Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

29 de juny de 2008
7 comentaris

La defensa de la llengua és part essencial de la lluita per la independència

Avui Toni Cucarella ha penjat avui al seu bloc el “Manifest contra el cinisme dels botxins” en resposta al “Manifiesto por una lengua común” i a la decisió de l’Acadèmie Française contra el reconeixement constitucional de les altres llengües que es parlen a la República francesa:

“Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho. Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.”

 

Trobo molt encertat en plantejament de Toni Cucarella i la seva oportunitat en l’actual context polític: davant les reaccions totalitàries, i simultànies, del nacionalisme espanyol i francès contra la llengua catalana cal una resposta política des del nacionalisme català a l’alçada del repte que se’ns planteja com a poble. La defensa de la nostra llengua és al centre de la lluita per la nostra supervivència com a poble, és a dir, per assolir un estat propi. Despolititzar la normalització lingüística pensant que així aquesta serà assumida pels qui no comparteixen les aspiracions nacionals catalanes i d’aquesta manera se n’ampliarà l’ús social, és un error polític greu.

La llengua és el cor de la catalanitat, Pere Coromines ho va descriure de manera magistral: “Mentre jo visqui, a casa es parlarà entre nosaltres en català. Si per als jueus la religió és la pàtria, i a tot arreu on van duen la seva pàtria amb ells, nosaltres durem la nostra llengua, i la llengua catalana serà la dolça pàtria nostra”. Això ho va deixar escrit en l’obra “Diari de la Diàspora”, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1974, pàgines 277-278.

En els darrers anys, des de l’independentisme mateix, la lluita per la llengua ha deixat de ser prioritària front a la preminença atorgada a la governabilitat a qualsevol preu i a les polítiques socials (acceptant no de forma explícita però sí de manera implícita que aquestes són diferents i preferents a les reivindicacions nacionals). L’independentisme ha de ser l’expressió política de la defensa de la catalanitat, i amb ella, la llengua al capdavant. Per això l’ataquen els “conquistadores” castellans (i els botiflers catalans) i els acadèmics jacobins.

Post Scriptum, 22 de febrer del 2018.

Trobo molt encertat l’article de Pere Martí fa tres dies a Vilaweb, “El PP recupera els Països Catalans per a la guerra contra la llengua“. La reacció espanyolista contra l’ascens de l’independentisme català estén la seva ofensiva contra la llengua catalana, i especialment l’ensenyament escolar, arreu dels Països Catalans invertint la realitat entre dominant i dominada en favor del supremacisme del castellà.

És el moment de convocar manifestacions simultànies a Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà per tal de respondre amb un acte d’afirmació nacional (cadascú des de la seva problemàtica concreta) contra un mateix atac dirigit des del poder espanyol i francès amb el suport dels col·laboracionistes autòctons. L’impacte d’una acció unitària arreu dels Països Catalans seria un revulsiu per a la lluita comuna per la supervivència front als estat ocupants disposats a exterminar el català i liquidar la consciència nacional que se’n deriva. Una data escaient seria per Sant Jordi.

Post Scriptum, 9 de juny del 2019.

Totalment d’acord amb l’article de Josep-Lluís Carod-Rovira “La llengua prescindible”, avui al Punt.

Post Scriptum, 2 de juliol del 2020.

La sèria “Drama” en espanyol a TV3 ha desfermat una polèmica espasmòdica sobre l’estat de la llengua catalana obviant, però, la qüestió central de caràcter polític: com s’explica que en ple procés -teòricament- independentista la reivindicació de la llengua estigui postergada com si plantejar-la obertament fos contraproduent ? Comparteixo totalment el diagnòstic que fa el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder en aqueixa entrevista del proppassat 23 de juny a Vilaweb: ‘Hi ha por de fer polítiques decidides i desacomplexades a favor del català’.

Post Scriptum, 13 de desembre del 2020.

Avui, com fa unes setmanes Vilaweb, El Punt alerta de la situació de la llengua: “Emergència pel descens de l’ús social del català”.

Post Scriptum, 11 de desembre del 2021.

Vicent Partal, a l’editorial de fa tres dies, a Vilaweb, “Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard”, descriu la situació actual:

“Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentès. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espès d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconèixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer.”

Post Scriptum, 16 de desembre del 2021.

Escriu Vicent Partal,a vui a Vilaweb, que “La llengua és el centre del conflicte nacional entre Espanya i Catalunya“, on assenyala que “alguns independentistes que ja vaig criticar implacablement en unes altres ocasions, han volgut fer veure que la independència en realitat no era una qüestió de llengües ni tampoc ben bé de nacionalisme, com si pogués ser una cosa asèptica. Però el temps ja ho va posant tot, també a ells, a lloc. I tant, que és l’epicentre del conflicte nacional, la llengua!”.

Els dirigents del procés han fet passos en fals que l’han acabat estrocant, com assumir el castellà com a llengua pròpia de Catalunya i cooficial en un eventual estat independent. Oriol Junqueras va ser el primer a proposar-ho l’octubre del 2012, Artur Mas s’hi va mostrar d’acord i Òmnium Cultural va fer una solemne declaració a Santa Coloma de Gramenet en aqueix mateix sentit. L’adhesió declarativa a l’independentisme de nous sectors ciutadans sense necessitat de canvis substancials en les seves actituds fou interpretada pels dirigents del procés com la conveniència de postergar la llengua pròpia, i normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol, i fins al punt de creure’s que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Aquesta rebaixa del valor del català deu anys després té com a conseqüència el retrocés de l’ús social de la llengua, especialment greu entre el jovent, i la pèrdua del sentit d’identificador comunitari que sempre havia tinguts. ERC, Òmnium, en definitiva, han acabat interioritzant el discurs del bilingüisme fins i tot en l’àmbit de l’ensenyament com el projecte d’escola “republicana” presentat pel conseller Bargalló.

Post Scriptum, 28 de març del 2022.

Vicent Partal, ahir a Vilaweb, resumeix la transcendència del pacte de la vergonya acatant el 25% de castellà a l’escola. “És greu: el catalanisme no havia limitat mai de manera voluntària l’ús social del català“, del qual val la pena extreure’n aqueix paràgraf: “La llengua catalana és, per tant, el fet que ens singularitza i el que ens cohesiona. I per aquesta raó, de tots els errors que els polítics han comès aquests darrers anys, el més greu, i el que pot tenir conseqüències més devastadores, ha estat el menysteniment de la llengua. Un menysteniment suïcida que ha arribat al punt més alt amb l’infame pacte contra la immersió lingüística signat la setmana passada pel PSC, ERC, Junts i els comuns. Aquest pacte té una característica única en la història nacional catalana. De decisions restrictives contra la llengua catalana, nosaltres en sabem molt, al nord i al sud. Ni l’estat espanyol ni el francès no han cessat de provar d’eliminar el català de la vida pública i, en la mesura que això fos possible, de la privada també. Alguns, pense en l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès per exemple, han fet recomptes extensos i ben documentats de l’acció repressiva dels dos estats contra la llengua. Però no havia passat mai, com ha passat ara, que el catalanisme mateix limitàs l’ús social de la llengua catalana de manera voluntària.”

  1. Jaume, sóc militant d’ERC des del 2002. Però avui he dit prou. N’estic fins als collons del que fins ara era el meu partit. No hi ha més manera poètica de dir-ho. Has vist a qui hem fotut president de la Generalitat? A un individu que fa espanyolisme ferotge. He quedat bocavadat avui al veure l’article del Montilla a favor d’Espanya i la selecció espanyola. Això està al pacte d’Entesa? I un colló de mico. És un escàndol. I Puigcercós i Carod faran res? Nooooo. A acabar de matar aquest país dia a dia, i fer-ne una autonomia com les altres. Jo renego d’Esquerra, hi renego. S’ha convertit en un partit anticatalà. Els fets ho demostren.
  2. El centre de tota lluïta és el país o el poble que en el cas del País Valencià és el poble valencià i les seves gents i en segon terme la llengua que l’indentifica que en el nostre cas és amb claredat la denominació valenciana de la llengua.

    El mateix passa amb portuguesos, gallecs, argentins, xilens, peruans …

  3. La llengua es el pretext. Volen la desparació dels catalans que exerceixen culturalment com a tals. O que practiquen la catalanitat.

    “Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro pais por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y comun de todos los ciudadanos españoles”.

    Es a dir, just quan es va acabar l’intent de genocidi a la llengua i cultura catalanes per una dictadura totalitària?

    “Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural – ….- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este pais, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.”

    A part de que únicament en vida adulta les llengües s’eligeixen (mentsetrant s’aprenen), ens afirmen que tenen una inquietud estrictament política clarament dirigida al manteniment dels privilegis de l’statuts cultural castellà a territori català. Per això hi ha una llengua “principal de comunicación democrática en este pais”. Podriem entendre que les altres llengues ( ara sí considerades espanyoles encara que no ho digui la constitució) estan inhabilitades per aquest tipus de comunicació, que adjectiven com a democrática!. Descobrim per aquesta via, que els drets dels castellano-parlants son superiors als que tenen altra llengua no válida per comunicar-se democràticament. I que al ser “comú”, hi quedarien subordinades.

    Pero no únicament la llengua:

    “Es decir, hay una simetria entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injustícia de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero solo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático”.

    Ens diuen que únicament una de les realitats culturals es úniversalment oficial. En consequència, la resta serien manifestacions folkòriques (ara autonòmiques i abans de “regionalismo bien entendido” ).

    En consequència el “Manifiesto” es una crida a la preeminència de l’statuts castellà a “las autonomias” de territorio español. Preeminència de l’statuts del cuitadà-funcionari castellà en el territori de l’Imperi. I tenen la barra de dir-nos que “son los cuidadanos quienes tienen derechos linguísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. I ens ho dieuen sense enrogir intel.lectualment, perquè donen per fet un concepte de cuitadania heretada sense interrupció de continuitat, de la transformació nominal del súbdit, en cuitadà. De súbdits de l’Espanya Castellana esdevinguda imperi territorial per dret de conquesta.

    No es doncs la praxi democràtica ni el respecte a la diversitat el que guia aquesta gent. Son els edictes reals i els BOE’S. Es l’Estat i el Poder. Es la preeminència castellana. No volen drets, volen el manteniment dels privilegis amb un clar objectiu polític militant: apuntillar el català per sempre i menystenir la nostra cultura (no únicament la llengua) fent possible el somni de un territori català sense catalans.

    L’objectiu es l’assimilació i la nostra desaparició com a poble.

    Retorn al Poble.

  4. El desacomplexament de l’espanyolisme cada dia va a més. No sé quina dimensió té, però diria que fa més soroll que timbalers té. Però, el problema que se’ns planteja és en nostre acomplexament; la incapacitat de mantenir-nos ferms i confiats en nosaltres mateixos és la nostra xacra. Acotem el cap i amén. Esquerra va tenir un paper cabdal en el tímid desvetllament dels catalanets, les plataformes múltiples que van sorgir. Però ara són els altres els que tornen a cavalcar.

    No només ens cal redreçar ERC, també ens cal que tot aquest moviment social que tu veus com el motor del canvi -ho comparteixo- vegi que hi ha fita en l’horitzó i que es treballa bé i seriosament per aconseguir-la. Cada petita passa serà una volta menys de la faixa que ens estreny.

    Però, és curiós com la PDD fa com ERC; els de SiP, muts. Només el CES sembla ara capitalitzar la feina.

    Caldria trobar un únic catalitzador per a totes les sensibilitats catalanes adormides i les desvetllades. Un punt de referència allunyat de poltrones i seriós. I aquesta feina ERC l’ha de facilitar des del govern. Ha de propiciar l’harmonització i unificació les veus del cor per fer notes més potents i decidides.

    Per cert, per què en Puigcercós fa declaracions tan infantils? Que guanyin els espanyols i felicitem-los amb cinisme des d’una nació a la que impedeixen tenir representació esportiva aquells als que felicitiem. I diem-ho clar i català: enhorabona, espanyols, els vostres veïns als que impediu tenir seleccions, els voleu esquarterar la llengua i el país, us feliciten. No som pas com vosaltres!

    Salut i, tot i certs defalliments, seguim al peu del canó!

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!