En poques paraules la piulada de Gabriel Rufián de fa quatre dies: “Mas canciones de Rosalía y menos manifiestos Koiné” sintetitza la fractura conscientment promoguda per l’actual direcció d’ERC entre dos projectes contraposats: el republicanisme no nacionalista i l’independentisme de reconstrucció nacional, que s’han fet patents sobretot després de les eleccions del 21-D.
El mateix Grup Koiné ja ha respost el menysteniment del diputat d’Esquerra d’una manera ben argumentada, sense que consti hores d’ara cap rectificació o matís per part seva. Per la seva part, Joan Ramon Resina ha publicat avui a Vilaweb un article punyent titulat “En el tercer aniversari (i tres mesos) del manifest Koiné”, una reflexió sobre aqueix episodi que comparteixo plenament. Vull, però, aportar algunes consideracions polítiques a la polèmica en curs.
El 28 d’octubre del 2015, Manuel Castaño, columnista habitual del diari El Punt va publicar-hi un breu article titulat “El rerefons” del qual vaig retenir aqueixa reflexió preocupant que comparteixo: “Un procés n’amaga un altre. El procés cap a la independència –una escalada de declaracions solemnes recolzada en mobilitzacions de masses de considerables dimensions– amaga el procés d’enderrocament del catalanisme polític.” Em vaig resistir -com molts- a admetre una realitat no reconeguda políticament: en ple procés independentista es dissol deliberadament la consciència lingüística i nacional catalana en favor d’un republicanisme abstracte, contra-identitari i post-nacional. El mateix Rufián és el símbol triat per la direcció d’ERC d’aqueix procés de substitució i el manifest del Grup Koiné simbolitza el vell nacionalisme que és l’objectiu a abatre, prioritari al mateix conflicte amb l’ordre estatal espanyol que domina i espolia el poble català.
Aqueix capteniment cert i constatable des que Oriol Junqueras es fa càrrec del lideratge d’ERC no està fonamentat en cap anàlisi argumentat ni consta en els llibres que ha publicat (o els de Sergi Sol o Joan Manuel Tresserras, tots ells insubstancials) ni menys encara en els documents aprovats en les conferències nacionals d’Esquerra. S’imposa per la via dels fets que materialitzen un discurs oficial volgudament confús pel que fa als objectius i l’estratègia del partit.
Vicent Partal va titular l’editorial de Vilaweb de fa tres dies senzillament “Rufián”, de la qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs: “L’oportunitat del manifest ve del fet que la realitat del carrer i la reculada de la llengua catalana a tot arreu és impossible de negar, però d’això no se’n vol parlar. Fa anys ERC va decidir, mitjançant un article d’Oriol Junqueras publicat a El Periódico, que el català i el castellà serien llengües cooficials en la república i que no se’n podia parlar més. El món, diguem-ne, convergent ho va acceptar, el debat ha estat impedit i censurat i d’ençà de llavors hem arribat a la situació actual, on tot un diputat d’ERC es pot permetre d’atacar d’aquesta manera tan gratuïta i absurda els qui defensen, amb un discurs elaborat que és molt lluny de la piulada espasmòdica, que és el català la llengua que necessita protecció.
Però el piulet no mereixeria haver creat tanta polèmica si no fos per les coses que se’n poden deduir. El to que fa servir Rufián i la consistència amb declaracions seues anteriors va en la línia dels que diuen ser no nacionalistes i que bàsicament es concreta en l’estigmatització del fet nacional. La cúpula d’ERC fa anys que va decidir, mai no he sabut ben bé basant-se en què, que una part del país no pot entendre el fet nacional i que calia guanyar-la fugint del nacionalisme… català.”
Les crides a la unitat i els oferiments d’acords electorals o estratègics fets a ERC són inútils perquè no hi pot haver entesa estratègica quan els objectius són volgudament contradictoris i hom cerca la fractura de l’independentisme per imposar la pròpia hegemonia partidista (sense saber ben bé què fer-ne un cop assolida). Coincideixo amb el diagnòstic de Vicent Partal en l’editorial anteriorment citat: “Però no tan sols no ha estat així, sinó que el to va pujant, com més va més, cap a la desqualificació. I jo interprete que això passa per dues raons bàsiques. La primera és el tancament intel·lectual en què es mouen. La segona, i aquesta és la important a parer meu, perquè pensen que amb això, i aprofitant el vent de cua de les manipulacions espanyolistes, poden separar-se d’allò que representen Junts per Catalunya i els altres partits independentistes per a intentar arribar així, més de pressa, a això que en diuen l’hegemonia. Arraconant-los.”
L’independentisme que prioritza la preservació de la consciència nacional i lingüística és com a màxim el 40% , la franja de la ciutadania que compatibilitza la doble identitat catalana i espanyola és un percentatge similar, que opta per la independència segons quin sigui el projecte de república a bastir. ERC prioritza ser el referent d’aqueix segon bloc i malda per minoritzar el primer. Carles Puigdemont representa fonamentalment l’independentisme originari, per això ERC cerca com sigui (aprofitant el propòsit de l’espanyolisme d’eliminar-lo) apartar el president que representa la legitimitat del resultat del referèndum d’autodeterminació de fa dos anys.
El 28 de gener de l’any passat vaig escriure en una actualització de l’apunt “ERC, PDECat i Junts per Catalunya“: “ERC comparteix argumentari i referents amb els Comuns més que amb Junts per Catalunya i la CUP, ha fet seu un progressisme abstracte (chavisme, palestinisme, antisionisme…) que lliga poc amb el patriotisme republicà que havia estat el seu origen, menyspreat com a massa identitari per boca de cosmopolites banals com el diputat Wagensberg. El sectarisme agressiu que practiquen envers “la dreta” independentista (Junts per Catalunya) és el mateix que prediquen els Comuns i igual de fals, símptoma que precedeix la configuració d’un espai compartit amb els “equidistants” i diferenciat de l’independentisme (tot i que el mantingui teòricament com un dels ingredients) en nom d’una pretesa majoria social d’esquerres.
Amb això vull dir que el desencontre entre ERC i Junts per Catalunya i la CUP no és conjuntural sinó estratègic i que no té solució en una taula de negociació perquè no tenen els mateixos objectius. La majoria independentista parlamentària és una ficció qua està a punt de col·lapsar per la determinació inamovible d’ERC, obrint així una etapa d’incertesa i de difícil recomposició d’una majoria independentista a mig termini, això mentre la repressió estatal es farà més dura i selectiva contra els independentistes que persisteixen en mantenir el conflicte contra la dominació espanyola.”
L’episodi en curs dels pactes municipals i a la Diputació de Barcelona amb el PSC ha estat deliberadament cerca per ERC i hi ha arrossegat Junts per Catalunya, que no ha trobat la manera (des que Roger Torrent va impedir la reinvestidura de Carles Puigdemont el 30 de gener de l’any passat) de parar els peus a les maniobres d’Esquerra, ans al contrari ha acabat sempre cedint fins a fer el mal pas de pactar amb el PSC la presidència de la DIBA.
L’abandó deliberat de la cultura de pacte entre les forces nacionalistes en favor de l’eix dreta/esquerra en lloc del Catalunya/Espanya no pot conduir de cap manera a la independència. El menyspreu a la llengua per part dels qui aparenten voler la independència sense ser nacionalistes afebleix l’essència de la catalanitat històricament basada en la mentalitat col·lectiva que així s’expressa i en la cultura jurídica que genera. El voluntarisme acrític políticament correcte impedeix veure la realitat del moment històric i corregir el rumb prèvia reflexió autocrítica, però dissortadament no hi ha espais comuns de debat ni prou veus amb rigor ètic i ascendent moral sobre el conjunt de la ciutadania catalana.
He intentat argumentar en un apunt anterior “L’èxit d’Esquerra serà la desconstrucció del procés independentista” els efectes devastadors d’aqueixa actitud de la direcció d’Esquerra: no hi haurà independència si hom renega del nacionalisme que és la font que alimenta l’independentisme i expressa les aspiracions socials contraposades al nacionalisme espanyol dominant. Si no hi ha nacionalisme (català) s’accepta la imposició del nacionalisme espanyol. El dit junquerisme defuig el conflicte i fa que Rufián s’abraci als ministres de Tabàrnia i als periodistes de la COPE com a mostres de reconciliació que porten el missatge implícit d’acceptació de la “derrota” del Primer d’Octubre.
Dissortadament res de tot això atura l’estratègia repressiva del poder espanyol, ans al contrari l’accentua en tots els fronts creient l’esclafament de l’independentisme català possible i proper. Venen anys d’enquistament de la fractura entre els dos projectes descrits, probablement unes noves eleccions autonòmiques a la tardor forçades per ERC com a represalia al pacte de la DIBA desbancaran el president Torra i Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat per substituir-lo per un tercer tripartit “d’esquerres”. Mentrestant el procés de dissolució de la nació i de la consciència lingüística catalana continuarà fins al punt de fer-se irreversible, dissortadament, si no hi ha un capgirament total d’aqueixa dinàmica autodestructiva.
Post Scriptum, 12 de juliol del 2019
El proppassat 29 de juny Manuel Puerto i Ducet va publicar a twitter aqueixa piulada: “Quan us adoneu que aquest noi té tant d’indepe com Arrimadas serà massa tard. Vaig ser el seu mentor a Súmate. Buscava feina i Junqueras li va oferir un gran sou. Estava a l’atur; jo li pagava la quota. Ja veureu com a mi no em convida al seu programa.”
Post Scriptum, 1 d’agost del 2019.
Thomas Harrington va publicar abans d’ahir a Vilawe un punyent retrat psicològic i polític del diputat estrella d’ERC titulat: “Rufián, petons cap amunt, patacades cap avall”, del qual val la pena reproduir la conclusió final: “Em pregunto: realment, els votants d’ERC creuen que un partit encapçalat per una persona de tendències psicològiques tan conservadores que, més a més, ha perseguit desesperadament durant vuitanta dies un pacte amb un partit espanyol i no ha fet absolutament res per a defensar la causa dels drets bàsics a Catalunya, té la capacitat –això és, el grau necessari de desdeny per l’ordre establert (que és molt diferent d’un desdeny per certes opcions polítiques de dins)– per a efectuar aquell trencament obligatori?”
Post Scriptum, 16 d’agost del 2019.
Gabriel Rufián ha ampliat el seu radi d’actuació del grup Koiné a Sílvia Orriols i l’Institut Nova Història acusant-los de ser la nova extrema dreta catalana. De fet, no inventa res de nou i, dissortadament, no és pas l’únic, però la novetat és que el seu discurs l’assumeix la direcció d’ERC com a línia oficial del partit, com abans el PSC atacava el pujolisme per fer anticatalanisme. Ara Rufián fa d’Alfonso Guerra i el seu objectiu predilecte és l’independentisme que equipara amb els postconvergents, fins aquí ha arribat l’autodegradació d’Esquerra i encara no ho hem vist tot.
Post Scriptum, 9 de setembre del 2019.
L’entrevista de Sergi Sabrià és un compendi de vaguetats i impostures, essent únicament certa aqueixa frase: “Rufián ha explicat allò que fa molts dies que tots expliquem a ERC”.
Post Scriptum, 23 d’octubre del 2019.
Les declaracions del Rufián a la premsa espanyola afirmant que també hi ha feixistes que porten l’estelada són una col·laboració explícita a la criminalització del conjunt del moviment independentista enmig d’una setmana en la què la repressió espanyola ha arribat a nivells desconeguts des de fa quaranta anys. Ja que no se’n surt provant de desconvocar manifestacions fa el pas a atiar la criminalització dels patriotes catalans.
Post Scriptum, 20 d’agost del 2021.
L’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb confirma les observacions d’aqueix apunt, dissortadament:La “taxa Junqueras” i les conseqüències per a la llengua catalana.L’independentisme, en definitiva, ha comprat el discurs de Ciutadans de cap a peus –i, de fet, ara ja compra fins i tot els insults de Ciutadans contra els qui diem que no hi ha país possible sense llengua”.
Post Scriptum, 7 de juliol del 2022.
Rellegint Vicent Partal el proppassat 8 de juny a Vilaweb: “Entendre què fa Rufián, més enllà dels seus insults. Rufián és l’aparador del sector d’Esquerra que no veu ni ha vist mai la independència com un objectiu alliberador de país, sinó tan sols com un instrument ideològic”.
Post Scriptum, 14 de maig del 2023.
Punyent anàlisi d’Odei A.- Etxearte ahir a Vilaweb: “L’operació Rufián contra la força de Parlon. Santa Coloma de Gramenet es converteix en el banc de proves d’ERC contra l’hegemonia metropolitana del PSC”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!