L’església catòlica beatifica els seus màrtirs del 1936-1939, injustament assassinats certament, fet que desperta interrogants sobre la percepció comunitària d’aquests gestos reparadors.
Les beatificacions són actes privats, propis d’una comunitat de creients essencial en el teixit social del nostre país. Les polítiques de memòria són responsabilitat de les administracions públiques. Als primers se’ls hi pot demanar ponderació en aquesta mena d’actes, a les segones se’ls ha d’exigir que actuïn sense sectarisme de cap mena. Recordo reiterades consideracions d’Heribert Barrera insistint que en aquest terreny allò que cal és promoure el record dels actes de bondat que persones dels diferents bàndols van efectuar durant la guerra.
Recomano (gràcies a Ignasi Carnicer) la lectura del llibre de Gabriele Nissim, “El jardín de los justos” (Kailas Editorial, Madrid, 2004), sobre la vida de Moshe Bejski, l’home que va idear la creació del jardí dels justos a
Yad Vashem, Israel, on hom planta un arbre en memòria dels homes i dones que van ajudar a salvar vides (en aquest cas) de jueus perseguits pels nazis.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2013.
Diumenge vinent, dia 13, està prevista a Tarragona la beatificació dels clergues màrtirs “de España” durant la guerra del 1936-1939. Tal com ho presenta la jerarquia espanyola, no pas la catalana, aqueix pot esdevenir un acte de polític en contra del procés d’independència de Catalunya.
Quin adverbi!. On son els assassinats justos?