Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 de març de 2018
0 comentaris

Itàlia, un estat dislocat

Analitzant els resultats de les eleccions italianes de diumenge passat trobo tres reflexions interessants: la de Vicent Partal, avui a Vilaweb, “Una altra bufetada“, i dugues a Le Figaro: Stefano Pilotto, “Les électeurs ont rejeté la gérontocratie” i Christophe Bouillaud, “La défaite de Bruxelles“.

Tots tres analistes coincideixen a assenyalar l’impacte europeu del resultat com un qüestionament del model burocràtic, verticalista i no democràtic del sistema de govern de l’actual UE, i també en l’esgotament del model partitocràtic en profit de moviments transversals a la classificació dreta/esquerra (com ja ha passat a França arran de la victòria d’Emmanuel Macron). Matteo Renzi i els projectes reformistes del Partito Democratico són els grans perdedors, la seva desfeta deixa en evidència la insignificança de l’esquerra europea.

Matteo Salvini, lider de la Lega Nord per la Independenza della Padania no pot ser catalogat de cap manera com un polític d’extrema dreta com fa la premsa francesa, ni d’independentista a l’estil català com fa l’espanyola. Salvini és un catòlic liberal i admirador d’Israel que pot reestructurar l’estat unitari italià dislocat en dugues tendències: de Roma en amunt miren a centre-europa, mentre que de Roma cap avall, on ha guanyat el Movimento 5 estelle són de tendència antisionista, i no tenen altre projecte que desplaçar la gerontocràcia i la corrupció.

La crisi del règim republicà posterior a la caiguda del feixisme l’any 1945 va subsistir mig segle a base del centralisme romà i una sèrie de governs pentapartits (des dels socialistes a la democràcia cristina) dels quals ja no en queda ni rastre, especialment de l’altre temps potent Partit Comunista.’ No s’ha arribat, però, al punt que va diagnosticar fa anys Sergio Salvi al seu assaig “Itàlia no existeix“. La candidatura nacionalista sarda “Autodeterminazione” i l’autonomista veneciana “Patto per l’Autonomia” (al marge de la Liga Vèneta, associada a la Lega Nord) no han reeixit.

Els resultats, vistos des de Catalunya estant, són esperançadors ja que permetran trobar comprensió als plantejaments republicans. Del costat espanyol, els resultats electorals de diumenge són preocupants perquè afebleixen encara més una UE en la que l’integrisme d’estat espanyol hi té una aliat. Però a més, els sistema de partits espanyol és el que la ciutadania italiana ha castigat i ni Ciudadanos ni Podemos s’assemblen gens als moviments renovadors emergents a la política italiana que tenen el punt en comú de voler disminuir el pes de l’estat en la vida social, el contrari dels partits espanyols que el volen incrementar.

Post Scriptum, 31 de maig del 2018.

Guillaume Bigot (esmentat sovint en aqueix bloc) analitza la crisi post-electoral italina en aqueixos termes avui a Le Figaro: “Les élections italiennes prouvent que la zone euro a basculé dans la post-démocratie”.

Post Scriptum, 15 de juny del 2018.

Avui, Le Figaro entrevista Diego Fusaro, l’ideoleg marxista que influeix els dirigents de la Lega Nord i el M5E, antieuropeista, antiamericà i prorus. S’expressa regularment mitjançant un bloc personal (esponsoritzat per les empreses que s’hi anuncien).

Post Scriptum, 4 de juny del 2019.

La creixent influència econòmica i política de la Xina comunista sobre Europa té en Itàlia el seu primer esgraó, tal com explica Emil Avdaliani en aqueix report publicat als Perspectives Paper del BESA Center, el proppassat 11 d’abril: “With Italy on Board, China’s BRI Gets a Major Bost”.

Post Scriptum, 9 d’agost del 2019.

Bénédicte Lutaud publica avui a Le Figaro un article on explica les claus de la crisi política italiana desfermada per Matteo Salvini amb el propòsit de forçar noves eleccions en les quals pot fer un increment espectacular de la representació de la Lega Nord mentre el Moviment de les 5 Estrelles s’enfonsa. Christophe Bouillaud analitza també a Le Figaro l’estratègia de la Lega Nord: “Salvini veut devenir le chef de l’union des droites en Italie”.

Post Scriptum, 22 de setembre del 2020.

De Catalunya estant l’actualitat política italiana passa desapercebuda o reduïda a la caricatura de l’etiquetatge de Salvini com un populista sense escrúpols, però la realitat demostra que a les eleccions regionals parcials de diumenge passat les coalicions de dretes han estat majoritàries i ha prosperat un referèndum per modificar la llei electoral per tal de reduir la mastodòntica representació parlamentària. L’analista francesa Marie d’Armagnac ho explica avui a Le Figaro.

Post Scriptum, 21 de juliol del 2022.

Avui, a Le Figaro: “La chute de Mario Draghi s’explique par la verticalité de son pouvoir, analyse l’historien italien Stefano Pilotto. S’il a réussi à coaliser la plupart des partis pour gérer la pandémie et le plan de relance, il n’a pas su écouter les voix discordantes sur les questions géopolitiques”. JForum, però ho veu diferent: “Mario Draghi. Le symptôme d’une Europe qui se meurt“.

Post Scriptum, 26 de setembre del 2022.

Relectura escaient atès el resultat electoral d’ahir a Itàlia d’aqueix article d’Eugénie Boilait el proppassat 29 d’agost a Le Figaro: «Derrière la multiplication des partis, quelle recomposition politique?». I anàlisi de Christophe Bouillaud a Le Figaro d’avui sobre les causes de la victòria de la coalició de dreta en uns teres difícils de trobar als mitjans noostrats amarats de sectarisme progre, abstracte i banal: «Giorgia Meloni a réussi à rassembler l’Italie sensible aux questions identitaires et les petits patrons».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!