La catalanitat viu moments de crisi, derivats de la dominació estatal franco-espanyola, però també es troba en ple procés de reformulació, i dos dels elements que hi intervenen són la reactualització de la presència hebrea i islàmica al si de la societat catalana.
Fa pocs dies, Joan Ferrer, professor titular de llengua i cultura hebrea i aramea a la Universitat de Girona, declarava a La Vanguardia: “L’hebreu forma part del patrimoni cultural i històric de Catalunya”, recordant-nos que quan va néixer el català feia segles que ja hi havia comunitats judaiques en la terra que després seria coneguda com a catalana. L’Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel (http://arcci2007.blogspot.com), que enguany celebra el trentè aniversari, dóna testimoni de la progressiva recuperació del passat hebreu català i de la reactivació de la presència pública de la comunitat jueva en la Catalunya actual.
Per la seva banda, “els musulmans catalans reivindiquen la seva religió com a part de la identitat nacional de Catalunya”, tal i com es desprèn de les jornades “Islam i el fet nacional català”, celebrades l’octubre de l’any passat i organitzades per la Junta Islàmica de Catalunya. Podeu trobar les ponències a: http://islamcatala.wordpress.com. La nova immigració arribada a Catalunya a partir dels anys noranta procedeix en bona part de països islàmics, fet que ha reactualitzat la presència musulmana, i a aquest contingent s’hi estan afegint persones que es converteixen a l’islam tal i com s’està esdevenint als diversos països europeus del nostre entorn.
La identitat nacional catalana ha forjat la seva singularitat dins del context europeu, amb un sistema de valors democràtics que giren al voltant d’un principi fonamental: la llibertat de pertinença a la comunitat nacional catalana. La reinterpretació del llegat històric musulmà i hebreu, el respecte a la diversitat religiosa i cultural és una realitat socialment acceptada per part del conjunt de la ciutadania catalana, és també un valor a protegir.
La laïcitat de l’ensenyament i en l’actuació de les administracions públiques adquireix una dimensió essencial cara al futur de la cohesió social i nacional catalana. L’assumpció de la consciència de pertinença a la comunitat nacional catalana per part de la població nouvinguda d’ambdues confessions ha de ser progressiva i voluntària. A l’hora de formular un projecte nacional català per accedir a la sobirania aquestos factors han d’ésser tinguts en compte inexcusablement, i per això calen ponts de diàleg multidireccionals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Catalunya no ha inventat ni creat cap llengua. És una regió que forma part d’una llengua llatina d’arrel occitana.
Una regió com Catalunya no sap articular-se de forma horizontal i en plà d’igualitat amb altres regions i països del seu entorn de la mateixa parla d’arrel occitana o altres occitanes més diferenciades que en realitat provenent totes dels països occitans