Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 de febrer de 2008
2 comentaris

L’ensenyament a la cruïlla

La política d’ensenyament d’un país, també del nostre, és un dels termòmetres que permet avaluar l’estat de salut d’una comunitat nacional.

 

Sarkozy a la República francesa té sobre la taula l’informe Attali, de mesures per rellançar i modernitzar l’Estat, i la prioritat és l’ensenyament de qualitat, amb incorporació de nocions econòmiques, informàtiques i lingüístiques bàsiques per a tots els joves. No sé si se’n sortiran, o serà un rapport més destinat a quedar en un calaix, però hi ha un projecte sòlid sobre cap a on anar. A l’Estat espanyol, les principals mesures que pensa aplicar el PP, si guanya, són la restricció del laïcisme en benefici del “nacionalcatolicismo” i l’increment de les hores d’ensenyament en castellà als territoris en llengua pròpia fins al punt d’esberlar el sistema educatiu català.

Mals presagis per l’escola catalana, a les portes d’una vaga d’ensenyants amb objectius poc concrets que palesen un malestar que no acaba de trobar expressió  definida, i amb un problema sobre la taula: el nou sistema d’acolliment d’infants de famílies nouvingudes que, hores d’ara té un contingut igualment incert, malgrat la polèmica suscitada. Dedico part de la meva activitat a la docència, m’agrada i em preocupa, i sento l’angoixa de la falta de definició de les propostes que ens han de treure de l’atzucac on som com a país. Avui per avui hi ha una desconnexió creixent entre bona part de la comunitat educativa, també la universitària, i el govern que és qui ha de proposar el model d’educació, i a la fi de societat, que Catalunya necessita. Cal trobar els mecanismes per restablir la connexió, ja que sense aquest pas no serà possible resistir els embats externs contra la llengua i el sistema educatiu català.

 

Post Scriptum, 15 de març del 2022.

Comparteixo el punt de vista de Ramon Alcoberro sobre la crisi de l’educació a Catalunya: “La vaga de l’ensenyament, un símptoma“, publicat abans d’ahir al setmanari El Temps.

Post Scriptum, 4 de setembre del 2022.

Jordi Martí Font, abans d’ahir a LLibertat.cat: “Cambray derrota els sindicats en el conflicte educatiu a Catalunya”. “El curs passat, les i els docents de Catalunya ens vam enfrontar a la direcció del Departament d’Educació per tal d’aconseguir:

1.- La retirada del nou currículum.
2.- Una FP pública de qualitat amb equiparació salarial dels docents amb la resta de Secundària.
3.- L’assumpció de la responsabilitat del Departament d’Educació en defensa de la normalització lingüística.
4.- L’estabilització del personal interí i laboral.
5.- La supressió del decret de plantilles i de l’ordre del calendari.
6.- La reversió de les retallades.

Les mobilitzacions van comportar una unitat sindical que feia molts anys que no es veia. Vam fer un munt de dies de vagues, mobilitzacions, ocupacions de centres, propostes de no posar notes, declaracions en claustres de Cambray com a «persona non grata» i vam posar contra les cordes un conseller que es va mostrar prepotent, no dialogant i dictador. Alhora, vam aprendre molt sobre com funciona el sistema educatiu d’aquest país.

Enguany, tornàvem a començar curs amb un conseller que feia olor de cadàver polític i amb dues convocatòries clares de mobilitzacions que, un cop passat l’estiu, podien servir per veure com anàvem de forces, les quals van anar minvant durant el curs passat conforme avançava el curs. Jo crec que si van baixar va ser perquè convocar vagues que no aturen completament la feina i, per tant, generen conflicte, i res més no és una bona manera de mobilitzar-se, però les vagues amb processons van ser l’única manera, segurament, de moure estructures sindicals que feia anys que no tocaven carrer. Altres, no n’han deixat de tocar mai.

Però tornem a les aules i el Govern demana que es desconvoquin les vagues, perquè sap que aquest conflicte en un any amb eleccions li pot passar factura, i van els sindicats, tots perquè aquí no se’n salva cap, i pacten la primera proposta que Cambray els fa, desconvoquen les vagues i cap a casa falta gent.

La proposta pactada de contractar 3.500 mestres aniria al punt 6, a la reversió de les retallades, tot i que seria una part d’aquestes. Sobre la resta, silenci. Avui, Cambray dormirà tranquil, els empresaris que s’estan folrant o esperen fer-ho respiraran i alguns sindicalistes dels que fa anys que no treballen a l’aula, també.

Crec que aquest pacte és una rebolcada del conseller als sindicats, a tots, i em dol especialment que alguns d’ells s’hagin avesat a signar-lo. Perquè de preses de pèl fa anys que, com a mínim alguns no en signem i, quan n’hem tingut al davant, com a mínim, hem intentat parlar clar i no intentar justificar l’injustificable. Cal reconèixer-ho que acabem de perdre una oportunitat històrica per intentar aturar aquest joc de despropòsits en què s’ha convertit la gestió de l’educació a Catalunya. Avui, l’educació pública d’aquest país continua el seu pas ferm cap al desballestament i qui podia intentar aturar-ho ha renunciat a fer-ho, almenys de moment. Esperem que no sigui per sempre. Felicitats…!

Post Scriptum, 18 d’abril del 2023.

Avui he rebut un correu frapant de Vilaweb: “Us demanem ajuda per a entendre l’estat d’anim dels professors. Uns quants subscriptors ens han fet arribar la preocupació que hi ha als instituts per la manca de professors. El problema és especialment greu a segon de batxillerat, perquè temen que no podran acabar el temari abans de la selectivitat. Si sou alumnes, professors, mestres o treballeu en un institut i teniu informació sobre aquesta qüesti´p us agrairem molt que la compartiu amb nosaltres”. Això m’ha fet lligar caps amb aqueix article de  Ramon Alcoberro expressant el seu parer el proppassat 15 al setmanari El Temps: “L’ensenyament a Catalunya: col·lapse total“.

Josep González Cambray fa esforços per passar a la història com el conseller d’educació més nefast que ha tingut la Catalunya autònoma i com un dels personatges més sinistres i manipuladors que s’arrosseguen per la política catalana en el que portem de segle. Si en el govern d’Artur Mas, Boi Ruíz Garcia va desmantellar la sanitat, Cambray està fent el mateix amb l’ensenyament. L’home dels eslògans buits (“sembrem la llavor del futur”, “suma’t a l’educació que suma”, “fem que les coses passin”, “activem-nos pel català” i bla, bla, bla) és el gestor de bons negocis per a les empreses d’informàtica (200 milions d’euros en digitalització enguany) i el responsable, amb la seva política ultraliberal, de la plaga de baixes per depressió que està deixant en quadre els claustres de professors fins a l’extrem que molts instituts catalans ja han anunciat que no podran acabar els programes de selectivitat com van denunciar no fa gaire a RAC1, en un programa que va aixecar ampolles, els directors de l’Institut Jaume Mimó de Cerdanyola del Vallès, Mercè Rom; de l’institut Baix a Mar de Vilanova i la Geltrú, Jordi Font i  Robert Velasquez, de l’institut Miquel Crusafont de Sabadell.

El caos al departament és total: com que no hi ha professorat de català disponible, Cambray ha fet coses tan curioses com autoritzar que els llicenciats en teologia (i en dramatúrgia teatral) puguin ser homologats com a professors de català. I com que no té diners ha decidit que ara caldrà que el nou professorat faci el que pomposament anomena un “MIR docent” a dedicació completa (37,5 hores) però on els profes… cobraran la meitat. Per si de cas, en la normativa de l’autodeterminat MIR no hi ha previst cap estudi d’impacte per saber si millora la qualitat educativa. I el que semblava impossible, es fa possible: cap dels mitjans de comunicació importants està explicant als pares que deixar els seus fills en mans de professorat deprimit i acorralat és una bomba social de primer ordre.

Ni l’ensenyament per projectes ni l’ús intensiu de la informàtica estan servint absolutament de res en l’àmbit de l’ensenyament, de la mateixa manera que la famosa Escola Nova 21 va ser un pitafi absolut, però gurus de la didàctica i empresaris dels àmbits tecnològics s’estan fotent les botes a base de cursets voluntàriament obligatoris i d’una eficàcia molt inferior a les rogatives per la pluja o a la màgia negra. Creix el clima de violència a les aules i el professorat està mancat d’eines per tallar-lo i passen coses tan curioses com que davant un cas de bulling calgui fer sessions de mediació on agredits i agressors se situen al mateix nivell com si no hi hagués un culpable i un agredit en aquest cas. Circulen per les xarxes vídeos sinistres de professorat impotent perquè no se li reconeix cap autoritat a l’aula i de situacions d’insult a professorat que es castiguen com a faltes lleus.

Resulta simplement humiliant que algú hagi estudiat una carrera universitària per acabar fent “guàrdia de lavabos”(sic.) com si fos un policia, intentant evitar que als pixadors d’un institut hi passi una desgràcia irreparable. La gent simplement no troba atractiu treballar a l’ensenyament que, a més, té els sous més baixos en la categoria A1 de l’administració. Actualment un professor de secundària al País Basc guanya 570 euros mensuals més que un professor català… però Cambray és el conseller d’educació més ben pagat de totes les autonomies hispàniques.

Més perillosa encara que la manca d’efectius i que els sous baixos és el dèficit de consideració de la figura del mestre que se sent absolutament impotent entre gurus educatius que mai trepitgen cap aula i paperassa administrativa que mai no es llegirà cap inspector. El cansament emocional dels docents és un fet generalitzat però que no mereix cap interès ni cap actuació per part d’Ensenyament. Decisions unilaterals com la de fer lectives les tardes del proper setembre i tot el Cafarnaüm muntat al voltant de les oposicions tampoc no ajuden i més aviat semblen directament adreçades a fer mal.  Idees sense cap ni peus (l’última aquest mateix mes d’abril: certificar la capacitat del professorat per fer jocs de taula a l’aula!) són l’expressió de la pura impotència d’un conseller que no sap on va. O que potser ho sap perfectament – i això encara és més sinistre.

Post Scriptum, 7 de desembre del 2023.

Vicent Partal ahir a Vilaweb: “I on és, després del PISA, la responsabilitat dels partits independentistes ? L’independentisme ha governat el país aquests darrers tretze anys i ara no pot passar per sobre del fracàs de l’escola catalana sense ni tan sols fer autocrítica”.

 

  1. No estic d’acord que la vaga d’ensenyants tingui objectius poc concrets. De fet són ben concrets, tot i que seria millor parlar d’"antiobjectius", i que et submergeixin en una mena de túnel del temps cap a trenta anys enrere.
    Aquests antiobjectius, succintament, són:
    1) No a la iniciativa privada.
    2) No a les direccions fortes.
    3) No a la competitivitat.

    4) No a la vinculació amb les necessitats reals del món real.
    Aquests principis deriven directament de l’anomenat moviment per l’escola pública catalana, que fou objecte d’una tergiversació brutal i barroera durant la transició i primers anys de la democràcia, i que va culminar amb la llei del CEPEPC, que va permetre l’accés al funcionariat per la porta del darrere de nombrosos mestres, a canvi de llençar aigüera avall tot el que hi havia de positiu en el moviment abans de l’esquerra marxista – llavors se’n deia – l’engraponés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!