Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

15 de març de 2011
4 comentaris

La unitat independentista és un procés de confluència estratègica

Aquestes darreres setmanes estem assistint a un allau desordenat d’apel·lacions a la unitat entre les diverses forces independentistes  en vistes a les eleccions municipals del proper 22 de maig.

Un procés de confluència entre organitzacions -independentistes o d’altra mena- comporta necessàriament una reflexió prèvia, un debat constructiu entre els agents implicats i uns objectius a mig termini. Res d’això s’està donant en la conjuntura política present. Simplement som davant la reintegració progressiva de Reagrupament Independentista a Esquerra i la deserció de Joan Laporta de Solidaritat per la Independència per tal d’afegir-se a la llista municipal de Barcelona com a número dos de Jordi Portabella.

Altra cosa són els acords de confluència a nivell local -de geografia variable- entre militants d’Esquerra, Solidaritat i Reagrupament que (malgrat fer-se sense full de ruta a escala nacional) apunten a un procés d’acumulació de voluntats patriòtiques que tard o d’hora desembocarà en la formació d’una candidatura unitària i transversal al marge d’Esquerra, que ja s’hi va negar abans del 28-N.

La unitat no sempre fa la força com deia Salvador Cardús quan s’oposava  a l’acord entre Reagrupament i Solidaritat abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Però m’estimo més els arguments que successivament han donat per denunciar la impostura de l’unitarisme sense estratègia Francesc Abad, Albert Pereira i, avui mateix, Hèctor López Bofill. 

Post Scriptum, 15 de març del 2018.

El procés sobiranista entre els anys 2010 i 2017 s’ha fet sense una veritable estratègia compartida entre els partits independentistes com s’ha comprovat dolorosament després de la proclamació de la República catalana el proppassat 27 d’octubre. La inexistència de les anunciades estructures d’estat preparades per actuar en el moment de la ruptura amb el poder espanyol és una irresponsabilitat col·lectiva dels dirigents del procés que paguen amb presó, exili i repressió (alguns mantenint la dignitat, altres enfonsant-se en la infàmia, com Santiago Vila).

Hores d’ara el conflicte català està enquistat en una fase en la qual el bloc del 155 CE és manté unit, impassible davant les malvestats que avalen, i sense altre projecte que perpetuar les condicions de dominació i espoliació del nostre poble. Això fa que l’eix dret/esquerra sigui només una ficció interessada dels qui aparenten ser equidistants en el xoc España/Catalunya, com si no fos en si mateix una confrontació de classes. El progressisme abstracte i banal d’arrels autoritàries representat per ICV, Comuns i PSC, aporta el suport social que les elits que es beneficien directament del manteniment de l’ordre estatal a Catalunya per si soles no podrien congriar.

Per tant, tota reflexió política dirigida a assolir la majoria política i electoral del poble català ha de tenir en compte que només les reivindicacions basades en la realitat de l’opressió nacional (discriminació estatal en infraestructures i serveis públics, per exemple) pot fer disminuir el pes d’aqueixa esquerra subalterna del poder espanyol. Una prioritat absoluta de les forces independentistes hauria de ser impulsar el sindicalisme nacional català per substituir CCOO i UGT que amb la seva passivitat done suport al bloc del 155 CE.

Gairebé cinc mesos després de la gran victòria popular de l’1 d’octubre els partits que hi varen donar suport estan dividits entre Junts per Catalunya i la CUP, per un costat, i ERC i PDECat per altre. Mentre els dos primers volen complir el mandat del 21-D, els dos darrers volen aturar-se per recuperar l’estadi autonòmic. Aqueix desencontre no es resoldrà a curt termini, ans al contrari la repressió espanyola mirarà d’aguditzar-lo, i així impedir una recomposició organitzativa i estratègica de l’independentisme que ha d’incloure també l’ANC i l’AMI.

Post Scriptum, 17 d’abril del 2018.

Avui, des de Vilaweb, Vicent Partal i Pere Cardús criden assenyadament a acordar conjuntament l’estratègia de les forces independentistes (inexistent des del 21-D ençà). Dissortadament, tot i que no se’n pot dir exactament estratègia, ERC té la predisposició de bastir prioritàriament aliances amb Comuns i PSC abans que amb la CUP i Junts per Catalunya en vistes a les municipals de l’any vinent. Res de candidatura unitària a Barcelona sorgida d’unes primàries obertes com proposa Jordi Graupera, Esquerra anirà sola arreu. També tenen clar que no votaran (per pur ressentiment sectari) en cap cas a Carles Puigdemont per ratificar-lo com a president de la Generalitat. Tampoc no deixaran de donar suport a UGT per impulsar un sindicat independentista com la CSC.

La d’ERC és una no-estratègia que defineixen amb fets més que amb paraules des de que van quedar per darrera de Junts per Catalunya a les eleccions del 21-D. En tot cas, no són posicionaments orientats a liderar un conflicte amb l’ordre estatal. Qui té la responsabilitat de trobar l’estratègia adequada són els qui efectivament assumeixen aqueix repte (Carles Puigdemont al capdavant, Junts per Catalunya i bona part del PDECat, la CUP, ANC, AMI, CSC, CDR…). Caldrà fer-ho a base de mobilitzacions socials i debats oberts anant per davant el sobiranisme cívic respecte del polític, com així ha estat tot al llarg del procés. Probablement ni hi haurà acord a curt termini i hi haurà unes noves eleccions d’alt risc per l’independentisme on les estratègies apuntades per Pere Cardús es contrastaran a les urnes.

Post Scriptum, 8 d’abril del 2019.

La unitat que el sobiranisme cívic reclama a les organitzacions polítiques independentistes no serà possible a curt termini, i només s’assolirà al voltant del lideratge de qui encapçali el conflicte amb el poder espanyol no pas rere qui vol desactivar-lo per convertir-lo en una pugna esquerra/dreta. Aqueixa és la diferència entre Junts per Cartalunya i ERC. Esquerra devalua el compromís sorgit del referèndum del primer d’octubre del 2017 i aposta per un nou referèndum que no serà d’autodeterminació sinó d’encaix a Espanya. Com explica Joan Tardà en l’entrevista a Vilaweb del proppassat divendres (on significativament reprodueix les impostures invertides del subdirector de l’Ara “Vull guanyar“) “Jo vull l’hegemonia” però no sap concretar per a fer què.

Potser Esquerra sigui la força més votada en el cicle electoral que va del 28 d’abril al 26 de maig però en cap cas liderarà la lluita per la independència ja que ha renunciat a ocupar aqueixa posició en favor d’un pacte amb el PSOE de Pedro Sánchez post 28-A. Carles Puigdemont personifica l’esperit de l’1 d’octubre, no pas Oriol Junqueras, i per això és l’objectiu a abatre pel poder espanyol amb la complicitat d’Esquerra (que ha desfermat una veritable campanya d’intoxicació mediàtica en contra seva). La llista unitària a les europees serà la que encapçala Carles Puigdemont, amb els consellers Comín i la consellera Ponsatí, la que representa la legitimitat de la causa independentista i la que donarà suport a un Consell de la República que ha d’esdevenir un veritable govern català a l’exili.

Post Scriptum, 5 de març del 2022.

Odei A.-Etxearte escriu avui a Vilaweb: “El Consell per la República i la història del darrer intent fallit de l’independentisme d’anar unit”, però no té en compte que la unitat no s’aconsegueix per un pacte de cúpules de partits sinó per la capacitat d’aplegar complicitats al voltant d’una estratègia de conflicte amb el poder espanyol, i l’única institució que assumeix aqueixa responabilitat és el Consell per la República.

  1. Hola Jaume, la unitat sense res al darrere no significa absolutament res, es una paraula buida, de totes maneres t’oblides de dir que unitat tampoc es que neixi un moviment a última hora que digui per fer unitat ara tots passeu per les nostres regles i practicament desapareixeu, et recordo que això va ser la tàctica de Solidaritat pel 28 N. També cal dir que Rcat no s’està dissolent dins Esquerra, son pactes municipals, com també n’hi ha amb CUP, CIU o Solidaritat, no barrejem com sempre i mal intencionadament les coses, cal unitat si volem avançar i estratègia evidentment, però això inclou a totes les forces i es responsabilitat de tots, no val parlar per damunt del be i del mal.
    Salutacions
    Albert

  2. Dius: “Simplement som davant la reintegració progressiva de Reagrupament Independentista a Esquerra”
    Curiós que tu des de fora sapigues, o et pensis que saps, més que nosaltres des de dins.
    RCat no té cap intenció de reintegrar-se dins Esquerra perquè això és un absurd i un contrasentit.
    Una part molt important dels que hi quedem no hem militat mai a Esquerra ni en cap partit i els que hi havien militat, en general, són els més reacis a ni tan sols pactar amb Esquerra ja que consideren que per anar junts no calia haver-se separat.
    Que a títol personal alguns ho vulguin no ho sé. Tot i que no he vist cap cas.
    Cuida’t de la teva organització, SI és que encara ho és, i no et fiquis a casa dels altres que ja teniu prou feina.

Respon a Josep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!