Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

24 d'abril de 2009
10 comentaris

Joan B. Culla: “Aritmética de Esquerra”

Avui mateix, a l’edició barcelonina del diari espanyol El País, Joan B. Culla ha publicat aquest lúcid article sobre el moment que viu ERC.

Tras 10 meses de sorda tensión, el pulso en la cúspide de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) se ha resuelto de acuerdo con la lógica política más clásica: no existen entre nosotros precedentes de un lider electoral que no fuese, al mismo tiempo, líder orgánico de su partido; José Borrell lo intentó en 1998-99, y la falta de apoyo del aparato socialista precipitó su caída. Después de que los congresos regionales del pasado otoño decantasen todavía más la correlación de fuerzas dentro de Esquerra, y teniendo en cuenta que tanto la fracción de Josep Lluís carod como la de Joan Puigcercós apuestan por la continuidad del tripartito más allá de la actual legislatura -es decir, que no hay entre ellas diferencias estratégicas de peso- era natural y previsible, por puro instinto de supervivencia política, que llegasen a un compromiso.

Los términos de ese pacto permanecen en una deliberada penumbra, pero se ha filtrado algún destello de luz acerca, por lo menos, de cómo los descifra o interpreta una de las partes. “Tú eres el hombre del partido y yo el hombre del Gobierno”, le dijo Carod a Puigcercós el pasado día 16, en el acto del Auditori; “mi terreno de juego está en el Gobierno”, ha reiterado el vicepresidente después. Y algunos hemos entendido que, para él, así deberís seguir en el futuro. Según se ha encargado de recordar el propio Carod estos días, cuando Puigcercós abandonó el Ejecutivo catalán, a mediados de 2008, manifestó que no regresaría a él más que como presidente. Pero la presidencia de la Generalitat no parece un objetivo al alcance de ERC en 2010, y por otra parte, en su 25 º congreso los republicanos acordaron -cito de nuevo a Carod- que “el líder orgánico no puede ser a la vez el líder gubernamental” de Esquerra. sea cual sea su solidez, éstos son los cimientos sobre los que descansa la arquitectura de la nueva etapa en el histórico partido. 

Sin embargo, apenas 48 horas después de la solemne reconciliación, cuando aún resonaban las juiciosas palabras de Carod Rovira -“no podemos permitirnos más batallas internas. Necesitamos mucha calma interna y más disciplina”- apareció el detonante artículo de Joan Carretero, “Patriotisme i dignitat”. De este texto, lo primero que llama la atención es cómo fue interpretado por casi todos los medios de comunicación y, desde luego, por la dirección de ERC: como la propuesta de crear un nuevo partido político. Cuando, leído y releído, lo único que propugna es presentar “una candidatura de amplio espectro que tenga como eje programático central la proclamación unilateral de la independencia de Cataluña”, candidatura que -sostiene el ex consejero- debería ser liderada por Esquerra si “su estrategia actual” se lo permitiera.

A mi juicio, la expeditiva lectura escisionista de las palabras de Carretero trasluce, entre los líderes del oficialismo, una prisa aguda por desembarazarse de la disidencia, por empujar a la corriente crítica Reagrupament.cat extramuros del partido. Lo cual, como las amenazas de expulsión -véase también el “caso Guardans” en Convergència-, es más un síntoma de debilidad que de fortaleza. En cualquier caso, durante la última semana Puigcercós y Carod han sido unánimes a la hora de mostrar a Carretero la puerta de salida, de instarlo a marcharse y de considerar positivo, benéfico para Esquerra, ese eventual abandono. ¿Acaso en la calle de Calàbria se han vuelto estalinistas y creen, como sostenía el georgiano, que “el partido avanza depurándose”?.

No. La teoría subyacente a estos gestos de desdén es que Carretero y los suyos son gentes de centro-derecha cuya militancia convierte a ERC en un “frente patriótico” sin ideologia definida, lo cual desdibuja y daña el perfil del partido. Y mi pregunta es: ¿están Carod y Puigcercós bien seguros de ese efecto perjudicial ?. En términos retrospectivos, históricos, no pueden estarlo, porque saben que la clave del éxito, en los días de Macià y Companys, residía en la gran transversalidad ideológica y también sociológica. No sólo lo saben, sino que lo reivindican, a veces hasta caer en la imprudencia: como balance de la legislatura 2004-2008 en el Congreso de los Diputados, Esquerra promovió un libro crónica titulado “El més calent…. al front de Madrid (Editorial Meteora, 2008); pues bien, el capítulo dedicado a las dos representantes de las Joventuts d’Esquerra Republicana en aquel grupo parlamentario se titula “Las herederas de Josep Dencàs”. Dencàs, el líder de los “escamots”, el fugitivo del Seis de Octubre, el hombre que, en julio de 1934, manifestaba al vicecónsul italiano en Barcelona “su entusiasta admiración por la ética del fascismo, cuyos principios sustanciales espera aplicar un día en Cataluña”… O sea que ¿la herencia de Dencàs sería asumible y, en cambio, la presencia de Carretero indeseable, por distorsionadora ?.

No sólo desde la historia, también desde la sociologia electoral, la tesis de Puigcercós y de Carod es harto dudosa y problemática. En un país donde el independentismo ha sido hasta hace pocos lustros ultraminoritario, donde sólo un partido parlamentario entre siete u ocho asume explícitamente esa bandera, ¿es razonable exigir a los esforzados electores independnetistas, a todos ellos, el requisito suplementario de ser de izquierdas, apra poder así votar coherentemente a ERC ? Digámoslo con otras palabras: en un país donde un gran partido socialista o socialdemócrata y una significativa coalición poscomunista totalizan a veces más del 50 % de los votos, ¿puede aspirar una Esquerra izquierdista a mucho más del 10 % del sufragio ? ¿ O es que Cataluña va a ser el único país de Europa donde el electorado de izquierdas alcance el 75 % del total ?

  1. Benvolgut Jaume,
    Sóc dels qui pensen que l’independentisme, per ser viable, ha d’ésser transversal ideològicament i sociològica. De fet, la setmana que ve apareix al setmanari La Directa un article on reflexiono precisament sobre el fet de la normalització de l’independentisme a partir de l’emergència d’un conservadurisme independentista. Tanmateix, el problema són els Dencàs que, de tant en tant, apareixen en el sí de la vostra organització.
    Just és recordar que allò que Macià va aconseguir (aquesta transversalitat, sobretot social, en un moment de greus antagonismes) se la van carregar gent com Dencàs o els germans Badia, al llarg dels trenta, amb el flirteig amb el feixisme i la xenofòbia. Amb la seva política d’ordre públic, virulentament antianarquista i antiimmigrant, van trencar amb tota possibilitat d’una república catalana, perquè van ser responsables del trencament del binomi ERC-CNT, imprescindible per a la creació de la nació. És així com s’entén que el sis d’octubre Companys es quedés sol. Aquesta història l’explica molt bé el meu col·lega Chris Ealham, que va haver de publicar la seta tesi “Policing the recession, law and order i Republican Barcelona” (traduïda aquí com a “La lucha por Barcelona), en una editorial de Madrid (Alianza, 2005).
    Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic. Faríeu bé en no tenir Dencàs al partit
    Cordialment,
    Xavier

  2. Si algú creu que ERC, només amb la ideologia d’ esquerres, pot acabar sent majoritària a Catalunya, o bé  ho diu des del més pregon dels autismes polítics o des d’ un sectarisme sense límit.
    Cal que s’ intenti apropar al partit tota aquella gent que creu que la millor sortida pels  ciutadans de la nació, és la d’ aconseguir la seva independència.
    Hi ha res més d’ esquerres, que intentar que la gent del teu país visqui millor i que tingui més oportunitats de les que tenen ara ?
     

  3. Primera. Culla no pateix de manies a qualificar o associar estalinisme a l’oficialisme d’ERC. Això que ho aguanti ell, si es veu capaç… però em pregunto si algú creu que Culla s’atreviria a usar el mateix qualificatiu als oficialismes dels dos més grans partits catalans (CDC i PSC). I no s’hi escau més, aquest qualificatiu, a aquests partits? Perquè, al meu entendre, RCat no és cap problema en sí a ERC, el problema, si ho fos, és més que hi hagi una oposició pública continuada que obliga o posa el partit independentista a un desgast permanent.

    Segona. Ja sabem que El País no hi ha opinadors que tirin floretes a ERC, potser ara amb la Patrícia Gabancho la cosa canvia una mica, però en la línia d’aquest diari sempre s’opina “contra” ERC i contra l’independentisme: quan ets assembleari ets immadur i quan vols acomodar o solucionar divisions internes seràs “estalinista”… Gràcies nois, però els independentiestes també us coneixem.

    Tercera. A Culla li queda clar que CIU no té cap anhel sobiranista. A CIU, hi cap tothom, fins i tot sobiranistes catalans procedents d’altres partits, però no paga els seus “traïdors”, vagin a treballar pel PSOE, com Guardans, o directament al PP com la Nebrera. Si Culla veu futur a un centre o centredreta sobiranista dins d’ERC és precisament perquè no té cap confiança en el sobiranisme de CIU, més enllà del gest d’alguns. Malauradament, em sembla que ell té coneixement ampli de CIU per dir-ho.

  4. Aquesta estatègia de voler desacreditar Carretero acusant-lo de ser de dretes, es simplement per enganyar a la gent, no se si Rcat es de dretes o d’esquerres, de fet, em sembla que l’única formació que tenim totalment d’esquerra es la CUP, tots els altres tenen poques moltes, actuacions de partit de dreta. ERC es un partit d’esquerra, perquè ho diu el seu nom, i perquè ho es mes que d’altres, però no es un partit socialista, es liberal d’esquerra, no es socialista com tampoc ho es el PSC, que dient-se socialista, enganya a la gent, ja que en realitat es socialdemòcrata, i el que em fot mes, es que n’es el principal beneficiari d’aquest etiqueta-ment de ser de dretes a tot aquell que volem desprestigiar, i amb tot això, acabarem com a Madrid i València, que la majoria gent treballadora, no te cap inconvenient a votar massivament a un partit totalment de dreta com el PP.

Respon a xavierdiez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!