“El discurs polític català està mancat de lírica, d’emoció i de mística”, diu Jordi Pujol al llibre que sobre la seva relació amb el poble jueu ha escrit Anna Figuera.
“Per Pujol, un poble necessita una mística col·lectiva, quelcom que el vertebri i li doni sentit. I això només pot ésser quelcom que estigui per damunt del poble mateix. Només les coses que estan per damunt de nosaltres poden donar sentit als homes i als pobles, i només elles tenen prou força per fer que els homes i els pobles escullin el servei i no el confort, la grandesa i no la mediocritat ni la deserció ben pagada” (Jordi Pujol i els jueus, Pòrtic, 2011, pàgina 95).
Aquestes reflexions de qui fou president de la Generalitat em semblen del tot encertades ja que expliquen les causes per les quals l’independentisme català políticament organitzat no està a l’alçada de les circumstàncies del moment històric present. Més enllà de l’episodi de Joan Laporta fugint de Solidaritat i de l’allau d’opinadors mediàtics que han aprofitat el cas per desacreditar la causa de la llibertat nacional de Catalunya, cal fer des de dins i en pro de l’independentisme una reflexió profunda sobre l’arrel dels problemes que impedeixen concretar efectivament el projecte de construcció de l’Estat català.
Amb el desastre nacional català de la guerra del 1936-1939 Catalunya va perdre allò que és essencial per a un poble: el seu esperit. Rovira i Virgili insistia en la
importància de l’ànima col·lectiva per a fer front als reptes històrics i al final del conflicte, amb la victòria de la “España nacional”, els catalans la vam perdre. El catalanisme republicà dels anys trenta no es va recuperar de l’ensulsiada i el seu lloc en l’imaginari col·lectiu el van ocupar el regeneracionisme espanyol, el catolicisme social i socialisme (perseguit a l’interior, però vencedor a Europa).
Del catolicisme autòcton en va sorgir -als anys seixanta del segle passat- una tendència que va anar a confluir amb els diversos corrents marxistes en el que avui coneixem com a progressisme -abstracte i anacional- que hegemonitza la decadent esquerra catalana. El catolicisme patriòtic que subsistia sota el paraigües de l’església oficial franquista amb Ramon Muntanyola, els bisbes Pont i Deig entre altres, no ha trobat continuïtat als nostres dies. El catolicisme social i el socialisme van coincidir perquè ambdós menyspreen els projectes nacionals concrets, perquè es basen més en dogmes que en valors, perquè es fonamenten més en l’ordre estatal que en la llibertat de les persones i dels pobles. Aquesta mena de progressisme anacional sent aversió
pel patriotisme que és titllat de reaccionari i depassat per la modernitat cosmopolita.
El problema de l’independentisme català contemporani és que no ha sabut recrear el patriotisme republicà autòcton i es veu arrossegat per la dissolució dels referents de la ideologia socialista que ha assumit com a propis. La responsabilitat -d’Esquerra sobretot però també de les CUP- és que ha cercat un catalanisme no nacionalista, ha
contraposat patriotisme a internacionalisme, ha propugnat un sobiranisme pràctic
sense saber-ne els límits d’aquesta aposta economicista i conjuntural, deslligada de tot referent moral. D’aquí deriva la frivolitat, la inconsistència i la falta de lleialtat entre companys i amb la causa alliberadora que hom diu defensar que s’ha mostrat cruament en els darrers anys.
L’independentisme contemporani sorgit al 1968 amb el naixement del PSAN i la simbiosi entre socialisme i alliberament nacional no va donar continuïtat a la resistència antifranquista sostinguda pel FNC, i només parcialment va saber bastir una línia política pròpia amb la proposta de crear un front patriòtic. La majoria del MDT ho va rebutjat en favor d’una aposta per la independència i la revolució que s’ha alimentat dels tòpics contra el nacionalisme posats en circulació pel tardocomunisme. Serveixi d’exemple la persistent aversió d’Andreu Mayayo i altres antics membres del PSUC
contra “l’èpica independentista“. Justament han estat els moments fugaços d’una certa èpica els que han donat força a Esquerra, per exemple arran de fer-se pública l’entrevista “de Perpinyà” amb ETA, però ha estat el mateix Carod el que ha promogut l’obsolescència del “nacionalisme essencialista” que d’altres han interpretat de tal manera que ha degradat ERC al nivell de banalitat que actualment exhibeix per boca de Joan Puigcercós, Joan Ridao i companyia.
La regeneració de l’independentisme passa per recuperar com a senyals distintius el
patriotisme, la intel·ligència i el coratge, deixant enrere els casos d’impostura, sectarisme i mediocritat que el paralitzen. El paper dels intel·lectuals amb compromís nacional és clau per exercir aquest lideratge moral del qual parla Jordi Pujol. Per això dol veure com alguns dels cridats a assumir aquest paper, com Salvador Cardús, quan escriuen a la premsa digital oberta a les opinions independentistes ho fan
de forma destemperada sense la ponderació que demostren quan ho fan per La Vanguardia. La suma de conductes individuals coherents amb els valors de patriotisme i dignitat que haurien de singularitzar l’independentisme és el camí perquè col·lectivament n’impregnin el projecte col·lectiu.
Post Scriptum, 25 d’octubre del 2017.
Josep-Lluís Carod-Rovira va matisar en un article del 27 de novembre del 2014, publicat a Nació Digital, titulat “Postnacionalisme“: “El nacionalisme té mala premsa a Europa i al món i, sobretot, crea un rebuig generalitzat en els països de més llarga i profunda tradició democràtica, ja que acostuma a associar-se a experiències històriques de totalitarisme, holocaust, genocidi, neteja ètnica, etc. Feliçment, cap d’aquestes expressions no té res a veure amb el cas català. En canvi, parlar de patriotisme o de patriotes, cal reconèixer que sí que té bona premsa. Mentre el govern col·laboracionista de Vichy, amb Petain al capdavant, era titllat de nacionalista, els membres de la resistència armada, els maquisards, eren presentats com a patriotes. I el primer que t’ensenyen, quan has de fer un viatge als Estats Units, en clau política o institucional, és que no facis mai referència al nacionalisme, ni et presentis com a nacionalista, sinó al patriotisme i com a patriota. El novembre de 2009, a la Pedrera, vaig fer una conferència titulada, a consciència, “Adéu al nacionalisme, visca la nació”, on alertava de la necessitat de sortir de la sínia nacionalista, per a endinsar-nos en la nació i defensava la necessitat de construir un país no per als nacionalistes, una part, sinó per als nacionals, tots.
S’atribueix al nacionalisme, en molts casos injustament, una actitud de superioritat de la pròpia nació en relació a d’altres, atorgant-li, doncs, un caràcter etnicista o, directament, xenòfob. Joan Fuster assegurava que un nacionalisme sempre s’alçava, necessàriament, enfront d’un altre nacionalisme i distingia entre el nacionalisme defensiu, d’afirmació de la pròpia identitat davant les imposicions, enfront d’un nacionalisme agressiu que pretén imposar la seva identitat a un altre poble. Durant molts anys, doncs, hi ha hagut un catalanisme nacionalista perquè davant hi tenia un espanyolisme també nacionalista, defensiu el primer, agressiu el segon. En realitat, però, aquest nacionalisme interactiu amb dos únics referents correspon ja a una etapa superada de la història. Avui el catalanisme, el patriotisme dels catalans, ja no és nacionalista, sinó nacional i no es planteja la seva existència en relació només a un poble amb un estat concret –l’espanyol-, sinó en relació i en el context de tots els pobles i tots els estats del món.”
La mateixa dinàmica del conflicte entre l’ordre estatal espanyol i l’independentisme català ha anat enfortint la consciència de poble com no es donava entre els catalans des de l’any 1931, Josep-Lluís Carod-Rovira a qui havia retret part de la responsabilitat en la desorientació estratègica d’ERC exposa en aqueix article titulat “Homenatge a Catalunya“, publicat a Nació Digital el proppassat 4 d’aqueix mes, el patriotisme de nou encuny que impregna hores d’ara el poble català.
Post Scriptum, 25 de febrer del 2019.
Magnífic editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “El nacionalisme no fa petit l’independentisme: el fa sòlid“, que comparteixo plenament.
Post Scriptum, 24 de juliol del 2022.
Núria Feliu fou tota la seva vida un exemple de patriotisme obert, fraternal i desinteressat, (per exemple va donar suport a la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions europees del 1989), menystinguda pels progres, cosmopolites, contraidentitaris i tota la patuleia que no li arriba ni a la sola de sabata. Quin contrast amb els sectaris i mediocres de la CUP, ERC i Comuns, esquerps, ufanosos i mesells. Per això estem com estem !!!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És impossible un “catolicisme autòcton”, ja que la jerarquia catòlica “catalana” depèn en tot del Vaticà i de la Conferencia Espicopal Española (i financierament, de l’Estat español). La secta vaticana és una organització jeràrquica, on l’autonòmia dels capellans “de base” es molt petita (escriure llibres humorístics, sortir a la tele, i poca cosa més). Altre cosa és si el bisbe o l’arquebisbe combrega amb “la base”.
A parer meu, de bastant temps ença, el què hi ha és un intent de revifar -des dels poders, públics i no tant públics- el nacionalcatolicisme. I això, és molt perillós per la llibertat (segons la meva opinió), segons s’ha vist històricament.
Bona reflexió. Dues notes al marge.
1. Del primer paràgraf volia subratllar que la sublimació de Pujol peca d’idealisme platònic (i catòlic) en la seva formulació. El poble no ha de posar “el poble” per damunt d’ell mateix, simplement cal que ell mateix es reafirmi en la primera persona del plural, com a unitat comunitària cultural, i n’assumeixi les conseqüències jurídiques i polítiques en el camí cap a la seva plena llibertat (amb igualtat de drets i deures en relació als altres pobles del món). Es poden acceptar misticismes o la necessitat d’aquests, sempre i quan, però, aquests estiguin dins de nosaltres i no pas per “sobre” nostre. Després es deixa llesta la tarima que s’ha situat “sobre” nosaltres per a què ens sarmonegin sobre la nostra inferioritat (com ara “Espanya” o “la Constitució” espanyola, o els il·luminats).
2. En el darrer paràgraf, suposo que Renyer es refereix principalment a en Carod. Aquest va caure en un platonisme molt més idòlatra del que diu combatre. Carod pretén combatre “el poble per damunt del poble”, el nacionalisme mal entès que apunto al punt 1. L’error de Carod, però, és múltiple perquè pregona la unitat de “les esquerres nacionals” per sobre d’altres consideracions, amb errors tan greus com ara el de fer abstracció de l’organicitat que tenen certes esquerres nacional-espanyoles tot minimitzant les polítiques actives que despleguen aquestes “esquerres nacionals” negant capacitat administrativa, política i cultural a Catalunya (els colons i les forces d’ocupació en la mesura que treballen per anorrear-nos com a nació amb plens drets -vegis l’estatut o la darrera votació al Parlament- no es poden considerar elements d’emancipació d’aquesta nació sense fer riure o aixecar serioses sospites). Doncs, bé, Carod proposa una aliança contínua (d’això en diu estratègia) amb qui ens encadena a la cova. Certament hi ha molts encadenats inconscients que ajuden als seus carcellers, però no és el cas dels dirigents del PSC-PSOE o del PP català. Carod proposa una veritable aberració estratègica per a la nostra llibertat. En un discurs recent, intentant establir un terreny propici per a la seva tesi d’alliberament nacional, Carod escindia tot “nacionalisme” de la nació, com si estimar (poc o massa) a una persona impliqués no tenir cap sentiment d’estima cap a la resta de persones… Criminalitzar tot nacionalisme perquè hi ha hagut nacionalismes monstruosos, és fer un fals sil·logisme. Amb molta més base històrica podríem dir el mateix de les esquerres o les dretes, i fins i tot a les religions més compassives… Pobre Carod, com a bo filòleg les paraules l’enamoren, però també l’enlluernen més del que es pensa. Com podem ser inter-nacionalistes si no tenim sentiments -ni que siguin ambivalents- vers la nostra pròpia nació? Com podem estimar el conjunt si no sabem estimar (intermitentment ratllant l’odi) la nostra pròpia comunitat? En quina nació es dóna aquest estat de no-nacionalisme? Que posi un sol exemple i rectificarem immediatament. Parafrasejant Warhol podríem dir que no hi ha res de més provincià que tenir por a ser-ho. Que no veu que aquests suposats no-nacionalistes del PSC-PSOE bateguen amb Espanya i amb el sectarisme de partit i en canvi no pateixen pel maltracte que els seus coreligionaris apliquen contra Catalunya? I no parlem de fets esporàdics, parlem d’una relació diària d’hostilitat del projecte centralista espanyol contra el projecte regional regional (el qual ja comença a orientar-se cap un estat propi vista la definitiva indefensió econòmica i cultural actual).
I posats a criticar aquella conferència del Carod, acabo recordant com aquest ideòleg especulava amb una contraposició entre nacions i estats, en què les nacions eren el futur, i els estats, a causa de l’encarcarament legislatiu i administratiu, ja eren fòssils del passat. Malgrat aquesta frase retòrica anarco-liberal, no hi va veure contradicció en exclamar tot seguit que valia més cinc minuts de participació en el govern que no sé pas quants anys d’oposició… Tot un bec d’or aquest Carod, si senyor, llàstima que només sigui el bec.