Jaume Renyer

Reprodueixo tot seguit l’editorial que amb aquest títol publica el Butlletí de l’Institut Nova Història, número 23, corresponent al gener del 2012. A més de compartir l’orientació que aquesta entitat dóna a la investigació de la nostra història nacional, coincideixo totalment amb la revalorització que fan en aqueix text de la cerca de la veritat com a principi d’actuació en tots els camps. La veritat històrica i política, significa partir de la realitat dels fets, sense aquest fonament no hi pot haver una interpretació coherent dels mateixos, i sense justícia no hi ha llibertat possible.

En un món on la influència del mitjans de comunicació és immensa, les possibilitats d’imposar versions interessades, oficials, dominants és difícil de contrarestar a partir de l’espai deliberatiu públic. Per tant, per tots els mitjans possibles cal lluitar democràticament per la veritat, la justícia i la llibertat sempre i en tots els àmbits de la vida personal i col·lectiva. La formació històrica del poble català des de l’època llunyana de les assemblees de Pau i Treva ha estat sempre lligada a la llibertat. Recuperar la nostra veritable trajectòria nacional és una tasca que ens permet projectar-nos cara al futur. Els pobles que no saben afrontar la realitat del seu passant emparant-se en el negacionisme dogmàtic són els que estan condemnats a fracassar.

“Sí, la veritat, tal com el procés de la humanitat ha anat configurant, té un cost, i molt, molt alt. Per amagar-la o defensar-la, uns han empresonat i els altres han deixat la pell a la presó, uns han fet migrar i els altres han mort a l’exili, uns han disparat i els altres han mort per les bales. La veritat no és cap mite, ni una adaptació, ni tan sols una fantasia. La veritat és sempre el relat d’un fet. Un relat que ha de tenir present totes les variables i tots els marcs que la precedeixen. Però és, ni més ni menys, el fet. I aquí rau la consistència dels investigadors de l’INH quan plantegen, exposen i defensen les hipòtesis i els resultats de les recerques, però reben com a resposta un buit, també un menysteniment, per part de la dita classe intel·lectual i acadèmica del país, que fa feredat. Això sí, tenim un públic creixent participatiu i obert a l’entrellat de la manipulació que la nostra història ha patit, encara que aquest mateix públic acaba patint, també, aquesta mena d’incredulitat quan ho intenta exposar al seu entorn. L’oficialitat marca, però no ens atura.

La veritat és, quasi sempre, el resultat de molts esforços, de moltes ments buscant i deduint, anotant i comparant…., però, i principalment, dubtant. Sí, cal dubtar fermament per poder plantejar una opció, no idealitzada, com alternativa a una inverosimilitut o a una contradicció, malgrat que aquesta hagi pogut ser acceptada -la versió que coneixem amb el temps i mitjans suficients- com la veritat absoluta.

Per exemple: Al morir el rei Carles II de Castella sense successió el 1700, l’Arxiduc Carles era el candidat a la corona hispana en virtut d’un antic pacte entre el rei Carles II, l’últim Habsburg, que estipulava la seva successió en un altre membre de la Dinastia Habsburg. En el testament de Carles II però, aparegué el nom de Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s’inicià un conflicte entre els dos pretendents, conegut amb el nom de Guerra de Successió Espanyola. Avui en dia se sap que aquell testament va ser falsificat.

Tenim un altre exemple més proper, com és el fet que provocà la mort de Martí l’Humà i desembocà en el Compromís de Casp, amb mort posterior dels 3 pretendents més clars a la corona catalano-aragonesa: Ja ens havien entrat a casa els castellans Trastàmara.

Però, i si parlem de la pressió per a l’impediment o per a l’obscuració d’avançar cap a la veritat? Abunden els casos que trobarem furgant en molta literatura. Molts, gradualment, han pogut ser exemples triomfadors d’aquesta lluita contra corrent o del coneixement oficial establert a qualsevol preu, malgrat el seu patiment personal: Ignaz Semmelweis va ser un metge hongarès que, el 1847, va descobrir que la incidència de febre puerperal podia ser reduïda dràsticament per la millora de les normes de rentat de mans. Ell en va reduir la taxa de mortalitat a un 1-3%. Malgrat els seus èxits reals, també se li van enfrontar detractors, fins que va ser destituït del seu càrrec el 1850, Semmelweis va tornar a Budapest, on va treballar com a professor universitari en obstetrícia.

I, us imagineu si Silvestre de Sacy hagués aconseguit silenciar el seu alumne Champollion a l’hora de trobar el mètode de desxifrar la lectura jeroglífica? També tenim aquells que usurpen i fan seus descobriments i deduccions dels altres. És veritat que en aquesta vida, cal un esforç molt gran de suport i de sumar per tal d’aconseguir avenços significatius en molts camps científics. I si no, per exemple, recordem a l’eminent i prolífer Tesla: En la dècada dels seixanta el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que la patent relativa a la ràdio era legítimament propietat de Tesla, reconeixent-lo legalment, poc abans de la seva mort, com a inventor d’aquesta, si bé això no va transcendir a l’opinió pública, que continua considerant Marconi com el seu inventor.

Per tant, a l’INH sabem quin món trepitgem, i sabem què ens espera com a recompensa. Però el coneixement, amics i amigues, i la seva veritat, ens esperen. Moltes gràcies per acompanyar-nos-hi.”

Post Scriptum, 14 d’agost del 2019.

L’Institut Nova Història és objecte d’una pregunta parlamentària del PSC que demana saber el finançament públic d’aqueixa entitat. Evidentment, el destí dels diners públics ha de ser conegut i justificat, però altra cosa és que hom vulgui per aqueixa via limitar la llibertat d’expressió d’una entitat privada. Les seves tesis són controvertides i fins i tot deslegitimades des del món acadèmic universitari, com és el cas dels professors que van ser entrevistats per Sàpiens el 21 de març d’enguany: “Desmuntem la ¨Nova Història¨. I potser tinguin raó en alguns casos, però les universitats tenen l’obligació de servir els interessos generals amb objectivitat, els particulars no, el seu límit són els actes il·lícits, per la resta estan emparats pels drets i llibertats d’una societat democràtica.

L’INH declara voluntàriament voler servir la veritat històrica, un propòsit lloable i difícilment assolible, però si van errats l’instrument per rebatre els seus plantejaments és la crítica, no la censura. I menys, per motius ideològics, com pretenen els partits (PSC, CUP, ERC) que els vinculen amb l’extrema dreta catalana, una acusació que sorprèn en el cas d’Esquerra quan només fa sis anys que va lliurar a aqueixa entitat el Premi Nacional Lluís Companys.

Avui, el Patronat de l’Institut Nova Història ha fet públic un comunicat responent a les crítiques a la seva tasca:

“1. L’Institut Nova Història (INH) és una institució, constituïda com a fundació sense ànim de lucre, la finalitat de la qual és l’estudi, la revisió, i l’anàlisi dels fets i els diversos elements històrics relacionats amb els regnes que componien la confederació Catalano-aragonesa entre els segles X i XVII. Ens interessa la història de Catalunya i la seva influència dins d’Europa i la civilització occidental, i treballem per a esbrinar tot allò que ens han tergiversat.

2. Com a centre de recerca, l’INH desenvolupa la seva tasca des d’una perspectiva multidisciplinària, on els conceptes, els marcs teòrics, i les metodologies nascudes de diverses disciplines es fonen en uns procediments d’investigació i interpretació que volen superar les visions simplistes i només descriptives de la història. L’INH resta obert a qualsevol anàlisi de fets històrics, llunyans o recents, respectant totes les aproximacions interpretatives que aquests puguin obrir. No obstant això, l’INH defensa el paradigma interpretatiu que situa en una posició rellevant la variable de la censura i la manipulació dels fets i el seu abocament en les fonts documentals per construir un relat històric a favor del poder establert en cada època.

3. Per tal de fer conèixer els resultats de les seves recerques, l’Institut Nova Història organitza, de forma regular, conferències, presentacions d’estudis i jornades de debat obertes a tota la ciutadania. Així, a banda de xerrades, conferències puntuals i presentacions de llibres escampades arreu del país, l’INH organitza anualment el Simposi de la Història Censurada de Catalunya a Arenys de Munt des del 2011, el Cicle de Conferències sobre Censura i Manipulació a la Història de Catalunya a Calella, diversos cicles lectius de tardor/hivern i de primavera sobre la Història censurada de Catalunya al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona i, finalment, la Universitat d’Estiu Nova Història a Montblanc, que es porta celebrant des de fa sis anys (la primera es va celebrar al municipi de Crespià).

4. L’INH habitualment convida a les seves activitats a persones vinculades amb la història, la cultura i la política del País, així com a representants d’entitats i organitzacions que, des de la seva posició, defensen la necessitat de promoure polítiques i accions de recuperació de la nostra història, amb tot el sentit crític que considerin. Mai ens hem posat cap límit perquè considerem que, només des del debat, la discussió, i l’avaluació dels fets, es pot avançar en discernir sobre els fets verídics i els fets inversemblants i falsos que, des dels òrgans de l’administració pública, se’ns expliquen sense opció a la seva anàlisi fins ara.

5. Després de l’aplicació de la Santa Inquisició a partir de Ferran II i totes les accions de repressió, control, i censura, juntament amb l’arrasament d’institucions, govern, economia, cultura, saqueig de monestirs-arxius-biblioteques, i llibertats, etc a la que va sotmetre a Catalunya-València-Mallorca la monarquia borbònica després de la derrota el 1714, sumat a l’intent de genocidi del que queda de la nació catalana per part de la dictadura franquista des de l’any 1939, considerem que cal dubtar de les versions oficials a les que les investigacions de l’INH hi aporten proves i elements que contradiuen i anul·len. Es poden compartir o no, però els fets són els fets. I per més insults i menyspreus i campanyes en contra, no deixarem de mostrar les investigacions que duem a terme.

6. L’Institut Nova Història ha rebut crítiques i opinions de desqualificació des de la data de la seva fundació, El patronat de l’Institut Nova Història respecta aquestes crítiques i les accepta com a elements del joc democràtic i de llibertat que tot país que es vol lliure necessita, d’una banda, i dels procediments dins del món científic, de l’altra. No obstant això, les desqualificacions personals contra membres del patronat i contra l’equip d’investigadors de l’Institut, són avaluades amb tristor, però l’INH valora que informen millor de qui les emet que no pas de l’objecte d’aquestes.

7. L’Institut Nova Història és una entitat privada sense ànim de lucre. La infraestructura permanent i l’esforç d’investigació de l’INH se sustenta a partir de donatius de persones i entitats privades, així com de l’aportació d’esforços de persones voluntàries que hi donen suport.

8. L’Institut Nova Història resta obert i convida a qualsevol persona o entitat a tenir una trobada amb el seu patronat i l’equip d’investigadors per tal d’oferir qualsevol aclariment o puntualització en relació a les tasques de recerca i comunicació de coneixement que aquesta institució desenvolupa.”

Post Scriptum, 20 de febrer del 2020.

Coincideixo plenament amb aqueixa editorial de Vicent Partal, avui a Vilaweb “Bilbeny i els altres”.