Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

2 de maig de 2008
4 comentaris

Legalitat i legitimitat

Els mitjans de comunicació del règim ja comencen a escampar les filtracions dels debats al si del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

 

La premsa d’ordre prepara el terreny per a l’anunci d’una sentència que, tot indica, laminarà encara més l’Estatut vigent. El fet mateix de els filtracions ja demostra el grau de seriositat que gasten els del “Alt Tribunal”, com els agrada autodenominar-se. En els quatre anys que vaig ésser membre del Consell Consultiu una de les regles d’or que em van ensenyar era que d’aquest organisme era, i és encara, la prohibició total de cap mena de filtració a la premsa de les deliberacions. No n’hi hagut ni una en els més de vint-i-cinc anys d’existència. Al Constitucional l’experiència demostra que les coses funcionen d’una altra manera, a l’espanyola.

Filtracions a banda, la sentència es dictarà conforme a la legalitat estatal, però pels independentistes catalans no hi ha altra legitimitat que la que emana de la voluntat del poble català. I aquesta es va manifestar en el referèndum de ratificació de l’Estatut vigent celebrat el 18 de juny de 2006. El Tribunal Constitucional s’auto-atribuït la potestat de jutjar sobre una llei orgànica referendada, un cas insòlit fins i tot per a la tradició jurídica espanyola, mostrant així el menyspreu cap a la sobirania popular.

Si altres forces polítiques reaccionen amb desconcert davant les filtracions sobre el contingut previsible de la sentència, l’Esquerra no pot actuar de la mateixa manera i correspon als dirigents actuals la responsabilitat de donar una resposta sobirana com a poble. Si la sentencia del Tribunal Constitucional modifica l’Estatut, el Govern de la Generalitat, a proposta d’Esquerra, ha de convocar al poble català a una consulta perquè pugui dir si accepta el veredicte del Tribunal Constitucional o dóna un mandat al Parlament de Catalunya per poder exercir el nostre dret d’autodeterminar-nos com a poble al·legant, precisament, la manca d’emparament en la legalitat espanyola, essent aqueixa una de les causes que ens legitimen per exercir-lo.

Post Scriptum, 3 de febrer del 2017.

Ahir es va presentar a Barcelona un manifest signat per una trentena de juristes que, amb el títol “El dret, al servei de les llibertats“, apel·len al respecte a la legalitat per deslegitimar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació promogut pel Govern de la Generalitat, reobrint, a la seva manera, el debat entre legalitat i legitimitat.

La legalitat no abasta la totalitat dels drets legítims internacionalment reconeguts, com és el cas de l’autodeterminació dels pobles, i menys quan la primera s’empra per part del poder establert amb manca total d’equitat i amb l’única finalitat de preservar un ordre que discrimina estructuralment els drets fonamentals del ciutadans que integren el poble català. Res no van dir els signants d’ahir quan la set anys el Tribunal Constitucional va vulnerar la sobirania popular no respectant el resultat del referèndum de l’Estatut del 2006. Res diuen tampoc de la degradació del Dret al nivell de simple instrument al servei del manteniment de la dominació política i l’espoliació econòmica del poble català desproveint-lo de la funció de garant de les llibertats.

I finalment, resulta cínic, encobrir els seus plantejaments espanyolistes en la “tradició jurídica catalana” quan un dels més eminents exponents d’aqueixa tradició, Francesc Maspons i Anglasell va deixar escrit que els drets d’un poble al qual s’ha sotmès per la força de les armes, (com és el cas català arran de la guerra de Successió) no prescriuen mai i que el dret castellà busca “la més implacable negació de l’esperit nostre, perquè va directament a destruir la nostra llibertat civil”, paraules seves del 1913 que són plenament vigents un segle després.

Als signants del manifest els convindria llegir l’obra del citat Maspons, “El dret català: la seva gènesi, la seva estructura, les seves característiques”, publicat per Editorial Barcino, l’any 1954.

Post Scriptum, 7 de març del 2017.

Ferran Armengol, professor associat de Dret Internacional Pública a la Universitat de Barcelona, ha publicat un article al diari digital El Nacional del proppassat 28 de febrer replicant el manifest dels juristes espanyolistes titulat “El 7, el 155 i la tradició jurídica catalana“:

El recurs a la legalitat i a l’estat de dret ha estat un dels arguments recurrents per part dels qui s’oposen a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que permeti als catalans decidir si volen o no seguir formant part de l’Estat espanyol. La idea subjacent és, evidentment, desqualificar aquesta pretensió per considerar-la il·legal, amb l’amenaça de la suspensió de l’autonomia via article 155 de la Constitució com a raó última. Un recent manifest (pdf), signat per diversos juristes, ha avançat un pas més enllà en aquesta argumentació, en afirmar que aquest tipus de reivindicació va contra la tradició jurídica catalana.

Molt em temo que la visió que aquests col·legues tenen de la tradició jurídica catalana resulta un xic esbiaixada. Certament, el dret ha format part essencial de la identitat catalana al llarg dels segles i els catalans han estat sempre respectuosos amb les institucions jurídiques. Però aquest respecte no s’ha de confondre amb una submissió al monarca o a l’Estat. Ben al contrari, l’apel·lació al dret que feien els juristes catalans funcionava com un mecanisme de defensa enfront de les arbitrarietats, generalment emparades per l’ús de la força, de la monarquia i dels governs. Només cal recordar el paper que Fontanella i altres juristes van tenir en la República catalana del 1640, la lluita dels advocats catalans dels segles XVIII i XIX per defensar la vigència del dret català que el decret de Nova Planta no havia suprimit o l’apel·lació de juristes com Joan Estelrich o Francesc Maspons i Anglasell a les normes de la Societat de Nacions sobre minories nacionals per a oposar-se als abusos de la dictadura de Primo de Rivera.

Res a veure, doncs, amb utilitzar el dret per a espantar els catalans o donar suport al legalisme disfressat de legalitat que s’exhibeix des dels cercles polítics i mediàtics afins al govern espanyol.

En els mateixos dies que s’ha fet públic aquest manifest, ha començat a córrer una iniciativa que respon realment a allò que ha estat realment la tradició jurídica catalana. Es tracta de la possibilitat de portar davant la Unió Europea la suspensió de l’autonomia o, en general, les actuacions de caràcter repressiu que pogués emprendre el govern espanyol invocant l’article 155 de la Constitució.

El recurs als principis jurídics de caràcter internacional o supranacional per denunciar les actuacions del poder espanyol ha estat, en efecte, un dels mitjans característics dins d’aquesta tradició. De vegades, és cert, hi ha hagut un excés de confiança en la complicitat que es podia obtenir d’organismes internacionals i governs estrangers, però això no significa que els fonaments jurídics de les reivindicacions catalanes estiguessin necessàriament mal fixats.

La UE –tan blasmada avui en dia– es fonamenta, tanmateix, en uns valors que recull l’article 2 del seu Tractat constitutiu, que són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les minories. Per garantir la seva eficàcia, l’article 7 del Tractat de la Unió Europea preveu dos mecanismes de reacció. El primer és aplicable en cas de constatar-se “un risc clar de violació greu” per part d’un estat membre dels valors de la Unió. El segon quan es dóna efectivament una violació greu i persistent d’aquests valors en un d’aquests estats.

Les conseqüències, òbviament, són diferents en un cas i l’altre. Si només hi ha risc de violació dels valors, el Consell de la UE, després d’escoltar l’Estat afectat, li podrà adreçar recomanacions i fins i tot comprovar periòdicament si es mantenen els motius que han donat lloc a aquella constatació. En canvi, si la violació és efectiva, greu i persistent, l’Estat afectat es pot veure privat de determinats drets com a membre de la Unió, inclòs el dret de vot a les institucions comunitàries.

Arribats a aquest punt, la pregunta és inevitable. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució podria activar l’article 7 del Tractat de la UE? Òbviament, tot dependria de les mesures que adoptés el govern espanyol i de si els governs i les institucions comunitàries les consideressin com a “violacions greus dels valors de la UE”. Tanmateix, una cosa és certa, que l’article 155 de la Constitució no parla enlloc de suspendre o suprimir l’autonomia, ni tan sols de destituir càrrecs electes, supòsits aquests que, d’altra banda, serien per si mateixos inconstitucionals i contraris a l’estat de dret. L’únic que sembla desprendre’s d’aquest precepte és algun tipus d’intervenció de l’Estat sobre els òrgans de les administracions autonòmiques, per bé que tampoc queda massa clar l’abast que hauria de tenir. Això podria explicar també per què el govern espanyol ha renunciat, almenys fins ara, a aquesta via i ha preferit acudir a la via penal contra càrrecs electes.

Per tant, la supressió o anul·lació de l’autonomia catalana, o la substitució forçosa del Govern de la Generalitat, no poden trobar suport en la Constitució ni en l’Estat de Dret i es podrien entendre com una violació efectiva dels valors de la UE. Això podria suposar per a Espanya la pèrdua dels seus drets com a membre de la Unió, en particular el dret de vot a les institucions comunitàries. Per tal que fos així caldria, no obstant això, que tots els membres del Consell Europeu, és a dir, tots els caps d’Estat i de govern dels estats membres, reconeguessin per unanimitat que aquesta actuació del govern espanyol és excepcionalment greu i persistent.

Qüestió diferent serien les mesures que, sense arribar a suspendre l’autonomia, tendissin a coartar o reprimir el procés català. Aquí es podria parlar de “risc clar de violació greu” i això faria possible una actuació preventiva de les institucions de la UE, que declarés l’existència d’aquest risc i preveiés l’adopció de mesures per evitar-ho. Aquesta actuació hauria de ser instada per un terç dels estats membres –nou, si comptem una UE-27–, per la Comissió o pel Parlament Europeu, i aprovada per quatre cinquenes parts del Consell .

És encara difícil, sobretot si ho han d’impulsar els estats membres o la Comissió, però la possibilitat d’una iniciativa del Parlament Europeu obre la porta a una opció interessant. Com a mínim, s’aconseguiria que la qüestió catalana sigui debatuda en el Parlament Europeu, i com a màxim, que el Consell declarés que la política del govern espanyol envers Catalunya suposa un risc greu per als valors de la UE. Això suposaria enviar recomanacions a Madrid per a redreçar la situació i fins i tot, fer una comprovació periòdica de llur compliment. Un cop més, dret contra l’abús. Tradició jurídica catalana i també valors europeus.

Post Scriptum, 1 de maig del 2023.

Ahir, Blanca Serra Puig, va publicar aqueix article que comparteixo plenament a Llibertat.cat: “Legalitats i legitimitats”.

  1. O almenys és tractada de forma tàcita e implícita des de fa trescents anys i ara a més a més ho és sota designe democratic espanyol i per tots els mitjans espanyolistes.

    Encara que la Constitució Espanyola reconega que l’Estat Espanyol està format per nacionalitats i regions de forma explícita i l’Estatut de Catalunya ho vullga reflexar tanmateix de forma explícita.

  2. Tot això era previsible, i l’estat espanyol porta actuant així prop de 300 anys, cada epoca amb les seves peculiaritats.

    El mes trist serà la reacció dels partits catalans, o mes ben dit la no reacció, especialment d’esquerra que hauria de plantar-se amb una sentencia negativa i deixar el govern si es necessari, però tranquil que si la direcció actual segueix al comandament del partit no ho farà i seguira marejant la perdiu, i perdent vots i segurament militants.

Respon a ALBERT CORT Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!