Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

28 de novembre de 2016
0 comentaris

La insignificança de l’esquerra espanyola, la francesa i……. la catalana ?

Avui Vicent Partal ha escrit un article editorial titulat “Ni França, ni Espanya (o la insignificança de l’esquerra)” que m’agradaria comentar amb alguns afegitons de collita pròpia.

Per començar, la mort de Fidel Castro ha despertat a casa nostra -més que a la dels altres- una intensa controvèrsia mediàtica entre admiradors i detractors del difunt mandatari cubà, com si hagués traspassat algun emèrit president de la Generalitat. La mateixa naturalesa de la polèmica  ja indica el nivell polític nostrat caracteritzat per projectar en altri les contradiccions internes que hom és incapaç de resoldre.

Per què… quin líder és referent moral avui de l’esquerra europea, i en concret de la catalana ? Quin és el model d’estat de referència ? Quins són els valors sobre els quals edificar un procés social de reconstrucció nacional català ?

A França només Manuel Valls manté la flama del socialisme reformista enmig d’un PSF presoner del llegat (nefast) de Mitterrand, a Itàlia el reformador Matteo Renzi es juga el seu futur al referèndum de diumenge vinent, el laborisme britànic en mans de Jeremy Corbyn està corcat per l’antisionisme i solsament Alexis Tsipras sobresurt enmig del marasme econòmic amb dignitat i pragmatisme (unes qualitats menyspreades per Podemos i el PSOE que n’ometen tota referència). Als estats de l’est europeu post-comunista no n’hi ha cap que sigui governat per un partit d’esquerres, un fet que parla per si mateix.

Entre els líders de les nacions sense estat propi mereixen ser esmentats el nord-irlandès Gerry Adams i el cors Gilles Simeoni, que han tingut la possibilitat i la capacitat que li ha estat possible obtenir a Arnaldo Otegi per encarar constructivament els conflictes armats amb els respectius estats.

Els governants d’esquerres que prosperen enmig de les adversitats ho fan al marge dels plantejaments orgànics dels respectius partits, ancorats en les ideologies renascudes després de la segona guerra mundial (socialisme, republicanisme, comunisme) que ara no generen idees que connectin efectivament amb els canvis socials de l’Europa del segle XXI. Els denominats -despectivament- moviments populistes no són altra cosa que expressions populars no canalitzades pels partits de l’ordre políticament correcte com assenyala Joan B. Culla en un article recent. Els èxits dels conservadors britànics al referèndum per sortir de la UE, la victòria de Trump, i la possible victòria de François Fillon a les presidencials franceses de l’any vinent són mostres d’una mena de “primavera occidental” impossible de capir per les esquerres anticapitalistes que es limiten a acusar de feixistes els seus adversaris.

Les poblacions europees no reneguen pas de la democràcia, sinó que aspiren a preservar la seguretat de la forma de vida occidental, recuperar la prosperitat assolida amb l’estat del benestar i mantenir la identitat nacional respectiva. Les societats obertes, europees especialment, se senten qüestionades internament i internacionalment i opten per lideratges que responguin, realment o fictíciament, (el temps ho dirà en cada cas), als anhels esmentats anteriorment.

Pel que fa a Catalunya, el moment polític actual no coincideix amb les tendències apuntades. Les transformacions ideològiques experimentades per les esquerres catalanes després del 1939 respecte de la reivindicació nacional catalana han donat com a resultat l’hegemonia del progressisme d’arrels totalitàries refractari a la catalanitat i incapacitat per concretar un projecte de transformació social concret i viable. Les dificultats del procés independentista en curs neixen més que de les resistències conservadores -legítimes-, de l’abstracció i la banalitat dels successius components d’esquerres (PSUC, PSC, Comuns i CUP) obsedits a prioritzar reivindicacions socials -legítimes- a la ruptura amb l’espoli econòmic i ordre estatal espanyol que el fa possible.

L’absència efectiva del patriotisme republicà (que només simbòlicament representa ERC) i la desconnexió amb l’esperit polític i jurídic que emanava de la mentalitat catalana anterior a 1714, subsistent fins al primer terç del segle XX, expliquen perquè avui a Catalunya l’esquerra es defineix contra la llibertat enlloc de fer-ne bandera front als totalitarismes -vells (feixisme, comunisme)  i nous (islamisme).

El dogmatisme residual heretat del pensament d’inspiració marxista que impregna les elits culturals, polítiques i mediàtiques locals impedeix copsar els anhels profunds de la complexa comunitat nacional catalana i donar-los-hi sentit de poble emergent. Els dirigents de l’independentisme que es reclama d’esquerres, en la seva versió reformista -ERC- aspira a una independència sense patriotisme , i en la versió anticapitalista -CUP- no sap respondre a la pregunta independència …. per a què ?

Les esquerres catalanes abduïdes per aqueixa mena d’ideologia de substitució que és el progressisme abstracte, sovint banal i hispano-dependent, tenen com a prioritat real un objectiu assequible que no altera l’ordre estatal establert: desallotjar el catalanisme liberal representat ara pel PDECat de la centralitat política.  Sense tenir, dissortadament, la voluntat i la capacitat de formar una direcció col·legiada pluripartidista i transversal ideològicament capaç d’assolir la majoria social i electoral necessària per a la ruptura per la independència.

Post Scriptum, 17 d’agost del 2018.

La revista francesa La règle du jeu publica avui un article de l’analista nordamericà James Kirchik on retrata un personatge mediocre com el líder laborista anglès Jeremy Corbyn, antisemita, pro-rus, anti-occidental, esdevingut referent de la cada cop més insignificança de l’esquerra europea: “La plus dangereuse exportation de la Grande-Bretagne: le corbynisme“.

Post Scriptum, 10 de juliol del 2019.

Julià de Jòdar publicà ahir un encertat article a Vilaweb: “D’on, els explotadors ?”, del qual val la pena retenir aqueix paràgraf: “Ara bé: tant els defensors de les ignotes ‘repúbliques’ hispanes com els defensors de les hispàniques aliances de ‘esquerres’, com els defensors de la petició d’hispanòfiles clarificacions de ‘referèndums’, han acabat tenint raó en un fet (ben aprofitat, naturalment, per corrompre la raó principal del procés, que era la construcció del poder propi): les classes populars catalanes, en efecte, no han sabut ni han volgut fer la independència.” Certament, però trobo a faltar l’autocrítica i les línies de sortida d’aqueix atzucac.

Post Scriptum, 21 d’abril del 2020.

Aprofitant aqueixes setmanes de confinament per enllestir lectures pendents ha acabat d’una revolada l’assaig de Xavier Diez, “Una història crítica de les esquerres” (Edicions El Jonc, Lleida, 2019), un treball excel·lent que assenyala les mancances -tan evidents aqueixos temps en que Podemos, Comuns, PSC i d’altres assumeixen amb una frivolitat esborronadora els elements clau de l’ordre estatal dominant. Xavier Diez recupera el republicanisme com a alternativa amb capacitat innovadora apta per a les societats multiculturals -com la catalana- necessitades de valors compartits, que en el nostre cas són la llengua i el dret.

Post Scriptum, 9 d’octubre del 2021.

Ahir, a Le Figaro: “À sept mois de l’élection présidentielle, la gauche ne dépasse pas les 30 % des intentions de vote. L’incapacité des différents partis classés à gauche à imposer la question sociale dans le débat public explique en partie leurs difficultés, selon Benjamin Morel ( maître de conférences en Droit public à l’Université Paris II Panthéon-Assas): «La gauche est incapable de mettre à l’agenda les thèmes sur lesquels elle est majoritaire.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!