Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 d'agost de 2009
5 comentaris

La qüestió nacional catalana i les reformes estatutàries

Aquest article meu va ésser publicat a la revista Europa de les Nacions, del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, número 60, corresponent al tercer trimestre del 2006, i conté algunes valoracions que encara es poden considerar vigents.

Semblances i diferències

Enguany, 2006, és temps de reformes estatutàries al conjunt del Països Catalans: s’ha aprovat el nou estatut del País Valencià gràcies a un pacte entre PP i PSOE que, com a principal novetat, incorpora la menció expressa a l’idioma valencià amb la clara pretensió de servir a la política secessionista contra la llengua catalana que mena el PP en aquest territori. A Catalunya també hi ha nou estatut, a partir d’un consens bàsic entre PSC i CIU, que no suposa cap avanç real  ni en matèria competencial, ni en reconeixement nacional, ni posa fi a l’espoli fiscal un cop suprimits els progressos que en aquestes qüestions es recollien en el projecte aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005, amb el suport de totes les forces polítiques llevat del PP. A les Illes, el procés està encara en curs, però el pacte PP-PSOE ha coincidit  a no equiparar la llengua catalana a la castellana mantenint la parla de la terra en una posició d’inferioritat. Pel que fa al nou estatut de l’ Aragó, el consens entre PSOE, PP i Partit Aragonés Regionalista deixa, un cop més, fora de l’estatut el reconeixement oficial de la llengua catalana a les comarques de la Franja de Ponent.

En relació a aquesta panoràmica sobre els processos de reforma estatutària en el conjunt del país, podem extreure dues conclusions: el Partit Socialista Obrer Espanyol, a través de les diverses formules organitzatives que adopta en terres catalanes, ha estat la força política que ha votat favorablement totes les reformes: en uns casos, perquè ha assumit els continguts marcats pel PP allà on aquest partit és hegemònic (País Valencià i les Illes), o bé s’ha avingut als plantejament del regionalisme aragonès negacionista del fet català que, malgrat no ser majoritari, és determinant a l`Aragó. A Catalunya, ha legitimat el pacte a la baixa subscrit entre Zapatero i Mas, desdient-se del compromís adoptat en el parlament català quan va aprovar un text molt més ambiciós. Per  tant, els socialistes han reconduït al seu favor iniciatives de reformes engegades des d’altres forces polítiques, esdevenint així element polític central de l’espai polític al conjunt dels Països Catalans i contribuint, d’aquesta manera a la recomposició autonòmica que el PSOE comanda al conjunt de l’Estat espanyol. Fora del cas d’Euskal Herria, on està en curs un incipient procés de pau i un paral·lel debat nacional sobre el futur de la nació basca, a la resta d’autonomies de règim comú, les pautes generals seran les marcades en l’estatut català.

La segona conclusió és que la llengua ha estat el punt comú d’interès en tots els processos, però mentre en els textos valencià, illenc i aragonès el resultat es desfavorable per a la supervivència de la llengua catalana, en el redactat estatutari del Principat formalment es reflecteix un progrés, en equiparar-se en drets i deures les dues llengües oficials. Fora del consens estatutari han quedat, a tot arreu ERC i les altres formacions sobiranistes de cadascun dels territoris més Esquerra Unida, a diferència del Principat, on IC s’ha sumat acríticament al bloc de les forces d’ordre.

Mentre que a la resta del país el procés de reforma s’ha tractat exclusivament a nivell institucional entre les forces polítiques representades en els parlaments autonòmics, al Principat el debat ha estat també a nivell social i seguit amb un gran desplegament mediàtic, en una llarga campanya que ha durat més de dos anys. Això ha fet que s’hagin produït reaccions de tot tipus: d’alarma entre els sectors espanyolistes, dins i fora de Catalunya, quan inicialment semblava que les reformes podien ser substancials i en clau d’un pas endavant sobiranista, i d’esperança entre els sectors catalanistes quan el Parlament aprova un text en aquesta línia. Finalment, la reacció social majoritària ha estat d’inhibició, quan el resultat de tot plegat ha sigut el manteniment de l’ordenament vigent sense avenços substancials.    

El “sí” i el “no” mediatitzats

El resultat del referèndum del proppassat dia 18 convalidant la reforma de l’estatut d’autonomia aprovat per les Corts espanyoles suposa el triomf de les forces de l’ordre sociopolític establert a Catalunya des de la transició ençà. Els sectors empresarials que vinculen la seva prosperitat al mercat espanyol més que a la creació de riquesa al nostre país, els grups mediàtics dominants i la jerarquia catòlica han reaccionat activament per garantir que les regles de la dependència política i econòmica no fossin alterades. Les esperances de canvi generades pel govern tripartit, la creença en una “via catalana” diferent i més eficaç, segons els seus apologistes, que el “pla Ibarretxe”, les expectatives d’un nou horitzó nacional després de vint-i-tres anys d’oasi pujolista, han quedat en no res. El pacte Mas-Zapatero ho ha desactivat per retornar a l’ordre establert. L’exhibició de força desplegada pels poders reals a favor del “sí” a l’Estatut retallat no han trobat obstacles d’envergadura per part d’una població habituada a la lògica del mal menor, que tem les conseqüències d’un conflicte polític amb l’Estat i que no apreciava en el “no” sobiranista una alternativa sòlida.

El “no” catalanista, basat en la dignitat nacional i la defensa de la sobirania del Parlament, ha fracassat perquè no tenia al darrera una estratègia política coherent de construcció nacional. ERC, la referència política de l’espai sobiranista, ha arribat al referèndum sense capacitat d’iniciativa ni direcció política. I amb dos problemes fonamentals sense resoldre: l’articulació entre el partit i el seu entorn social i electoral, i la manca d’un discurs coherent més enllà de la gestió de l’autonomia. El sobiranisme no té espaïs socials i de poder propis, ni mediàtics (hi ha centenars de subscriptors catalans d’Egunkaria però cap periòdic nacional que trenqui el setge informatiu imposat per la premsa d’ordre), ni sindicals (la creació d’Avalot, l’organització jove d’UGT, a partir bàsicament per militants de les JERC,  enlloc de fer avançar el sindicalisme nacional ha consolidat el d’obediència estatal). Sense possibilitat de superar a curt termini aquests dèficits per falta d’una línia estratègica coherent per part d’ERC, la fragilitat de l’espaï polític  sobiranista fa que estigui exposat a oscil·lacions com la viscuda el 18-J, quan la majoria de votants independentistes han  optat pel si, l’abstenció o el vot en blanc.

El “no” espanyolista, que ha superat el defensat per ERC i diverses plataformes cíviques, ha estat fonamentalment promogut per la “brunete mediàtica” entre els sectors socials que viuen al marge dels factors quotidians de complicitat amb la resta de població catalana. Aquest contingent humà, actualment desorganitzat, pot anar a més en els propers anys i generar una dinàmica agressiva contra les institucions autòctones  i les seves polítiques de normalització lingüística i cohesió social basades en una catalanitat integradora,  que arribi a obrir un conflicte intern a la societat que emmascari el veritable conflicte, latent però real, Catalunya-Espanya.

Entre l’estabilitat i el més enllà

A curt termini, entrem novament en un període d’aparent estabilitat en la que els partits hegemònics, PSC i CIU, renuncien a tota nova reivindicació de poder polític (la fi del victimisme catalanista en paraules de Maragall). Aquest retorn a l’oasi del pujolisme sense Pujol pot no ser de tan llarga durada com els seus promotors desitgen, perquè la continuïtat de l’espoli fiscal per part de l’Estat pot provocar, a curt termini una situació social insostenible en una Catalunya deficitària en infrastructures i serveis que generi renovades reivindicacions impossibles de satisfer en el marc autonòmic. Però també hi ha un segon factor desestabilitzador, que es la dinàmica integrista del nacionalisme espanyol, que cerca, des de dins i des de fora de la societat catalana, la confrontació i posterior liquidació de tota possibilitat per un projecte nacional català. A més, una sentencia del Tribunal Constitucional retallant encara més l’Estatut pot fer-lo inservible d’aquí un pocs d’anys i obrir de nou un replantejament de fons de les relacions Catalunya-Espanya. Si qualsevol d’aquestes circumstancies es dóna, cal que el projecte sobiranista català estigui a l’alçada del repte i del conflicte polític que es plantejarà quan el nou estatut arribi al punt de col·lapse.

Cal tenir en compte que, amb l’Estatut del 2006, s’acaba la possibilitat de tornar a plantejar en el futur la reivindicació de progrés social i nacional per la via estatutària. Les  forces sobiranistes que aspiren a governar, com ERC, han de ser conscients que hauran de   gestionar el marc vigent i que el possibilisme té un sostre molt baix.  Per evitar l’arribada a un carreró sense sortida de la vida política institucional, cal un canvi de mentalitat i de les formes d’actuació política seguides fins ara, actuar amb consciència d’estar immersos en un conflicte polític amb l’Estat espanyol i resituar el dret d’autodeterminació com a opció de futur real pel nostre país. Aquesta línia d’actuació no ha de ser necessàriament incompatible amb les polítiques de gestió de la quotidianeitat a través de  la participació en governs locals i autonòmics, però no hi ha canvi polític possible si no es divulga primerament la idea de la seva necessitat i es basteix una alternativa real. A Catalunya, es inviable insistir en un canvi estatutari a curt termini; és hora de preparar un canvi a mig termini en clau de sobirania.

A la resta dels Països Catalans, els termes del debat no es donen a aquest nivell, però estan en marxa coalicions electorals d’esquerres i nacionalistes, que agrupen a tot l’espectre polític que ha quedat al marge dels pactes estatutaris que poden constituir, tant al País Valencià com a les Illes Balears, factors decisius de canvi  a l’hora de desplaçar al PP del govern en les eleccions autonòmiques previstes pel 2007. Un pacte postelectoral amb el PSOE suposaria un canvi de rumb per aturar el procés de desnacionalització d’ambdós territoris. Si el resultat fos reeixit, la situació política en els diversos territoris s’aproximaria i entraria en una dinàmica diferenciada de la de la resta de l’Estat ,malgrat que els partits electoralment majoritaris continuessin essent d’obediència estatal.

  1. La nació espanyola està construïda sobre la negació de la nació catalana almenys de forma tàcita e implicita.

    Però el més dolent ha estat comprovar com la nació catalana està construïda a la seva vegada sobre la negació del País Valencià com a país amb nacionalitat pròpia.

    Sempre s’ha dit que n’hi ha més secessionadors que secessionistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!