Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 d'abril de 2009
7 comentaris

Imaz, Guardans i els que vindran

Avui s’ha fet públic que Ignasi Guardans ha acceptat un alt càrrec al ministeri de Cultura espanyol, la seva animadversió envers el sobiranisme català ha estat premiada pel poder espanyol. La seva actitud té nombrosos precedents en la política catalana (i la basca): és una tàctica habitual en els règims de dominació política trobar col·laboradors entre les files dels partits que teòricament pugnen per remoure els sistemes estatals que oprimeixen les “nacions prohibides” que deia l’italià Sergio Salvi fa quaranta anys.

Juan José Imaz, va ser premiat amb la presidència de Petronor en abandonar el comandament del PNB en no poder imposar una línia claudicant front al pla Ibarretxe. Ara, novament, el PSOE combina el refús a tot pacte amb forces nacionalistes (BNG, CIU, PNB) amb la compra de voluntats dels que no creuen en els projectes sobirans de les minories nacionals a les que pertanyen.

En nom del realisme, del peix al cove, de la pluja fins, de l’independentisme “sensat”, en els propers anys a mesura que s’incrementi la pressió política i l’asfixia econòmica contra les comunitats nacionals sotmeses al poder espanyol apareixeran més casos com els d’Imaz i Guardans. I, eventualment, no solament en les formacions esmentades, Jesús Maestro d’ERC, acollit per l’aparell diplomàtic espanyol després de la seva destitució durant el primer tripartit, pot servir de precedent si es produís un canvi d’estratègia i de direcció a l’Esquerra.

Cap dels esmentats ha deixat de militar als seus respectius partits, continuen afirmant que comparteixen els objectius finals però en discrepen dels mitjans i esperen que el temps (les condicions fàctiques) els donin la raó. El repte sobiranista exigeix crear les condicions de lleialtat als objectius de llibertat nacional i confiança en la coherència dels qui diuen defensar-los per què l’impacte polític d’aquestes actituds no aturi el procés d’alliberament nacional.

Post Scriptum, 1 de desembre del 2017.

Abans d’ahir, Pere Cardús publicava a Vilaweb un punyents article titulat “La vida miserable dels còmplices” on retrata encertadament la misèria moral dels catalans que per ignorància volguda, conveniència o por opten per esdevenir còmplices de la dominació política, l’espoliació econòmica i el geneocidi cultural que el poder espanyol exerceix contra el poble català. Aqueixes actituds afloren en moment àlgids dels conflictes nacionals com la nostra història des de fa tres-cents anys ens ensenya, durant el franquisme per exemple.

Avui, els hereus naturals o ideològics dels col·laboracionistes exhibeixen l’odi característic dels catalans renegats que fan costat a la repressió contra un poble que no consideren el seu, com en algun moment així havia aparentment estat. Tots tenen en comú alguns trets: l’elitisme, la frustració per no assolir el reconeixement col·lectiu, la tristor de l’autoodi com va descriure fa temps Josep-Lluís Carod-Rovira. Un són de dretes (Guardans, Duran, Cima..), altres d’esquerres (Boada, López Bulla, Coscubiela…), però els uneix el fracàs dels seus projectes personals i el ressentiment contra la catalanitat com a sistema de valors d’un projecte de renaixença nacional que no són capaços de compartir i s’arreceren en l’anticatalanisme del poder com a revenja.

Post Scriptum, 23 de gener del 2018.

A mesura que la repressió espanyola s’ha fet més intensa sobre l’independentisme català els politicastres de l’etapa autonòmica han accentuat les actituds col·laboracionistes; Josep López de Lerma (antic diputat de CIU a Madrid) escrivia dissabte 20 un article infame per El Mundo, “Cataluña no se entiende consigo misma“, evidenciant fins a quin és incapaç de comprendre la societat catalana que teòricament representava i copsar les idees fonamentals de la causa independentista.

En termes igualment insubstancials s’expressaven també el proppassat dissabte Kepa Aulestia (antic dirigent de la fallida Euskadiko Ezkerra) que maldava per denigrar Carles Puigdemont des de les pàgines del Diario Vasco, “Enredo sin fin” i Joseba Arregi (antic conseller de cultura del Govern Basc), “Política ficción”, dos figurants de la política basca addictes a l’ordre espanyol establert sense suc ni bruc. Tots plegats coincideixen a tractar d’allò que no és el nacionalisme català (etnicista, uniformista, autoritari…) projectant en la seva animadversió allò efectivament és el nacionalisme espanyol en nom del qual parlen sense esmentar-lo.

Post Scriptum, 3 de desembre del 2018.

Ignasi Guardans atribueix la culpa de l’ascens de Vox a l’independentisme català, com si ell no en tingués cap responsabilitat en la criminalització de la causa de la llibertat del poble català.

Post Scriptum, 14 de desembre del 2021

La mentalitat hegemònica a Espanya, forjada a base de segles de dominació integrista, dispensa la corrupció, permet un model econòmic especulatiu i antisocial, alhora que accepta la restricció de les llibertats democràtiques i tolera que siguin conculcades pels tribunals. I tot perquè considera una prioritat la «unidad de España», encara que sigui a costa dels interessos de la pròpia població treballadora. El nacionalisme basc i el català han vist com antics militants independentistes renegaven de la seva trajectòria i conviccions per abraçar l’espanyolisme, res equiparable s’ha donat en sentit invers, no hi ha espanyols dissidents que abracin la causa catalana o basca (Ramon Cotarelo i Alfonso Sastre són casos excepcionals). Dissortadament, la nòmina de caragirats nostrats s’incrementa amb politicastres fallits com Joan Puigcercós, autoretratat en una entrevista a l’ABC de la mà d’un altre acomplexat per l’autoodi, Salvador Sostres.

Post Scriptum, 7 de febrer del 2023.

Ahir a Vilaweb hom podia llegir que “Foment fitxa l’ex-conseller de Justícia Carles Mundó. Exercirà de conseller de la Presidència de la patronal i haurà de fer propostes concretes d’accions”. Aqueix mentider professional (ho dic per haver estat testimoni de les seves impostures en un conversa poc abans de l’1 d’Octubre) ara troba premi a la seva indignitat, com abans han fet Elsa Artadi i altres gregaris dels partits retro-autonomistes.

  1. L’aparell burocràtic seguirà funcionant per a una revolució que arribi al poder o per a una força d’ocupació enemiga de la mateixa manera que funcionava per al govern legal existent fins aleshores. La qüestió és sempre qui domina l’aparell burocràtic existent”. Aquestes paraules d’en Max Weber, que estic rellegint, em fan pensar, i molt, en el pes de la burocràcia, i obviament dels buròcrates i per extensió del funcionariat com a força defensora amb ungles i dents de l’ordre establert. És un d’aquells temes que mai no surt als debats, una mica el poder fàctic ocult que tothom sap que hi és, però que no es nomena perquè ningú sap col·lectivament cap a on es decantaria ni que fos per passiva.

    Toni

  2. Estic d’acord amb el teu post. És més, jo crec que poc a poc, l’ofensiva espanyola anirà deixant menys i menys espai als pactistes i partidaris d’anar fent a poc a poc, sense trencar ni un plat. Veurem més casos com els que esmentes, fins el punt que els partits en els que militen hauran de triar entre el pacte amb Espanya o la Sobirania, entre mantenir aquesta gent dins del partit o fer-la fora.

  3. Al meu company de R.cat Jaume Fernàndez, en aquets moments ERC “tenim” uns 145 (+ o – ) alcaldes i una colla de directors/secretaris generals, delegats de govern etc etc.
    Si ERC salta de govern, la retirada pot ser dura, els moviments de canvis de partit poden ser sonats, sempre ho justificaran en nom de la bona gestió o del servei als veïns en el cas d’alcaldes, justificacions més que suades.
    Tat de bo m’equivoqui.

  4. Tenir-ho ben clar:

    Qui no treballa per la Independència de Catalunya, treballa per Espanya.

    Els partits polítics que treballen per Espanya toleren gent com en Guardans.

    Qui cregui en la Independència de Catalunya haurà de ser conseqüent amb les seves decisions.

    Però per què una nova força política?

    Per oportunitat històrica. La situació política del país reclama una
    força independentista que, abans de res, defensi amb contundència i
    fermesa la dignitat d’aquest poble i els seus drets col·lectius i
    individuals.

    ¿Catalunya encara ha de fer pedagogia perquè Espanya l’entengui?

    No. Això de la pedagogia neix del catalanisme polític, fa un
    centenar d’anys. És un intent de convivència harmònica, civilitzada i
    pacífica amb Espanya a canvi que ens respecti la nostra personalitat
    nacional. Però després d’un segle de pedagogia, l’únic que hem rebut a
    canvi són continuats intents d’anihilació. Per tant, la independència
    és la solució més assenyada.

    Quin balanç fa de la relació amb Espanya?

    Econòmicament patim un espoli de 20.000 milions d’euros anuals.
    Culturalment i lingüísticament, el català està en retrocés o ha
    desaparegut gairebé en alguns llocs dels Països Catalans. Socialment,
    per culpa del mateix espoli, les diferències entre la nostra gent
    augmenten. És trist veure catalans anant a les cases de caritat a
    demanar menjar.

    Quina sortida hi veu?

    Només n’hi ha dues: o la dissolució de Catalunya dins d’Espanya o
    aplicar el sentit comú i, d’acord amb els temps que corren, anar cap a
    la formació d’un Estat propi. La història molt recent d’Europa demostra
    que això és factible i viable sempre que hi hagi la ferma determinació
    del poble i una moral de victòria. I, sobretot, una classe política
    disposada a suportar l’esforç que implica encarar-se a l’Estat espanyol
    amb un conflicte institucional i polític.”

    Preguntes i respostes de l’entrevista de l’Avui a Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.

    Qui treballa per Espanya fa de retardatari de la nostra plenitud nacional.

    Hi ha qui pensa que es pot fer el doble joc, o l’anar tirant, però no és cert, o defensem Catalunya amb determinació i intel·ligència o perderem la nostra pàtria.

    Ha arribat l’hora de separar el blat de la palla, ha arribat l’hora de separar els que defensen Catalunya o els que fan de vol·laboracionistes amb Espanya.

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció

    Pd. I avui són més actuals que mai les paraules del Sr. José Murià en el pròleg del llibre “Discursos a la Nació”:

    “Cal felicitar el primer i millor capdavanter, pel que ha fet i el que farà; cal donarli suport; cal fer nostres les seves intencions; cal deixar de banda les diferències; cal alimentar les esperances i, d’una vegada per totes, apro-
    piar-nos del futur.

Respon a Mois Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!