Avui fa catorze anys, el 24 de febrer del 2002, vaig publicar aqueix article al diari El Punt, signant-lo com a professor de la URV, analitzant els efectes jurídics i polítics del PHN contra l’Ebre i la terra. Malgrat els anys transcorreguts el seu contingut és encara útil per afrontar el repte que suposa avui el PHCE:
El desplegament de les previsions de la llei 10/2001 del Plan Hidrológico Nacional continua avançant a martellades com ha estat la tònica general del conjunt de decisions polítiques i procediments administratius que des del seu origen han marcat la concepció i l’aprovació del PHN.
Els objectius polítics d’aquesta operació d’estat són dos: un d’immediat, que consisteix a recuperar competències fins ara exercides per l’administració hidràulica de la Generalitat per traslladar-les a l’administració espanyola, i l’altre, a mig termini, centrat en la imposició d’un model neocolonial de dominació política sobre un territori, el del conjunt dels Països Catalans, amb la finalitat que des de Madrid directament es decideixi unilateralment, sobre els elements clau, estratègics per a la vertebració del teixit social i productiu català com són l’aigua i les activitats econòmiques i de servei públic que se’n deriven.
En lloc de denunciar aquesta imposició i oposar-s’hi políticament i jurídicament, el govern de la Generalitat ha optat (com a mal menor, considerant inevitable l’aprovació del PHN per les Corts Generals), per assumir-ho com a propi i procurar moderar els efectes socials, econòmics i ambientals del transvasament. Els hipotètics avantatges d’aquesta actitud política queden desmentits per la crua realitat dels fets, i lamentablement en tenim dos exemples recents.
El primer és el Consorci per a la Protecció Integral del Delta de l’Ebre, que és la fórmula jurídica que els governs de l’Estat i de la Generalitat han acordat adoptar en compliment de la previsió continguda en la disposició addicional desena de la llei 10/2001, de 5 de juliol, que anunciava la creació d’una “organització” presidida per la Generalitat que s’ha d’encarregar de redactar el Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre i executar i coordinar les actuacions que se’n derivin.
Els estatuts del Consorci es van publicar al DOGC el proppassat 20 de novembre del 2001 i aparentment el configuren com una fórmula tècnica de coordinació de diferents administracions (estatal, autonòmica i local) que concorren sobre un mateix espai territorial. L’objectiu del PIDE és protegir el Delta com a ecosistema i aquesta és una finalitat que sobrepassa les competències sectorials en matèria hidràulica, que correspon a l’Estat.
Els àmbits materials sobre els quals incideix aquest pla integral són l’ordenació territorial i el medi ambient atribuïts estatutàriament a la competència de la Generalitat. La determinació que el PIDE l’aprovi el govern de l’Estat i no pas el de Catalunya comporta, al meu criteri, una vulneració de les competències de la Generalitat, i així ho vaig manifestar en el meu vot particular en el dictamen del Consell Consultiu sobre la llei del PHN i ho mantinc avui.
Del contingut dels estatuts del Consorci que ha de redactar el PIDE es destaquen algunes singularitats: la primera és que mentre que el punt segon de la disposició addicional desena de la llei 10/2001 preveu que en “l’organització” que s’ha de crear hi siguin presents totes les administracions i entitats amb competències i interessos a l’àmbit del Delta i se citen expressament les entitats locals al mateix nivell que el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat, en l’article primer dels estatuts del Consorci només es preveu aquesta participació de les entitats locals com a facultativa, essent únicament entitats constituents l’administració de l’Estat i la de la Generalitat. Aquesta diferència de tracte envers les entitats locals, que tenen competències afectades i interessos directes en els continguts futurs del PIDE, no està justificada jurídicament.
La segona singularitat d’aquests estatuts és la poca capacitat executiva dels òrgans de govern: Consell General, Comissió Executiva i president (només dirigeix les sessions dels òrgans col·legiats i publica els acords) per comparació a la concentració de competències executives que es prefiguren en el director, precisament el càrrec que nomena el Ministeri de Medi Ambient.
En síntesi el Consorci del PIDE queda configurat com un òrgan de col·laboració, assessorament i proposta al govern de l’Estat, que és qui té la competència d’aprovació i qui es reserva el nomenament del veritable òrgan executiu d’entretots els que integren el Consorci. Res no fa preveure que pugui tenir capacitat real d’intervenir com a administració actuant en relació amb els abocaments tòxics a l’Ebre, contràriament a allò que va afirmar el conseller Espadaler.
El segon exemple del caire que està prenent el desplegament del PHN és la recent aprovació pel Consell de Ministres de la creació d’una empresa pública estatal: Infraestructuras de Trasvases, SA, que serà l’encarregada d’executar les obres previstes per materialitzar la infraestructura del pla hidrològic. Encara no s’ha procedit a la seva constitució formal i, per tant, no se’n coneixen els estatuts socials. No obstant això, ja podem alertar d’algunes conseqüències que previsiblement es derivaran de la seva efectiva actuació.
L’article 149.1.24 CE atribueix una competència exclusiva a l’Estat en matèria d’obres hidràuliques d’interès general o la realització d eles quals efecti més d’una comunitat autònoma. Per la seva part, l’article 9.13 EAC atribueix a la Generalitat la competència exclusiva sobre obres públiques que no tinguin la qualificació legal d’interès general de l’Estat o la realització de les quals no afecti a altres comunitats autònomes.
Entenc que la declaració d’interès general demana uns pressupòsits objectius que han de respectar la distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes segons els àmbits sectorials en els quals s’insereixin les obres referides. Fins ara les comunitats autònomes, per necessitat, s’han avingut al fet que fos l’administració de l’Estat la que, mitjançant la declaració dels projectes d’obres com d’interès general, executés i financés moltes d’aquestes obres, tot i que s’inserien en àmbits competencials netament atribuïts a la Generalitat, com per exemple, la macro-depuradora del Prat de Llobregat, feta i pagada per l’Estat, quan el medi ambient és competència de la Generalitat. Però atès que l’administració catalana no té recursos per fer-la, l’Estat, discrecionalment, l’executa i pot, si vol, reservar-se’n la gestió.
Resulta, doncs, una pràctica de fet el consentiment per les comunitats autònomes respecte de les declaracions d’obres públiques d’interès general en les quals l’administració estatal es reserva l’execució, pràctica que altera la distribució de competències en projectes que pel seu import econòmic estan ordinàriament fora de l’abast de les administracions autonòmiques.
Les obres necessàries per efectuar el transvasament autoritzat en l’article 13.2 de la llei del PHN transcorren íntegrament dins del territori de Catalunya i com es dedueix de la disposició addicional segona, que modifica l’article 1.2 de la llei 18/1981, d’1 de juliol, sobre actuacions en matèria d’aigües a Tarragona, previsiblement les infraestructures que es declararan d’interès general per l’Estat consistiran en la prolongació fins a Barcelona de les obres ja executades i finançades exclusivament per la Generalitat per transvasar aigua de l’Ebre al Camp de Tarragona en virtut de la llei esmentada. En cas que l’Estat decideixi la perllongació d’aquesta infraestructura, la llei del PHN no ha previst cap mecanisme de compensació específic de les obres i serveis executats i costejats per la Generalitat fins al Camp de Tarragona.
Si la declaració d’interès general comporta la planificació, el finançament, la gestió i l’execució d’aquestes infraestructures per l’administració de l’Estat, es vulnera el criteri territorial sobre el qual pivota la distribució de competències entre Estat i Generalitat, així com també el criteri de gestió basat en la unitat de conca hidrogràfica. Es trenca, per tant, un sistema integral de gestió i la Generalitat deixarà de ser l’única administració hidràulica de les conques internes de Catalunya. En aquestes dues actuacions, el Consorci del PIDE i l’execució de les obres de transvasament fins a l’àrea de Barcelona per una empresa estatal es concreta la recuperació, per part de l’Estat, de competències fins ara reservades a la Generalitat. es van forjant les anelles d’una cadena que ens fa més dependents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!