Israel ha sofert un cop dur abans d’ahir al Consell de Seguretat de les Nacions Unides en aprovar-se una resolució que exigeix l’aturada total de les implantacions jueves més enllà de les fronteres jornado-israelianes anteriors a la guerra del 1967. El govern presidit per Benyamin Netanyahu ha promès no acatar aqueixa decisió arbitrària i injusta i, a més, fer pagar un preu molt alt als estats que han propiciat aqueixa acció.
Hores d’ara manquen tres setmanes fins a la fi del mandat de Barack Obama i els EUA poden adoptar encara més mesures adverses als interessos nacionals d’Israel i fins i tot la pressió interna (investigacions judicials i assetjament parlamentari) pot doblegar la ferma determinació de Netanyahu. Però, segur, Israel superarà aqueixa crisi encara que hagi de pagar un preu encara inimaginable per reeixir en un entorn bèl·lic.
Allò que els mitjans de comunicació nostrats han ignorat és que la presidència de la sessió del Consell de Seguretat en la qual es va aprovar la ja famosa resolució 2334 corresponia al representant diplomàtic del Regne d’Espanya. Està per veure quina serà la resposta d’Israel envers Espanya (que va votar també enguany a favor de la resolució de l’UNESCO que nega els caràcter jueu del mont del temple de Jerusalem), però la política pro-àrab de franquisme i el juancarlisme pot tenir a mig termini conseqüències negatives. Així ho ha copsar l’associació espanyola d’amistat amb Israel que ahir va emetre aqueix comunicat inusualment dur envers el govern del PP: “La grave irresponsabilidad del gobierno Rajoy en la ONU y la traición a nuestro aliado Israel”.
Pel que fa a la diplomàcia catalana, aqueixa és una matèria que se li escapa per manca de prioritat estratègica en pro d’un aliat potencial com pot ésser Israel. Els partits parlamentaris catalans participen de la unanimitat espanyola pro-palestina i anti-israeliana quan aqueixes qüestions es debaten a les Corts espanyoles. Les simpaties pro-sionistes del catalanisme anterior a 1967 han estat substituïdes per un antisionisme absurd i estèril que prioritza la causa palestina fins i tot quan l’ambaixador de l’ANP es manifesta a favor de l’unitat d’Espanya. Per ara i tant, doncs, no hi ha estratègia política i diplomàtica catalana en pro d’Israel desmarcant-se de la tradicional judeofòbia espanyola.
Post Scriptum, 31 de desembre del 2016.
Segons publica avui el diari madrileny El País, Benyamin Netanyahu va trucar personalment al seu homòleg Mariano Rajoy per demanar-li que el representant espanyol al Consell de Seguretat de les Nacions Unides no donés suport a la resolució 2334. La conversa fou tensa segons el diari i sense els efectes desitjats pel primer ministre israelià, ans al contrari el ministeri d’afers exteriors espanyol s’ha refermat en la postura adoptada ben diferentment de la prudència posterior adoptada pel Regne Unit en saber la decidida voluntat del govern d’Israel de no deixar sense resposta el vot advers dels estats membres del Consell de Seguretat. En el cas espanyol, Israel encara no ha fet saber quina repercusions tindrà l’actitud acríticament pro-palestina del govern de Madrid.
Post Scriptum, 2 de gener del 2017.
Al facebook de l’ACAI ahir s’hi va publicar aqueix article: “Marca España: d’Herodes a Pilats”:
“Don Fernando Carderera Soler és un ambaixador que es pren molt a pit la “Marca España”, especialment si va acompanyada de luxe i “boato”. Les reformes milionàries del seu estatge a Tel Aviv i les “festes” que s’hi celebren, famoses a tot Israel per l’abundància i qualitat d’allò que s’hi ofereix, són mostres que la “Marca España” va associada a ostentació i pompa.
La darrera perla ha estat la celebració de la “Fiesta de la Hispanidad”, juntament amb els 30 anys de relacions diplomàtiques entre ambdós països, a on han estat invitades un miler de persones!
Don Fernando Carderera Soler és refractari a Catalunya i al català. Diu que parla diversos idiomes, l’alemany, l’anglès, el francès i, fins i tot, una miqueta d’italià, però si sent parlar en català, en teoria una llengua de la “seva Espanya”, se li posen els pèls de punta com va comprovar-se en la seva ridícula actuació a l’Institut Weizmann durant la visita del President Mas.
Don Fernando, juntament amb els ambaixadors dels països que votaren la Resolució 2334 a les NU, va ser cridat al Ministeri d’Afers Exteriors israelià a Jerusalem el primer dia laborable després de la votació, que coincidia amb el dia de Nadal cristià.
Don Fernando tenia el gaudi de les vacances però tot i així va pretendre organitzar una revolta per tal que els ambaixadors “cristians” no acudissin a la convocatòria. Al final, un altre ridiculet del personatge i en veure que la seva crida a la desobediència no tenia ressò va haver d’ordenar al seu “Encargado de Negocios” corresponent, Don Miguel Moro Aguilar, gendre del “Quinto Marqués de la Alameda de Mendoza”, a acudir a l’estirada d’orelles a les 4 de la tarda del dia de Nadal.
Al Ministeri israelià hi pintaven bastos, no li van oferir ni un got d’aigua i en deu minuts el van pentinar. La responsable israeliana Rodica Radian-Gordon li va donar trasllat de la postura israeliana respecte a Espanya i el Director General del Ministeri, Yuval Rotem, li va acabar de fer la ratlla al mig: “Aquells qui estan contra nosaltres seran derrotats perquè hauran de pagar un preu diplomàtic i econòmic per les seves accions contra Israel” (Netanyahu dixit).”
Post Scriptum, 2 de novembre del 2017.
L’Estat d’Israel no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra de la independència de Catalunya, només ha emès un breu comunicat desitjant que la crisi catalana es resolgui pacíficament, però els mitjans de comunicació com The Times of Israel tenen en compte el caràcter franquista i nazi d’alguns dels manifestants espanyolista.
Post Scriptum, 9 de novembre del 2017.
En el discurs del president d’Israel, Reuven Rivlin, davant el Senat espanyol el proppassat 7 d’aqueix mes s’hi pot llegir aqueix paràgraf obertament pro-espanyol on no es parla de Catalunya, (territori que no s’ha dignat a visitar) només de “desafío”, (la diplomàcia estatal ha fet la seva feina):
“La amistad entre Israel y España es profunda desde hace muchos años. España es un estado para nosotros (una única entidad estatal soberana) y todos los problemas con los que está lidiando estos días son internos. Nuestras relaciones con todos los ciudadanos de España son muy apreciadas y rezamos para que el presente desafío se resuelva a través del entendimiento.”
Post Scriptum, 10 de novembre del 2017.
Avui el periodista de The Times of Israel Cnaan Liphshiz signat un article tutulat “Comment interpréter le discours de Rivlin au Parlament espagnol ?” on reflexiona sobre el fet que les paraules del president israelià al Senat han anat més enllà de la postura diplomàtica oficial del govern Netanyahu, d’estricta neutralitat, i han estat amplificades com una victòria contra Catalunya per la premsa espanyola. El cronista no dóna per tancada la postura israeliana i contempla la possibilitat que Catalunya finalment esdevingui un estat independent.
Post Scriptum, 22 de maig del 2018.
Arran de la resposta israeliana per aturar la Marxa del retorn a Palestina promoguda per Hamàs l’assetjament mediàtic i diplomàtic internacionalment contra l’estat hebreu s’ha intensificat fins al punt que el Consell de Drets Huimans de l’ONU ha acordat obrir una investigació sobre els fets a Gaza. El representant espanyol hi va votar a favor i el govern israelià ha cridat l’ambaixador espanyol a Jerusalem per recriminar-li l’esbiaixada posició anti-israeliana als fórums internacionals que sistemàticament adopta el Regne d’Espanya. Una escletxa oberta per a la causa catalana si l’antisionisme no dominés el capteniment dels partits independentistes catalans.
Post Scriptum, 30 de novembre del 2019.
Raphael Ahren, un dels més rellevants periodistes de The Times of Israel, publicava el 4 de juliol d’enguany un article titulat: “Jérusalem se méfie du nouveau chef pro-Iran de la politique étrangère de l’UE”. En un moment de divergència estratègica entre els EUA i Israel i la UE, el nomenament d’un integrista dogmàtic anti-israelià pot tenir efectes devastadors per la Unió Europea, i pel Regne d’Espanya, però pot ser una oportunitat per l’estratègia internacional de Catalunya. Avui, Alan Baker, publica al prestigiós CAPE de Jerusalem un altre article alertant que Josep Borrell menysté les amemaces iranianes contra Israel, una qüestió vital per l’estat hebreu.
Post Scriptum, 26 de desembre del 2022.
Enguany, l’hostilitat del progressisme abstracte i transversal eenvers Israel ha assolit nivells sense precedents: el Parlament de Catalunya és l’únic d’Europa que ha declarat Israel estat-apartheid, el Govern de la Generalitat en mans d’ERC n’ha suspès l’obertura d’una delegació, l’Ajuntament de Barcelona fa el mateix amb l’agermanament que l’unia a Tel Aviv. I tot això en el moment en que la causa nacional catalana ha estat postergada en pro del retorn a l’autonomisme i l’acatament de l’ordre espanyol. Catalunya, incapaç d’alliberar-se menysprea Israel per defensar-se.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2023.
The Times of Israel anunciava el proppassat 27 de juliol: “La fondation judéo-espagnole de Madrid engage 40 M de dollars pour son futur musée. Situé dans le très chic quartier Salamanque, ce sera le tout premier musée de cette nature en Espagne et dans la péninsule ibérique, selon un de ses fondateurs”. La capital del Regne d’Espanya sense passat històric de cap mena vinculat a la presència jueva a la península ibèrica tindrà un museu que serà un punt de referència pel desenvolupament futur de la comunitat i de les relacions amb l’estat d’Israel. Un pas estratègic impensable de fer als Països Catalans, rics en heritatge jueu avui esterilitzat per l’antsionisme eixorc que hi campa impunement.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ves per on que el monarquisme espanyol i l’anticapitalisme català van trobar-se a les exequies funeràries del tirà cubà Fidel Castro. Un altre espai de trobada és la fòbia antijueva (i per extensió, antiisraeliana).
El posit nacionalcatòlic (ja sigui amb accent català o espanyol) és el mateix als dos nacionalismes (el català i l’espanyol), amb honroses excepcions.
A partir d’aquí, la persecusió (mes o menys descarada) que poguem patir els que no som catòlics romans o no passem pel sedàs d’allò que és correcte, ja està servida. Ara per ara, el treball s’està fent als medis de formació d’opinió (em negó a titllar qualsevol programa de TV3 d'”informatiu”) i en posar dificultats burocràtiques pel desenvolupament de les activitats de col·lectius aliens a la secta vaticana o a alguns dels seus tentacles.
Atentament