Al Memorial de l’Holocaust jueu a Jerusalem, Yad Vashem, hi ha el jardí dels justos on s’hi planten arbres en reconeixement individualitzat als europeus que van salvar vides de jueus perseguits pels nazis i els seus col·laboradors durant la Segona Guerra Mundial. Només hi consta un català, Manuel Valls de Gomis, resistent del Front Nacional de Catalunya a la Catalunya Nord. N’hi ha d’altres que mereixerien postumament aqueix honor, com els patriotes de la xarxa d’evasió Alibi-Maurice.
Ara que Catalunya està submergida per un tsunami antisemita disfresat d’antisionisme i moralisme sense principis, pocs són els intel·lectuals i polítics que gosen dir les coses pel seu nom en relació al conflicte en curs a Gaza que enfronta un exèrcit d’un estat democràtic amb una organització gihadista de propòsits genocides, i no solament contra els israelians. Dos exemples recents, a afegir als anteriors articles de Jaume Clotet, i Josep Gisbert, Ramon Cotarelo.
A mesura que vaigin evolucionant els esdeveniments bèl·lics i els canvis polítics a la zona de conflicte hom veurà també quines en són les repercusions a l’intern de les societats europees arran de l’augment del palestinimse pro-gihadista i l’antisemitisme contra els jueus i els justos que es solidaritzen amb els perseguits. La llista dels còmplices que atien el victimisme palestí per justificar el genocidi dels israelians és llarga i no mereixen altra cosa que ser recordats per la seva iniquitat infame. La dels catalans que defensen la llibertat de les persones i les causes dels pobles que es volen lliures front als totalitarismes (comunisme, islamisme, wokisme) és més curta i sí que mereix ser reconeguda. Dos posicionaments recents meriten ser divulgats:
Abans d’ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira a Nació Digital escrivia “Tancar oficines, si són catalanes“, a propòsit del tancament de l’oficina d’Acció a Tel Aviv ” com a protesta per la severíssima resposta militar del govern israelià, per demostrar que Comuns i PSC també condemnen l’acció de Hamàs l’octubre del 2023, també haurien de fer tancar el Consolat General d’Espanya del carrer Makhal, 32, de Jerusalem, que funciona, de facto, com a ambaixada oficiosa espanyola davant els palestins, l’Autoritat Nacional dels quals sortí a defensar la unitat d’Espanya i en contra del referèndum català, l’octubre de 2017, fet que sovint es passa per alt”.
Ahir, Xavier Diex publicava al Punt, “Israel: 12 punts“, on aclaria: “Enguany ha estat la polèmica a l’entorn de la participació d’Israel, amb una intensa campanya de boicot. Tanmateix, a l’hora de les votacions, la representant enviada per Jerusalem va quedar segona, i primera en vot popular. Haver guanyat hauria implicat seriosos problemes diplomàtics l’any vinent, mentre que la victòria moral obtinguda ha servit per qüestionar la sensació d’aïllament internacional promoguda per països com Espanya”. I concloia: “Els qui tenim la condició d’historiadors som prou conscients que el control del fonamentalisme islàmic de la regió pot desestabilitzar i desestructurar profundament el sud d’Europa. Resulta una amenaça versemblant. Potser és per això que, malgrat l’unanimisme, una fracció silenciosa que, si bé no necessàriament té simpaties per Israel i detesta les conseqüències civils d’aquesta guerra, intueix les temibles repercussions que aquell país mediterrani defalleixi.”
Post Scriptum, 29 de juny del 2025.
Avui hi ha hagut un concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona contra l’antisemitisme i a favor de l’estat d’Israel, només un grapat de valents hi han acudit i encara han hagut de suportar una agressió d’un dels molts pro-palestins que campen impunement pel nostre país. Santiago Espot i Sílvia Orriols són dels pocs polítics independentiste que gosen fer costat al poble jueu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!