Abans d’ahir, a Llibertat.cat, Carles Garcia Solé va publicar un article a la memòria del patriota Josep Digon Balaguer que reprodueixo tot seguit:
“Explicar la vida del Josep Digon Balaguer no és fàcil. La clandestinitat, també entre nosaltres, i allò que deien els antics companys de temps passats: “el que fa la mà dreta que no ho ha de saber l’esquerra.”
Fa més de vint anys de la mort de Josep Digon. Una mort trista i no pel fet de morir ni la manera de morir, sinó perquè deixava un germà amb una disminució física, sense suport, sense cap familiar per atendre’l. I aquesta fou seva gran pena.
El Josep va viure al carrer Arizala del barri de Sants, nosaltres al carrer Badal; érem tots una colla del mateix barri. Allà vam iniciar-nos en el món de la muntanya, i també de la política. Es pot dir que el nostre “bateig de foc” va ser el consell de guerra de Burgos. A partir d’aquell moment va ser un no parar. Detencions, presó, exili van ser les conseqüències de la nostra activitat política. No entraré en detalls. El que sí vull és el que jo sé de la vida de Josep Digon, vida intensa, compromesa i desgraciada en el seu final.
A finals dels anys setanta vam tornar de l’exili i ens vam establir a Barcelona, A Catalunya es respiraven aires de llibertat. Crèiem que tot allò pel que havíem lluitat podia fer-se realitat. No va ser així. Els pactes dels “miserables” ens tornaven enrere.
Jo vaig muntar un bar musical al Poble Sec. I van ser els anys en què van tornar els avalots i manifestacions als carrers de Barcelona. En aquell bar teníem un reservat on en Digon elaborava tota mena de ginys i artilugis per defensar-nos de l’agressivitat dels grisos a les manifestacions.
En Digon tenia una gran capacitat per convèncer la gent. Vam aconseguir, després de contactes i reunions, crear una cosa que li dèiem “grups d’autodefensa”, en què participaven, peceís, anarcos i nosaltres, amb la finalitat de defensar las manis dels atacs dels grisos. En Digon era l’interlocutor dins del grup.
D’aquelles reunions va sortir la proposta que no podíem enfrontar-nos amb les forces de ordre públic amb una mà davant i l’altra darrera. Calia armar el poble. Vam crear un grup de persones que s’havien de dedicar a les expropiacions econòmiques, per després poder adquirir armes. Digon n’era el responsable, junt amb Joan Carles Monteagudo i El Tupa. Amb el temps Digon va incorporar el grup dels anarquistes valencians. Jo no vaig estar d’acord amb aquella incorporació. En aquells dies, a més, vaig marxar fora de Barcelona, al Ripollès concretament. a Gombrèn una granja on criàvem porcs.
Em vaig allunyar i em vaig desentendre d’aquells episodis. Amb el pressentiment que allò acabaria malament, com així va ser. Ens vam tornar a retrobar quan el cop d’estat militar del Tejero i companyia, en un bar d’uns amics que tenien al carrer Carretes de Barcelona.
Digon i Joan Carles, pel que jo conec, no militaven a Terra Lliure. Sí que hi va haver un intercanvi de diners provinent de les expropiacions.
Finalment, en Josep Digon va ser detingut amb el nucli d’anarquistes valencians. Després d’aquelles detencions Monteagudo es va exiliar. Digon va sortir en llibertat cap d’uns anys, gràcies a un indult gestionat entre altres la família Martínez de Foix. Però Digon ja no era el mateix. La repressió havia fet el seu efecte.
En aquells anys m’explicava que tot i haver estat indultat la policia el seguia pertot arreu i li trucaven per telèfon, de nit i matinada, l’amenaçaven de mort, una pressió de terrorisme psicològic, en definitiva. Tot plegat li va provocar una malaltia que va acabar amb la seva vida. Molt trist, així ho deia quan uns dies abans de la seva mort, quan l’acompanyava a l’Hospital Clínic de Barcelona. I la seva gran pena fou deixar sol el seu germà, que patia una discapacitat física i que no comptava amb el suport de cap familiar”.
Post Scriptum, 7 de gener del 2023.
Fa temps un antic company de Josep Digon em va fer a mans un text seu manuscrit autobiogràfic, però dissortadament incomplert. No he trobat la manera d’accedir a la versió íntegra, ja que valdria la pena publicar-la amb anotacions complementàries per situar els fets en el context històric en que es produiren. En publico un fragment revisat, però respectuós amb el redactat original, amb l’esperança de trobar les complicitats necessàries per completar un projecte biogràfic sobre la seva trajectòria militant:
“La meva àvia , de pares obrers i catalans, va treballar des dels nou anys en fàbriques tèxtils, va tenir una joventut de misèria on va conèixer la fam i totes les penúries que al principi del segle XX van sofrir les classes treballadores. Del meu avi me’n recordo poc, va morir quan tenia jo onze anys, però malgrat els meus pocs anys recordo que amb ell ens compreníem i ho passava molt bé en la seva companyia. Era d’un poble de Lleida, també de família catalana i també treballador des de nen. El seu ofici era el de guarnimenter, el recordo perfectament treballant al pati de casa cosint cuiro amb agulles i punxons molt llargs i esmolats. Encara em sembla veure’l untant els gruixuts fils amb grassa protectora i amb una mena de gran tenalla de fusta que aguantava entre les cames apretant les corretges de cuiro. Era tot un mestre d’aquest ofici que en aquells anys ja anava desapareixent. Era un home culte, i per aquest fet al barri era un dels que sobresortia, el cridaven sovint els veïns perquè els ajudés a fer papers oficials i per a consultar-li coses de tota mena. El recordo quan havia fet setanta anys, escèptic sobre el futur, però prenent-se la vida molt bé. Tenia un caràcter alegre i bromista, encara que molt tancat a casa amb la família i un cercle molt reduït de vells amics.
Van tenir una sola filla, la meva mare, nena sempre una mica malaltissa que va fer la felicitat del matrimoni, sempre dedicats a ella, nascuda durant els anys de la República, va passar una infància de guerra i penalitats, modista des de joveneta va treballar tota la seva vida. Dona amable, de molt bona fé, honesta i sempre preocupada pels altres. Recordo a la meva mare amb dolor, sé que vaig ser motiu de molt de sofriment per ella i aquest record es fa difícil d’exterioritzar, el record de la seva tendresa, de les privacions que va haver de passar per nosaltres, la seva mort poc després que jo hagués de marxar cap a l’exili.
El meu pare, nascut a un llogaret de la província de Lugo, pastor des de petit, un mal dia als seus disset anys els franquistes el van anar a buscar i juntament amb tots els joves del lloc el van incorporar a l’exèrcit “nacional”. Va ser ferit greument per l’explosió d’una granada que li arrencà tres dits de la mà dreta i li va deixar metralla per tot el cos. Va passar gairebé tota la guerra a l’hospital, no entenia allò què estava vivint i el fet que a les trinxeres republicanes hi tingués amics i familiars el va deixar profundament marcat.
La meva mare, com els avis era apolítica, però amb un gran sentiment de catalanitat, i com la immensa majoria del poble, antifranquista. Aquells eren anys molt difícils, estaven decebuts per tot el que va comportar la República, amb la guerra civil a continuació i després la postguerra. Ells, encara que eren apolítics formaven part dels vençuts. El meu avi tenia una influència molt gran sobre tota la família, moderadament d’esquerres, de tarannà pacífic i conciliador, no volia saber res d’extremismes i radicalitzacions, sempre molt prudent en tot allò que feia o deia. Tant la meva àvia com ell parlaven molt malament el castellà, la seva llengua va ser sempre la catalana. Això va ser el motiu de molts problemes, no eren racistes ni menyspreaven els immigrants que van anar omplint el barri (la majoria andalusos i de les classes socials més baixes) però formaven part de les antigues famílies de la classe obrera catalana i veien els immigrants com a gent molt diferent d’ells. Havien viscut la repressió que la classe obrera catalana va sofrir durant els anys de la guerra de Cuba, la del Marroc i les grans lluites socials que sacudiren Catalunya a principis de segle i en les que els treballadors van rebre de valent. En aquelles vagues la burgesia de l’època va utilitzar sovint els immigrants com a esquirols ja que venien d’una altra realitat social que poc tenia en comú amb l’ambient que envoltava la forma de ser dels avis. La incomprensió entre les dues comunitats era aprofitada també pel franquisme que atiava odis sorgits de la irracionalitat i la incultura.
En acabar la guerra civil la família del meu pare estava dispersada, els que havien estat del costat de la República eren presoners o exiliats, ell va emigrar a Barcelona on hi tenia algun conegut del poble i hi va trobar feina, sempre mal pagada, doncs amb les ferides no podia fer gaire cosa. Va passar una joventut de misèria que el va acabar de fer tornar un antifranquista convençut, més a nivell sentimental que polític.
Els pares es van casar a la primeria dels anys cinquanta i van haver de viure a casa dels avis, treballaven tots dos, però els pocs recursos econòmics de què disposaven no els permetien pagar un lloguer. Amb la idea que seria una situació provisional es van acabar quedant definitivament a casa dels avis, fet que va crear aviat certs problemes de convivència. El pare era una mica l’estrany que ve de fora formant part d’una altra comunitat, la immigrada, la que parla una altra llengua i té una forma de ser diferent.
Vaig néixer el 14 d’abril del 1954, un any després del meu germà, al barri de Sants, molt a prop del creuament entre els carrers de les Corts i Collblanc, en front d’on ara existeix el camp del Barça. Els meus records més antics són dels camps i les bòviles que envoltaven el barri i on anàvem sovint a jugar, també a la Riera Blanca, que en aquells temps estava plena de barraques i misèria fins que hi van créixer blocs de pisos i una gran caserna de la Guardia Civil. Sants era poblat per una barreja d’antigues famílies obreres catalanes i les de la gran immigració que de mica en mica es va estendre per tota la perifèria de Barcelona. Els meus amics eren els fills, indistintament, de les famílies catalanes i immigrades.
Sants era un dels sectors de la ciutat on seguia existint l’ambient de postguerra: els salaris de misèria, el temor per la precarietat, els sacrificis de tothom per sobreviure, menjar i pagar el lloguer dels habitacles formats per petites cases antigues i passatges que no eren gaire cosa més que simples barraques. La petita burgesia del barri la formaven alguns comerços, botigues de queviures, merceries i alguns bars. La majoria d’aquestos petits comerciants passaven gairebé les mateixes dificultats econòmiques que la resta de la gent, venien de fiat i compartien la misèria d’aquell veinat carregat de fills i problemes, però alguns desaprensius van fer fortuna de les necessitats d’altri. Els avis, al cap de tota una vida de treball havien arribat a tenir una petita botiga de queviures que a la rebotiga era alhora l’habitatge familiar. Aqueixa situació ens va permetre no conèixer la fam, però sí moltes dificultats econòmiques.
Sants, com tots els barris de Barcelona, era visitat de tant en tant per catequistes d’Acción Católica i les joventuts de la Falange Española per tal d’augmentar la influència política i religiosa entre els més joves hi hi trobaven una petita clientela entre els més oportunistes i els més incultes per raó de “l’ajuda” que oferien. La realitat era que hom procurava estar bé amb ells ja que en cas contrari et podien fer la vida encara més difícil. L’ambient a casa meva era d’una certa indiferència religiosa, encara que catòlics creients en abstracte, i d’un marcat rebuig envers tot el que significava la Falange i el Movimiento Nacional, però mai no declarat ni expressat en públic, ja que en aquells anys tenir una senyera o una octaveta, escoltar la Radio Pirenaica o fer un simple comentari et podia dur a la presó.
Tinc records molt llunyans de veines que tenien el marit a la presó per “rojo” i que algun cop havien anat a ensenyar a la meva àvia la roba tacada de sang que treien per rentar. Alguns d’aquells immigrants ho eren per motius polítics, havien estat al costat de la República o tenien familiars empresonats o afusellats i havien marxat dels seus pobles per por de noves represàlies venint a una ciutat gran com Barcelona per poder passar desapercebuts, començar una nova vida encara que fos com a mà d’obra barata a la construcció o a les noves indústries. De mica en mica s’anaven arrelant a la seva nova terra i malgrat les mútues incomprensions amb la població autòctona formaven part definitivament del poble català.
Recordo que de petit no comprenia perquè la meva llengua era reprimida i motiu de burla. Em vaig revoltar per primera vegada quan de molt menut la meva mare va ser escridassada i amanaçada per uns “grisos” (coneguts així pel color de l’uniforme de la policia espanyola) al tramvia pel sol fet de parlar en català amb l’àvia. Ja de molt jove vaig anar prenent consciència de la repressió i adquirint un sentiment de revolta que de més gran es concretaria en la convicció de formar part d’un conjunt humà oprimit nacionalment. La mare m’explicava que Catalunya en el passat havia sigut una nació lliure i sobirana, però en el meu procés de formació la família no va exercir una influència política determinant.
Quan tenia set anys vaig començar a anar a una escola del barri, que era més aviat una guarderia: un mestre vell i la seva dona tenien un establiment privat on s’encavien un munt de canalla d’entre sis i deu anys als qual havien de guardar matí i tarda i, a més, ensenyar-los a llegir i escriure per poder ser un home “de profit”. L’educació d’aquell temps era la del bastó, l’home sovint perdia la paciència amb nosaltres i llavors repartia llenya amb una vara llarga per arribar més fàcilment als pupitres del darrere. Però els seus cops no els recordo amb malicia, en realitat era bona persona que feia el que podia per guanyar-se la vida.
Mentrestant, el barri de Sants creixia molt de pressa, s’hi va construir una gran caserna per a la Guardia Civil i més amunt, el Camp Nou del Barça. Quan vaig fer deu anys, els pares em van portar al Liceo Pedagógico de Collblanc, una escola modesta però “de pago”, on vaig tenir greus problemes per parlar català. Em vaig sentir dir sovint per part dels mestres allò de “los catalanes ladrais”, malgrat no ser una escola de l’Estat els professors devien ser falangistes o simplement nacionalistes espanyols. Odiaven tot el que fos català, estava prohibit parlar-lo i si t’enganxaven era motiu de bufetades i, alguns cops, veritables pallisses si eres reincident. La mare em va treure d’aquella escola el dia que vaig arribar tot marcat a casa. A aqueixos mestres espanyolistes sempre els he estat una mica agraït, ja que a la seva manera em van mostrar quin havia de ser el camí per arribar a ser lliure.
Finalment vaig anar a una Escuela Nacional, a casa eren molt reticents a dur-m’hi, havien preferit fer l’esforç econòmic de dur-nos als fills a l’escola “de pago”, però a la vista de com havia resultat, van acabar portant-m’hi. El canvi va alleugerir una mica la precària economia familiar tot i que em va costar convence’ls, ja que la majoria dels meus amics ja hi anaven i jo volia ajuntar-m’hi. L’educació en aquells temps no em preocupava gens, no entenia de què em servia aprendre’m els noms dels reis gods, o els rius i les ciutats més grans d’Espanya, ni la seva història farcida de guerres i “gestas heróicas”. Entre els mestres n’hi havia un que havia estat exiliat, era molt discret, però sempre el vaig trobar molt diferent dels altres, a la majoria dels quals recordo com uns bàrbars.
Quan vaig fer dotze anys, a casa em van regalar un clauer de Sant Jordi amb les quatre barres. A l’escola aquell dia ens van manar pintar banderes de països i un amic al qual li havia deixat el clauer va pintar la senyera ingenuament, però el mestre li va estripar la llibreta i li va creuar la cara a bufetades i insults amb un odi que no vaig poder entendre.
Vam haver de canviar de pis doncs els propietaris de la casa on viviem decidit tirar-la a terra i fer-hi pisos nous. Provisionalment ens vam instal·lar a la Torrassa, on va morir el meu avi, fins que vam tornar a la casa d’on haviem marxat en un pis nou on vam continuar vivint de lloguer fins que al cap dels anys el vam adquirir en propietat. També en aquella època vam saber que el meu germà, una nano tranquil, de molt bona fe, una ment infantil en un cos enorme, era una mica deficient mental. Va haver de deixar de treballar d’aprenent en una fàbrica per ingressar en una escola especial per preparant-se pel dia en què la societat accepti que persones com ell hi tenen cabuda.
Al 1968, en fer catorze anys, vaig acabar els estudis primaris en un ambient d’espanyolisme opressiu i totalitari, de classe de Formación del Espiritu Nacional, d’emblemes i cançons falangistes, de banderes i fotografies de Franco. Poc després vaig entrar a treballar com a aprenent en una impremta, començant a guanyar els primers jornals, que encara que eren poqueta cosa, van suposar una petita ajuda a casa. Vaig començar a aprendre l’ofici de tipògraf, i després de la feina, em vaig apuntar a les activitats de la Unió Excursionista de Catalunya. Allí vaig descobrir un ambient determinadament catalanista i antifranquista, una bona companyonia i el gust pel risc de l’espeleologia i l’escalada. Això em va influir decisivament a l’hora de decantar les meves aficions, com potser hauria pogut influir-me l’ambient de les sales de ball, els “guateques”, i el flirteig amb les joves de la meva edat si hagués seguit els amics que hi estaven afeccionats.
Però l’ambient excursionista em va obrir les portes d’un món nou, l’afició per la muntanya i les coneixences que hi feia, les converses amb els més grans als focs de camp parlant de la guerra civil, de la República i de Catalunya, escoltant les cançons dels setze jutges… ens feien sentir lliures i veure el món d’una altra manera. Em vaig tornar un catalanista-radical-floklòric mentre descobria la vida més enllà del cercle familiar i escolar, i prenia consciència de la classe obrera visquent la meva pròpia experiència com a treballador amb una jornada de nou hores diàries i els matins dels dissabtes. A primera hora de la tarda sortiem cap a la muntanya i hi passàvem la nit i part del diumenge entre les cordes i els electrons, entre el fang i el misteri dels avencs. Després, enmig de l’ambient d’amistat que ens envoltava parlàvem sense tenir res gaire clar de la República, de la guerra civil, de Catalunya i la llibertat, del franquisme. També parlàvem d’ETA, colpits per la mort del militant Txabi Etxebarrieta i per l’execució del policia Melitón Manzanas com a represalia.
Va ser en els ambients de muntanya que vaig conèixer d’altres joves, alguns una mica més grans que jo, però amb els que m’identificava per la seva manera de veure les coses i en la necessitat de canviar-les i de mica en mica em vaig anar introduïnt a la militància política. Al mateix temps vaig descobrir la pòlvora i els petards cassolans que utilitzàvem per obrir nous avencs quan l’entrada era obstruïda per blocs de pedres, un aprenentatge que aviat em serviria per començar “les activitats armades”. No recordo en quin moment precís vaig fer el primer acte de militància, ni si eren octavetes, pintades o trobades per escoltar les cançons prohibides de Raimon i Lluís Llach, potser va ser continuar parlant català en lloc d’acceptar la facilitat de passar al castellà. El cert és que uns dies abans del Primer de Maig del 1969 vam trobar unes octavetes de Comissions Obreres en les quals a més de denunciar el règim franquista i cridar a la mobilització de la classe treballadora demanaven també el boicot als transports públics. Se’ns va ocórrer la idea de fer petits paquets de pòlvora embolicada amb paper d’embalatge i lligats amb cordill. A primeres hores de la matinada del primer de maig vam col·locar aquests petards als rails dels tramvies, que en passar per damunt la pressió de les rodes els feia esclatar produint una forta detonació, només era soroll però els conductors quedaven acollonits i aturaven el vehicle mirant què podia haver sigut. En varem fer petar un bon nombre i vam tornar a casa convençuts que havíem fet alguna cosa positiva pel dia dels treballadors, el nostre dia.
Un bon dia vaig entrar a formar part de les Joventuts Obreres d’Estat Català, ho vam fer en bloc uns quants companys del barri i al principi va ser una mica com la continuació de l’ambient de muntanya, seguïem fent les activitats esportives habituals però ara ja estàvem organitzats. Aviat vam començar a escampar octavetes , fer pintades, i de tant en tant, reunions inacabables. També anàvem als recitals de cançó catalana a fer agitació, i quan podíem estripàvem banderes espanyoles i de la Falange que trobàvem pels pobles. L’activitat en tant que JOEC era quasi nul·la, però ens feien arribar octavetes i propaganda d’altres grups polítics i organismes culturals clandestins. Vam participar a la campanya “Català a l’escola” i de les activitats preparatòries de la constitució de l’Assemblea de Catalunya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!