina 253.

(17) Ramon Sargatal, «El Mein kampf del gihadisme», E-Notícies, 2 d’agost del 2015.

(18) Pierre-André Taguieff, entrevista al digital «Atlantico», del 12 de juny del 2016, titulada «Du Brexit à la presidentielle française en passant par l’élection américaine, la vengeance des peuples contre leurs élites sera-t-elle un plat qui se menge froid … ou très chaud.

(19) Pierre-André Taguieff, «La revanche du nationalisme. Néopopulistes et xénophobes à l’assaut de l’Europe”,, Presses Universitaires de France, París, 2015, pàgina 221 .

(20) Robert Rozett, «ISIS, nazis and ideology of the hate»m The Times of israel, 12 d’agost del 2014: «ISIS bears some striking similarities to the Nazis, even if it differs in significant ways. The exclusivist new world order ISIS wants to create is not based on race, but on a fanatical variety of Islam. Like the Nazis, they seek to create a world only for a select few — not a master race, but for those who embrace their brand of Islam. They have shown themselves to be merciless in the pursuit of their vision and, like the Nazis before them, they have no qualms whatsoever about killing anyone who does not fit into their scheme of things.»

(21) Hamed Abdel Samad, entrevista a Le Point, 4 d’agost del 2016.

(22) Yasmina Haifi, directiva del ministeri de Justícia d’Holanda va twittejar el 13 d’agost del 2014 l’afirmació que l’ISIS era una creació del sionisme per tal de desprestigiar l’islam, segons va denunciar The Times of Israel al mateix dia.

(23) Pierre-André Taguieff, «L’imaginaire du complot mondial», Éditions Mille et Une Nuits, París, 2006.

(24) Benjamin Kerstein, «The global pogrom», The Tower Magazine, número 16, agost del 2014.

(25) Joao Marques de Almeida: “Israel e a esquerda anti-occidental”, Observador, 15 d’agost del 2014.

(26) Vincent Desportes, entrevista a Le Monde, 4 de juny del 2015.

(27) La constitució de la República de Txetxènia va ser aprovada pel parlament el 12 de març del 1992 (hom pot consultar-la a www.waynakh.com), i preveia la divisió de poders, el caràcter democràtic de l’estat i la separació respecte de la religió, essent la vigent després de l’ocupació russa, (aprovada el 23 de març del 2003) un còpia esmenada i fictícia de l’anterior.

(28) Jacques Julliard, «Qu’est-ce que l’islamo-gauchisme ?», Le Figaro, 27 d’agost del 2016.

(29) Fred Halliday, «La izquierda y la yihad», El País, 5 d’octubre del 2006.

(30) Ivan Rioufol, «Le défaitisme occidental est la vrai menace», Le Figaro, 13 de gener del 2016.

(31) Michel Rocard, «Suicide de l’Occident, suicide de l’hummanité ?», Flammarion, París, 2015.

(32) Gabriel Albiac, «No es Gaza, es Europa», ABC, 29 de juliol del 2014.

(33) Thomas Pikkety, «De l’Egipte au Golfe, une poudrière inégalitaire», Libération, 16 de juny del 2016.

(34) Boris Cyrulnik, «Une minorité d’hommes peut détruire une civilisation», Jewish Forum, 29 de juliol del 2016.

(35) Myriam Revault d’Allones, «Pourquoi nous n’aimons pas la démocratie», Éditions du Seuil, Paráis, 2010.

(36) Robert Jones, «Racismo y xenofobia en Turquia», Gatestone Institute, edició en castellà, 29 d’agost del 2016.

(37) Víctor Ferro i Pomà, «El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta”, Eumo Editorial, Vic,1987. Obra reeditada l’any 2015 per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.

Post Scriptum, 9 de desembre del 2023.

He enllestit la lectura de l’autobiografia intel·lectual de Karl Popper, “Busqueda sin termino”, (Editorial Tecnos, Madrid, 1977), i hi he trobat algunes notes clarificadores sobre la seva obra mestra “La societat oberta i els seus enemics”, per exemple que la volia titular “Falsos profetas: Platón-Hegel-Marx” (pàgina 152). També exposa el seu propòsit: “Yo pensaba que la libertad habría de convertirse de nuevo en un problema central, especialmente bajo la renovada influencia del marxismo y la idea de “planificación” (o dirigismo) a nivel mundial; y así estos libros iban a significar una defensa de la libertad contra las ideas totalitarias y autoritarias, y una advertencia contra los peligros de las supersticiones historicistas” (pàgina 153).

Dissortadament, els seus anhels són avui més necessaris que mai atesa la ressurgència dels totalitarismes comunista i islamista. I també per combatre el wokisme anti-occidental avui en voga emprant el mètode de crítica racional basat en el contrast pràctic de tot plantejament: “En esta actitud va implícita la toma de conciencia de que siempre tendremos que vivir en una sociedad imperfecta” (pàgina 155). I, sobretot, aqueixa reflexió plenament actual: “Una de las principales argumentaciones de “La sociedad abierta” está dirigida contra el relativismo moral. El hecho de que los valores o principios morales puedan estar en pugna no los ivalida. Los valores o principios morales pueden ser descubiertos, e incluso inventados. Pueden ser relevantes para una situación dada, e irrelevantes para otras situaciones. Pueden ser accesibles para algunas personas, e inaccesibles para otras. Pero todo esto es muy distinto del relativismo; o sea, de la doctrina que postula que no puede ser defendido ningún conjunto de valores” (pàgina 155).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!