A la darrera editorial apareguda al web del Centre d’Estudis que porta el seu nom, Jordi Pujol proposa com a alternativa política -a la previsible sentència sobre l’Estatut que està preparant el Tribunal Constitucional- treballar Catalunya endins.
Abans que Jordi Pujol, a les envistes de la proclamació de la República catalana del 1931, Joan Estelrich ja va escriure un llibre amb aquest mateix títol i un propòsit similar. Comparteixo el sentit d’autocrítica personal i col·lectiva que les persones i els pobles hem de fer per poder reorientar la nostra evolució. Però en una situació de dominació política per part d’un ordre estatal aliè i advers, el viatge interior per acumular forces ha de ser el preludi d’un pas endavant per remoure aquesta submissió injusta que no pot ser altra que la independència.
Trobo a faltar en l’encertada reflexió de l’ex-president de la Generalitat de Catalunya una aposta -real, no pas retòrica, com a ell mateix li agrada observar quan les fan altres polítics- en favor d’aquesta única opció de futur real per a la nació catalana. Una declaració seva en aquest sentit tindria un impacte enorme atesa l’autoritat moral que conserva entre la població. Seria la seva -potser darrera, però efectiva- acció de govern. I se situaria al nivell d’un home d’estat, català, evidentment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ha de servir per alguna cosa: per plantar cara amb més garanties a l’estat opressor. Com? Per quina via? Amb quina estratègia? Tens raó, Jaume, ens calen concrecions per no quedar-nos en la retòrica. Ens calen respostes d’ara mateix a un problema que se’ns planteja en aquest moment. Cal ser valent per aventurar el pas immediat i real que ens convé: decidir-nos per a la independència. Sense por de perdre els falsos suports dels poders fàctics unionistes, llegeixis LaVanguardia i la vella guàrdia dels vells empresaris. Pujol no s’atreveix
Pujol no té ni el valor ni la clarividència per optar per la llibertat de Catalunya.
Vàries coses de les actituds públiques de Jordi Pujol i alguna de privada de la seva vida política, vida política que encara s’allarga amb complicats i ramificats filaments, em fan pensar, fan pensar a no poques persones, que Jordi Pujol és l’home d’Espanya, el gran talp d’Espanya per escanyar Catalunya mantenint-la emmanillada mols anys més. Es tracta de Ciència Ficció?
La pregunta, bastant innocent per cert, és si Pujol ho és i ho fa per acció o per omissió?
A Jordi Pujol fa ben poc, a Arenys se li podria perdonar però pel 13´D ja no té perdó, Jordi Pujol té un gran ascendent davant molta bona gent de comarques i de pagès, gent que confien absolutament amb ell, només una seva paraula podria animar als que sempre el votarien perquè anéssim decidits a votar a les Consultes en favor de la llibertat de Catalunya però el gran “amant?” de la Nació Catalana es veu que de tant que l’estima la vol subjugada i esclava, estranya i malaltissa manera d’estimar!
Sempre queden les tronades receptes pujolianes i per extensió convergents del treball ben fet i pacient, del anar fent, del fer país “inacabable?” del fer les coses sense fer soroll, del no aixecar l’alarma de l’enemic, etc. etc. això sí ben acompassades amb l’etern ifastigós “ara no toca” invenció magnífica i efectiva del mateix Pujol …
No! Pujol no ha estat mai a favor de la Catalunya lliure i plena! Pujol a estat incapaç de complir el que encara predica, és il·lús i fals, diu als catalans que tinguem paciència i constància, que treballem bé, que fem país … però, això sí, que no toca fer una Catalunya lliure i plena, que treballem per altres coses, mai per la llibertat del nostre Poble, aquella llibertat dels lituans, del portuguesos o dels danesos, aquella llibertat que et fa amo i administrador dels teus propis recursos, aquella llibertat que et permet actuar amb el sentit comú, la legalitat i la legitimitat que són connaturals del propi i legítim estat, l’Estat dels Catalans.
Dic i repeteixo tota aquesta retòrica per si la llegeix el mateix Pujol o algun altre convergent, tot i que segurament serà endebades …
Pujol, fa molts anys, em consta, va tenir davant la pregunta i l’opció de la Independència i la va desestimar directa i clarament.
Pujol morirà amb el seu error i mitja Catalunya morirà amb ell!
Que descansin en pau … “la trista pau dels morts i dels adormits!”
Així ho resa l’Evangeli de Jesucrist “no dormiu! per favor no dormiu el son dels morts”
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i President del BIC