Jaume Renyer

Avui es presenta el llibre col·lectiu Independència 2014 del qual tinc l’honor d’haver redactat el pròleg (com ja vaig anunciar amb el post Amb Uriel Bertran), i que adjunto a continuació.

Sobre Esquerra Independentista

Els amics d’Esquerra Independentista m’han demanat quatre ratlles sobre aquesta obra que sintetitza el seu pensament i els seus propòsits per fer-lo realitat. He d’agrair que m’hagin fet aquest oferiment ja que em permet exposar les meves opinions sobre la situació d’Esquerra en una etapa agitada internament i apassionant políticament. Començaré, doncs, amb unes consideracions sobre els autors. Allò que primer convé retenir és que aquest corrent que lideren Uriel Bertran, Pilar Dellunde, Toni Fullat i Hèctor López Bofill és representatiu, en major o menor proporció, d’una nova fornada de militants republicans que s’han format (tret de l’Hèctor) durant l’etapa de la trajectòria d’ERC que comença amb el congrés de Vilafranca, el 1996, i que arriba fins a l’actualitat. Amb això vull dir que la seva concepció del partit i del treball polític està impregnada dels coneixements i percepcions adquirides a partir de l’actuació de l’actual nucli dirigent d’ERC. El seu sorgiment com a corrent intern i la fulminant sortida d’Uriel del comitè executiu, enlloc de reaccions de desqualificació,  haurien comportar una reflexió crítica, i si és el cas autocrítica, sobre aquests esdeveniments.

El manifest fundacional d’Esquerra Independentista el podrien subscriure tranquil•lament tots els militants del partit perquè encaixa plenament amb l’ideari d’ERC. Les discrepàncies que originen el seu sorgiment com a corrent són de caràcter estratègic i també referides al model de partit. Crec que Esquerra Independentista no té, no hauria de tenir, vocació de permanència sinó que respon a unes circumstàncies conjunturals, ja que la seva finalitat és influir decisivament en un moment en que Esquerra ha de redefinir els seus objectius a mig termini i les vies per assolir-los. Dissoldre’s dins d’una renovada Esquerra és el seu destí més probable, tot i que si l’evolució els porta a consolidar-se com corrent no hauria d’estranyar a ningú atès que als anys vuitanta ERC reconeixia al seu si, sense cap problema, dues tendències organitzades: l’Esquerra Liberal capitanejada per Jesús Prujà, i el Reagrupament Socialista. Amb això vull dir que cal desdramatitzar l’exteriorització de la diversitat i la pluralitat interna, ans al contrari, veure-ho com un valor positiu, un antídot preventiu contra el dogmatisme i el verticalisme a l’interior d’un partit d’acreditada tradició democràtica com ERC.     

Les tesis d’Esquerra Independentista aplegades en aquest llibre col•lectiu em semblen atrevides, algunes hipòtesis francament arriscades, però crec que fetes amb ànim constructiu. Em semblen bàsicament una expressió de llibertat de pensament, molt saludable a nivell intern. Com va demostrar Heribert Barrera en el seu pròleg al meu llibre “L’esquerra de la llibertat”, les opinions del prologuista no han de coincidir necessàriament amb les l’autor, (autors en el cas present), perquè de la combinació entre unes i altres en surti enriquit el debat.

Sobre el contingut del llibre

Pel que fa al contingut d’aquesta obra col•lectiva cal fer notar d’entrada la diversitat de les col•laboracions, com no podia ser d’altra manera en un projecte d’aquestes característiques. Així hi trobem: propostes organitzatives, reflexions sobre la reactualització dels valors republicans,  anàlisis de conjuntura sobre el moment actual d’ERC i un projecte de llei de consultes populars amb la intenció que serveixi de base per a materialitzar el referèndum proposat pel 2014. És tracta de material per al debat polític, més que tesis arrodonides i concloses, i això és un element positiu en un partit en que la pràctica continuada de la deliberació política, documentada i a tots els nivells de la militància, és l’excepció més que la norma habitual. Només cal fixar-se en el baix nombre de seccions locals que van celebrar assemblees per a discutir la ponència, i les esmenes, cara a la Conferència Nacional del 20 d’octubre.

Esquerra dedica poca atenció a la propagació de l’ideari republicà i a la prospectiva sobre temes estratègics, només la recent aparició de la revista “Eines”, editada per la Fundació Irla, subsana parcialment aquest dèficit. Aquesta actitud de menystenir els aspectes teòrics de l’activitat política en favor de la presència mediàtica, sovint a través de mitjans poc afins, no cau en el compte que les conviccions de les persones que s’afilien al partit necessiten ser consolidades i desenvolupades a través del intercanvi d’idees i propostes. Si hi ha una pràctica continuada del debat intern, aquesta aptitud adquirida pel militant li servirà per la pedagogia social que ha de fer permanentment, amb campanya electoral o sense.

No entraré a fer l’anàlisi pormenoritzat de les diverses parts del llibre, només senyalar que la crítica i la valoració sobre la trajectòria recent d’Esquerra em sembla excessivament pessimista quan analitza els darrers resultats electorals. Hores d’ara hi ha una base social i electoral independentista consolidada, que farà confiança en principi a ERC a les properes generals, en les quals no es preveu un mal resultat malgrat no s’assoleixin els nivells de vot de les generals del 2004. ERC no pot refiar-se però de tenir un vot fidelitzat a qualsevol preu: hi ha una part del votant independentista que optarà per l’abstenció segons percebi o no que l’actuació d’Esquerra és congruent amb els seus objectius finals. Cal tenir en compte que en els propers anys a les diverses conteses electorals hi concorreran, a més del republicanisme nacional, previsiblement una opció liberal independentista (la mateixa Convergència o una altra formació de nova encunyació) i una altra de socialista (en el sentit originàriament anticapitalista de la noció) sorgida del denominat espai CUP. Hi haurà, doncs, competència entre opcions sobiranistes.    

Sobre el procés de renovació que necessita Esquerra

Esquerra viu, novament i sortosament, temps de transició. Estem immersos en un procés de replantejament, que afecta tant l’estratègia com la direcció política,  que arranca l’any passat després del pacte Mas-Zapatero. ERC havia contribuït decisivament a la redacció del nou projecte estatutari i esperava, lògicament, capitalitzar-ne el desplegament des del govern. Això hagués significat gestionar el desenvolupament estatutari i governar en coalició amb altres forces autonomistes posposant, com a  mínim per un període de vuit anys, qualsevol proposta de canvi institucional. Aquestes previsions es van destarotar per causa del pacte de la Moncloa i, des d’aleshores Esquerra ha anat buscant, sovint a sotragades, un nou horitzó un cop declarat esgotat el model autonòmic.

Tot i ser una formació independentista, l’estratègia i el discurs del partit s’ha mantingut dintre dels paràmetres de l’autonomisme. Amb la reforma estatutària del 2006 el règim autonòmic ja no dona més de si, el seu desenvolupament es pot allargar uns anys, però com a projecte de país ja està esgotat. A partir d’aquesta constatació la nova etapa de construcció nacional ha de pivotar necessàriament sobre la reivindicació de l’exercici del dret d’autodeterminació. Però la interiorització del pas de l’autonomisme a l’autodeterminació és més fàcil de dir que de complir. Implica un canvi de mentalitat, d’actitud, de llenguatge (cal parlar de llibertat nacional, conflicte polític com ho fa Ibarretxe) i deixar de banda el discurs políticament correcte i innocu propi de la classe política subalterna d’un règim autonòmic. Des del referèndum de l’estatut, (en el que una part de la direcció volia votar si i no es va atrevir ni a defensar-ho públicament), el missatge ha continuat essent l’acatament del resultat, la priorització de la governabilitat i el desenvolupament estatutari. L’anunci d’un referèndum pel 2014, per si sol, no suposa donar el pas a l’estadi de reivindicació del dret a decidir, senzillament perquè el procés de construcció social de la nació requereix un període de maduració que passa per la denuncia permanent de les condicions de dependència econòmica i política. El sobiranisme pràctic que prediquem no s’ha vist per enlloc a l’hora de donar resposta política a la fallida generalitzada dels serveis públics de titularitat estatal aquest agost passat. 

Aquesta resistència, a voltes inconscient, a canviar d’etapa es subsistia en el redactat inicial de la ponència base de la darrera Conferència Nacional. No hi bategava el tremp necessari per engegar un projecte per l’autodeterminació. La prova es que el mateix Comitè Executiu la va haver d’esmenar per encabir-hi la idea llençada per Josep Lluís Carod de fer un referèndum al 2014.

En tot procés de canvi estratègic apareixen diversos plantejaments sobre com s’ha d’enfocar la nova etapa reivindicativa. Les tendències, i fins i tot les més crítiques, s’han d’encaixar com una mostra de vitalitat i pluralitat interna. No s’han de percebre com operacions fraccionals a les quals  respon la direcció blindant-se davant les expectatives de canvi. Adoptar aquesta actitud té el perill de caure en la temptació d’aplicar el sectarisme des del poder a base d’institucionalitzar-lo. ERC necessita un debat obert i ordenat que es perllongarà fins al proper congrés previst pel 2008. Aquesta transició cap a una nova estratègia es superposa amb la també necessària renovació de les formes de direcció i d’acció política, i si s’escau, també de les persones que assumeixen càrrecs dirigents. Sense descavalcar a priori a ningú dels actuals directius, però també sense vetos a eventuals relleus, caldrà dotar el partit d’una efectiva direcció col•legiada, amb voluntat i capacitat, per engegar un procés d’autodeterminació.

L’equip dirigent que comanda Esquerra des de 1996 ha anat diversificant els seus referents, cosa natural en tota organització, i aquest fet ha tingut com a conseqüència la compartimentació del procés de presa de decisions. Xavier Vendrell, Joan Puigcercós o Josep Lluís Carod, han pres en els darrers mesos iniciatives individuals, legítimes, però també discutibles sobre temes polítics essencials, sense preavís ni deliberació col•legiada. Algunes d’aquestes qüestions (composició de llistes electorals, referèndum 2014),  s’han reconduït a través de pactes d’última hora entre president i secretari general. Però la pluralitat interna d’ERC va molt més enllà dels cercles d’afins a ambdós líders, i es bo que així sigui per evitar el perill del gregarisme i la promoció de persones que no tenen altre mèrit ni capacitat que l’adhesió incondicional. Esquerra té tradició de lideratges personalistes, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Els inconvenients en el moment històric que vivim superen els beneficis d’una direcció personalista: els límits d’un projecte polític no poden ser els de les aptituds dels seus màxims dirigents. La capacitat de seducció d’un líder, posem l’exemple d’Àngel Colom en el passat recent, esdevé sovint efímera i els atrets a la causa per aquesta via se’n desvinculen quan aquest tipus de lideratges no són capaços d’estructurar de manera permanent canals de participació. Podem detectar aquest problema en el distanciament que existeix actualment respecte d’Esquerra per part dels més significats intel•lectuals independentistes als quals el partit no ofereix cap plataforma estable  de col•laboració.

A diferència de la política característica de l’etapa autonomista, (reduïda a les elits institucionalitzades), un procés d’autodeterminació només es pot basar en la construcció social de la nació emergent. Això vol dir compartir plantejaments amb les plataformes socials que han sorgit amb aquest objectiu i, per tant, apostar per la mobilització ciutadana de forma complementaria a l’acció institucional. Els dirigents de l’etapa de reivindicació autodeterminista han de sorgir dels moviments socio-polítics que eixamplin la base ciutadana d’aquesta aspiració. Quants dirigents de la CAL, de l’Associació Catalana de Professionals, de l’EURAM, dels Sindicalistes per la Sobirania, d’Avalot són també dirigents d’Esquerra?. Com s’hi coordinen aquest moviments?. En definitiva, un projecte d’autodeterminació creïble requereix una estratègia viable i un partit obert a construir una majoria social i política que el faci possible. No pas un partit hermètic, de “capitans” i desideologitzat. En aquest procés de transició que ha de viure ERC, (i si no el fa perdrem la capacitat de liderar la reivindicació del dret a decidir) cal evitar la divisió fictícia, per conjuntural, entre oficialistes i dissidents. La veritable línia de separació, si existeix, en tot cas ha de ser la que separi als acomodats a l’ordre autonòmic i dels que volen tirar endavant, efectivament, la lluita per l’autodeterminació. I més tenint en compte que el dret a decidir haurà de ser plantejat en termes de conflicte polític atesa la resistència dels partits espanyols a una aplicació convencional d’un referèndum com el que es preveu a Escòcia. Entre tost hem de trobar els plantejaments més encertats que contribueixin a una transició positiva cap a una Esquerra que sigui el motor d’una majoria social i política favorable al dret d’autodeterminació.