Jaume Sabater i Serra (Badalona, 1910 – 10 maig de 1945, al camp nazi de Coswig), va néixer a Badalona (Barcelonès), on el seu pare era un alt funcionari de l’ Ajuntament.
Es va afiliar a Nosaltres Sols de ben jove i arribà a pertanyer a la direcció del partit. Al 1939 passà a França, passà pel camp de Firminy (departament del Loira), però de seguida es reubica a Perpinyà. Després a Besiers, on treballà a les oficines de l’hospital des d’on ajudà algunes persones a obtenir documents falsos i contactes amb guies per a entrar clandestinament a l’estat espanyol. Igual que Pere Llussà i Joaquim Casamitjana, companys seus d’Estat Català, fou membre del “Réseau Maurice” de la resistència francesa. La col·laboració amb el Deuxième Bureau francès va començar l’any 1940, l’enllaç era Gregori Font, (qui feia el trajecte Banyuls-Colera-Llançà-Barcelona i portava els missatges des de Perpinyà que li lliurava Antoni Andreu fins a l’estació de França de Barcelona) amb Jaume Sabater que disposava d’un aparell de ràdio. Els contactes es varen acabar quan un dels militants, en Joan Sardà i Verdier fou detigunt portant documentació falsa a nom de Joan Torres i Serra, el 14 de juny de 1941 a Barcelona amb el seu company Octavi Viladrosa.
Jaume Sabater, era conegut amb el nom de “Dídac” i una de les accions més rellevants en les quals participà fou en l’evasió “d’una vintena de presoners del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà” (Fermí Rubiralta i Casas, “Estat Català sota el franquisme (1939-1968)” Editorial Base, Barcelona, 2021, pàgina 58). Fou detingut el 24 de juny de 1943 al cafè “Les Arcades” de la plaça del Capitol a Tolosa de Llenguadoc, mentre esperava un contacte. El van traslladar a la presó de Fresnes i en un consell de guerra el van condemnar a mort el dia 25 de novembre de 1943, juntament amb altres tres polonesos que hi foren guillotinats. A ell li van commutar la pena per una condemna a perpetuitat. Deportat l’11 de març de 1944 a Alemanya, va ser destinat a uns tallers de mecànica on construïen petites peces de precisió per a avions i submarins. Va morir al camp de Coswig, una vegada alliberat ja el camp pels russos, de disenteria i malnutrició (només pesava 45 kilos quan el seu pes habitual era de 90). Montserrat Roig en fa referència al seu llibre “Els catalans als campz nazis”, (Edicons 62, Barcelona, 1977, pàgina 81).
Jaume Cornudella va fer-ne una semblança en conèixer-se la seva mort a la revista que el Front Nacional de Catalunya editava a Perpinyà, “Opinions”, número 14, corresponent al 18 de juliol del 1945, “Jaume Sabater és mort”:
“Jaume Sabater, lluitador català, germà nostre és mort. El seu exemple serà semepre per a nosaltres una guia a seguir, un record que no s’esborrà mai més. El company Sabater, soldat dels primers rengles en totes les lluites per la llibertat, lluità ja contra el feixismen el 6 d’octubre de 1934. Fou un dels primers voluntaris el 18 de juliol de 1936 en la guerra provocada pels militars i reaccionaris espanyols ajudats pel feixisme internacional per tal d’aixafar les llibertats del nostre poble.
Nacionalista català, demòcrata convençut, no dubtà mai de quin era el seu dure. Ell no va creure mai en la nostra desfeta. Encara que bandejats de la nostra Pàtria, el combat seguí i ell era un soldat. Refugiat a França i després d’una estada al csmp de concentració, fou enviat a l’hospital de Marassau a Béziers, on a causa de la seva capacitat d’organització es convertí en el veritable administrador i en l’amic i el germà de tots els nostres que allí estaven hospitalitzats.
Perduda la batalla de França, ell cregué, com nosaltres, que el combat no era perdut ni la guerra finida i que un esforç més ens era imposat, unes proves més a passar i a patir. Enrolat de bon començament en els rengles del Front Nacional de Catalunya, prosseguí la lluita on el deure li manava. Casat amb una xicota francesa ben aviat una filleta enjoiava la seva llar. La seva muller, la seva filleta, Catalunya heus ací els tres grans amaaors del nostre gran amic. En la seva muller hi trobà tot seguit una excel·lent patriota i un auxili magnífic a la seva tasca. El seu domicili fou un refugi per a tots els perseguits i unes etapes de repòs per als que fugint de la tirania anaven a engrossir els exèrcits de la llibertat.
El seu dinamisme encara augmentà amb l’ocupació total de França per les tropes teeutones. La tasca fou més feixuga, els perills més grans, però el tremp i la convicció del plorata amic no el permetern dubtar ni un moment, calia continuar; les pàtries se salven i es reconquereixen amb el secrifici i amb la lluita sense treva menada pels seus fills. En un dels seus viatges en compliment d’una missió, el 24 de juny de 1943, fou detingut a Tolosa, traslladat a la presó de Fresnes, on al cap de poc era jutjat per un tribunal militar alemany i condemnat a mort. Conmutada la pena per la de treballs forçats a perpetuitat, fou enviat a la presó de Rheinbach, poc temps abans del desembarc de les forces aliades. Transportat altra vegada a l’interior d’Alemanya, va negar-se a treballar a una fàbrica d’armament; llavors fou posat en una cèl·lula de càstig i quan els seus botxins creieren que ja estava prou debilitat, fou portat de forçat a treballar a una pedrera, d’on als pocs dies hagué de ser evacuat a la infermeria de la presó de Coswig al sud de Berlín. Ell, gran esportiu, campió de natació, home corpulent, no pogué resistir el dur treball al que se’l sotmetia.
Alliberat el 1 de maig per l’avanç de les tropes soviètiques no pogué sobreviure a l’enorme treball, els sofriments de tota mena que li foren imposats i els càstigs que hagué de suportar durant el seu llarg captiveri. El dia 10 de maig, deu dies després d’ésser alliberat, deixava d’existir, quan precisament, tots, familiars i amics, confiàvem amb la imminència del seu retorn i en poguer-lo comptar entre nosaltres. Germà d’ideal, company de lluita, estimat Sabater, el teu coratge i el teu sacrifici són per a tots nosaltres un exemple a imitar, i els que continuem i continuarem la mateixa lluita on tu tant hi bregares, ho farem amb els ulls entristits per la teva absència, però amb el cor decidit i encoratjat per l’esperó del teu record i pel solc profund que la teva vida dreturera ha deixat marcat en el camí del compliment del nostre deure”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!