Reprenc l’article d’ahir d’Andreu Barnils a Vilaweb, “Silenci“, sobre el mètode que han adoptat els grups independentistes parlamentaris en vistes a formar un govern d’aqueix caire a la Generalitat de Catalunya per fer algunes consideracions particulars:
Per negociar entre aliats cal discreció, sentit de la responsabilitat i una actitud oberta i honesta. Una altra cosa és quan hom negocia amb l’enemic. Hores d’ara, ERC, CUP i Junts negocien en silenci, però no sé si de manera oberta i honesta.
Parteixo del parer col·lectiu expressat per Independentistes d’Esquerres desitjant que el nou govern representés un bloc republicà amb l’alliberament nacional com a objectiu compartit. Però, aqueix desig no és una realitat política efectiva ja que existeixen dues estratègies difícilment compatibles: ERC (i la CUP) aspiren a ser els gestors autonòmics que cerquen un pacte “d’esquerres” amb el PSOE i els Comuns, no una negociació de l’independentisme català amb l’Estat, sinó entre partits, i per tant amb resultats conjunturals que en cap cas poden conduir a la solució al conflicte català en base al dret d’autodeterminació. Junts per Catalunya no comparteix aqueix posicionament però no està en condicons de concretar -que no és poc- res més que el suport a la internacionalització de la causa nacional catalana mitjançant l’acció del Consell per la República, un pas que ni Esquerra, ni CUP voen assumir. Quina credibiltat té la internacionalització sinó està sostinguda per la mobilització a l’interior de Catalunya ? Cap.
Trobo a faltar un document estratègic per part de Junts per Catalunya on fixi les seves condicions per integrar-se al govern ERC+CUP, no fer-ho desacredita la seva alternativa. De moment, no ho ha fet. I Reagrupament s’ha avançat ja a demanar restar fora del Govern autonòmic, una posició que hores d’ara compateixo, però cal sostenir-la amb una estratègia viable i creïble, que hauria de començar per sortir del pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Però, percebo una foscor estratègica compartida entre tots els actors, i malgrat tot, comparteixo l’anàlisi de Francesc Abad al seu bloc Dies de fúria del proppassat 28 de març: Investidura, nou govern, objectius, pactes, fum i, malgrat tot, elements estratègics irrenunciables!
Post Scriptum, 14 d’abril del 2021.
Odei A.-Etxearte analitza avui detalladament el moment de les negociacions: “Dos mesos d’ençà del 14-F: un compte enrere i dues velocitats. ERC apressa Junts, que sospesa si entra al govern o bé investeix Aragonès i passa a l’oposició“.
Post Scriptum, 20 d’abril del 22021.
Un altre lliurament de lectura imprescindible d’Odei A.-Etxearte, avui a Vilaweb: Intercanvi de contrapropostes i espiral de retrets en la negociació entre ERC i JxCat. ERC intensifica la pressió perquè hi hagi un pacte abans del primer de maig. JxCat demana més concreció en els eixos del pacte.
Post Scriptum, 25 d’abril del 2021.
A les negociacions amb Junts, Esquerra expressa una cultura política ( si és que el pot arribar a qualificar així) partitocràtica, desconnectada del seu passat històric i desvinculada del moviment independentista, capficada a desconstruir el procés encetat al 2010 per substituir-lo per un peix al cove estèril a Madrid i al Govern de la Generalitat. Per definir el moment present, torno a citar l’apunt de Francesc Abad de fa deu dies: “Ens ho estem jugant absolutament tot“, (referint-se a la independència), el problema és que als actuals dirigents d’ERC tant els hi fot.
Post Scriptum, 4 de maig del 2021.
L’anàlisi d’Odei A.-Etxearte, de fa quatre dies a Vilaweb, explica l’obstruccionisme d’ERC a la direcció estratègica col·legiada de l’independentisme: Què atura la reformulació del Consell per la República? No solament això, Esquerra no ha fet cap plantejament més enllà del pacte ja subscrit amb la CUP, esperant que la direcció de Junts cedeixi, com encertadament critica avui Marta Rojals a Vilaweb: “El xantatge infinit del mal menor.” El fet de no haver marcar públicament línies vermelles a l’inici de la negociació deixa tota la iniciativa als retro-autononmistes que ara tenen més pressa que la que aparentaven tenir per fer la independència fa pocs anys.
Post Scriptum, 9 de maig del 2021.
L’article d’Oriol Junqueras, abans d’ahir a El Periódico, “Reconstrucció republicana” (contraposant republicanisme a independentisme, com fan també amb el nacionalisme), és el punt culminant de la impostura, el sectarisme i la mediocritat que ha practicat ERC als darrers anys amb uns efectes demolidors pel procés independentista del qual Esquerra se’n desdiu després de tenir “pressa” per fer la independència. Oriol Junqueras i el seu partit passen a engruixir les files del contra-independentisme, fent per una pila d’anys, inviable l’assoliment d’aqueix objectiu. Tot dependrà, però, de la capacitat de resistència i resposta de Carles Puigdemont i els sectors que s’apleguin al seu voltant per persistir, en temps d’una repressió més sel·lectiva i punyent, en un conflicte que el poder espanyol no aturarà fins a l’extermini de la nació catalana, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més“. ERC ha trencat les converses amb Junts simultàniament a la publicació de l’article de Junqueras, ara volen governar amb el suport dels Comuns, la CUP i el PSC per gestionar la dependència acatant l’ordre espanyol i entomenant la repressió amb displicència.
Post Scriptum, 10 de maig del 2021.
Clarificador comunicat del Consell per la República “Davant l’anunci de la ruptura de les negociacions anunciada per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, vol fer públiques les següents consideracions:
1)La voluntat de respectar els acords a què arribin els partits independentistes en relació amb la formació de govern, assumint la seva autonomia i legitimitat democràtica plenes en el marc autonòmic.
2)Reiterar que el desig dels seus membres hagués estat la formació d’un govern queintegrés a totes les forces independentistes amb representació al Parlament de Catalunya; un acord que, alhora, refermés el compromís en la defensa de l’1 d’Octubre i de la legitimitat del Consell per la República com a institució constituïda a partir d’un acord entre aquestes mateixes forces polítiques.
3)Amb la voluntat de facilitar aquest consens, el Consell ha estat sempre obert i ha expressat de manera explícita la seva disponibilitat a efectuar els canvis pertinents per tal de garantir el màxim nivell d’inclusió i transversalitat si això servia per reforçar la seva legitimitat i emparar un diàleg entre forces independentistes que conduís a un consens polític estratègic unitari, el qual és imprescindible per tal de fer front a la repressió estatal i continuar lluitant per fer efectiva la independència de Catalunya. En aquest sentit, el Consell va procedir a obrir converses bilaterals amb els diferents actors on es va posar de manifest aquesta voluntat i aquell desig. Aquesta disponibilitat es va reiterar en una reunió conjunta amb partits i entitats el dia 4 de maig.
4)En totes aquestes reunions, es va posar de manifest de manera explícita que la funció del Consell per la República no és, ni pot pretendre ser, tutelar la presidència ni els governs autonòmics. El Consell va néixer com a institució republicana per tal que partits i entitats independentistes debatin i elaborin de manera conjunta l’estratègia unitària i la confrontació a què ens aboca l’Estat espanyol.
5) Atesos els moments greus que viu el país, volem reiterar que el Consell per la República no és ni serà mai l’enemic de cap actor independentista, ni s’erigirà en escull per evitar cap pacte de govern i sempre ha pretès formar part de la solució que resolgui l’evident manca d’estratègia unitària que, considerem, dificulta fer front a la repressió i ala veritable tutela sobre les institucions autonòmiques, que exerceix l’Estat.
6) Apel·lem a la responsabilitat de tots els lideratges per tal d’estar a l’altura dels temps que vivim, evitar divisions i guerres internes del tot improductives, i que dirigeixinles energies de manera constructiva a combatre la repressió de l’Estat orientada sistemàticament a aniquilar el moviment independentista. També a fer front, units, a la crisi social, econòmica, sanitària i de drets civils i polítics que viu Catalunya, agreujades precisament per la manca de sobirania efectiva.
7) El Consell restarà obert la inclusió de tots els actors que comparteixin aquests valors, i al debat rigorós de totes les estratègies amb la finalitat d’assolir consensos significatius. En canvi, no donarà mai suport a cap acció o proposta que signifiqui o pretengui aprofundir en la divisió interna del moviment independentista, que violenta elsdesitjos de la majoria de ciutadanes i ciutadans que han reiterat a les urnes el seu desig de llibertat i independència de Catalunya.
Post Scriptum, 17 de maig del 2021.
Aragonès i Sànchez presenten un acord de govern sense concretar-ne l’estratègia, que suposa una claudicació del nucli de direcció fàctic de Junts per Catalunya (Jordi Sànchez, participa de la mentalitat del “mal menor” i cedeix a la pressió mediàtica del règim, i Damià Calvet és un addicte al governar a qualsevol preu) davant l’eix retro-autonomista ERC+CUP.
Post Scriptum, 9 de juny del 2021.
Les recents actuacions reiterades per part de Jordi Sànchez en el sentit d’avalar el pacte de govern amb ERC, la negociació amb el PSOE i la banalització del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, el situen al mateix nivel, d’inpostura política que Oriol Junqueras i Jordi Cuixart, exponents de la inconsistència del procés independentista per manca de direcció política amb prou voluntat i capacitat per sostenir un conflicte amb el poder espanyol. Junts per Catalunya no serà pas alternativa a la claudicació promoguda per ERC+CUP+Òmnium mentre Jordi Sànchez en sigui el màxim dirigent ja que no respon ni a l’esperit dels militants ni a la persistència que representa Carles Puigdemont.
Post Scriptum, 25 de juliol del 2021.
Que Junts per Catalunya entri al govern liderat per l’estratègia claudicant d’ERC ha estat un gran error, hauria calgut votar-hi a favor i donar-hi suport des del Parlament mentre l’actuació de Pere Aragonès fos congruent amb els acords adoptats. La incapacitat de molts dirigents de Junts per fer política des de fora de les institucions -no és el cas del president Puigdemont- i el seguidisme de Jordi Sànchez, i l’aparell que s’està bastint a la seva (curta) mida, respecte Oriol Junqueras, el seu veritable referent, han dut a Juntx per Catalunya a l’atzucac ara que tot just fa un any de la seva conversió en partit. L’article de Xavier Diez, abans d’ahir al Món és prou explícit: “Amb els indults, cauen alguns tabús. El problema immediat no és Madrid; és Barcelona, on hi ha instal·lat un govern desobedient a la majoria independentista”.
Post Scriptum, 10 d’agost del 2021.
El resultat de la desconstrucció voluntària del procés independentista és que la iniciativa la té el poder espanyol, que prensenta els projectes que vol, com vol i quan vol, casos de l’ampliació del Prat i les Olímpiades al Pirineu, (ho explica molt bé Ot Bou a Vilaweb fa cinc dies). La principal responsabilitat és d’ERC, però en segon grau, per seguidisme, també és de Junts per Catalunya, cada cop més reduït a un aparell a la mida de Jordi Sánchez.
Post Scriptum, 21 de setembre del 2021.
Aragonès blinda la taula de diàleg entre governs en el pla de legislatura, això vol dir que el termini inicial de dos anys s’allarga indefinidament tal com convé al PSOE (i a ERC) per acabar de desmobilitzar l’independentisme i abocar-lo a un punt i final que no serà altre que una consulta per validar una reforma autonòmica i enterrar l’1 d’Octubre. La greu irresponsabilitat de Junts per Catalunya fent-se còmplice d’aqueixa operació d’estat per liquidar el procés independentista rau en el fet que s’autodescarta com alternativa a Esquerra i, a més, dificulta encara més les actuacions de caire rupturista de l’ANC i el CxR. No es pot fer la puta i la Ramoneta, estant al Govern de la Generalitat i alhora al del Consell per la República.
Post Scriptum, 6 de novembre del 2021.
Encertat editorial de Joan Puig abans d’ahir a La República.cat: “El greu error d’ERC i EH Bildu en voler fer de CDC i PNB.
Avui mateix en Gabriel Rufián ho ha dit descarnadament: “No tenim cap garantia que el PSOE compleixi el que promet. Però, quina és l’alternativa?” I a la gent d’EH Bildu els deu passar pel cap un argumentari ben semblant. Presos polítics bascos a part, ben segur que, en el cas basc, poden tenir l’excusa de disposar del concert econòmic, que els atorga una important independència “de facto” i que els permet fer polítiques pròpies amb finançament propi. Amb aquesta actitud d’EH Bildu, però, qui en surt reforçat és el PNB.
En el cas català, el que ha dit el portaveu republicà a Madrid no té cap excusa possible i, de fet, ens està dient que “ja sap que el PSOE incomplirà les seves promeses, com han fet durant els darrers quaranta anys”, però, com que “no existeix cap alternativa”, segons ell, ens toca seguir sent enganyats pel govern espanyol de torn. És la seva una frase difícil de justificar per un partit que governa i lidera la majoria independentista.
Sembla que volem sobreviure practicant un “mentrestant etern” de peix al cove, recuperant l’essència del pujolisme. El drama és que el president Pujol ho va fer en un moment en el qual l’independentisme era minoritari i ara, per contra, l’independentisme és majoritari. Majoritari sí, però perdut i sense vislumbrar cap alternativa.
Les declaracions d’en Rufián ha posat en evidència que la comparació amb el País Basc no funciona, que els partits catalans no podem fer seguidisme de les estratègies del PNB: ells tenen una forta independència econòmica i nosaltres, ben a l’inrevés, depenem totalment de Madrid que, en un segon, ens pot liquidar tancant l’aixeta.
Sense garanties que el gobierno del reino compleixi el que pregona i sense que la taula de negociació no rutlli, l’amenaça de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, de no aprovar els pressupostos si no avançava la taula de negociació, ha quedat buida de contingut i en paper mullat. Ara sembla que la taula aquesta es tornarà a reunir després de festes i no, com hauria d’haver estat, abans de l’aprovació dels pressupostos.
Ahir, veient els diputats republicans a Madrid aplaudint el portaveu del PDeCAT quan criticava l’esmena a la totalitat de Junts, se’ns mostra un panorama desencisador del lideratge independentista a Catalunya.”
Post Scriptum, 2 de gener del 2022.
L’editorial del proppassat 30 de desembre de Vicent Partal a Vilaweb reflecteix el moment polític actual: “2021: l’any que somniaven els autonomistes“, del qual val la pena extreure’n alguns paràgrafs:
“Primer va ser la CUP que va córrer a assegurar la investidura del president Aragonès, atorgant-li dos anys de coll per a portar a terme el seu projecte de negociació amb Espanya. Potser es va deixar endur per l’aparença que es podia formar un govern d’esquerres, però la realitat és que el seu gest va servir sobretot per a pressionar Junts a fi que donàs el vist-i-plau a la presidència d’Esquerra Republicana, guanyada a les urnes.
Junts, al començament, no ho va fer fàcil, però amb la campana a punt de sonar Jordi Sànchez va irrompre en la negociació i va tancar amb una facilitat esfereïdora un acord, gairebé personal, amb el president Pere Aragonès. I d’aquest acord en va nàixer un govern que va espantar la CUP, entre més raons per la presència d’un nom tan marcat per a ells com el de Jaume Giró. Però ja era massa tard. Els anticapitalistes no havien negociat bé i la resta de l’any, per a ells, tot ha estat un camí cap a la marginació de l’escena política catalana.
I així Esquerra i Junts, molt còmodes en la coalició malgrat el soroll ambiental, han canviat d’estratègia de mica en mica, bandejant els cupaires i acostant-se als comuns i al PSOE. Han convertit els comuns en soci preferent al parlament, que els rescata sempre que cal amb els seus vots, i han pactat amb el PSOE a les bambolines del poder –124 càrrecs importants han començat a repartir-se ja, com a bons amics, PSC, Esquerra i Junts, convertits de manera fàctica en el tripartit de l’ordre. Els electors de Junts havien votat Puigdemont i Borràs, però es van trobar amb Sànchez i la CUP s’ha perdut pel camí. El resultat, doncs, era previsible. Fins i tot també el desembarcament aparatós del sotagovern convergent, recol·locat sense manies a les conselleries que controla Junts.”
Vull afegir-hi algunes consideracions complementàries: qui va acudir a Jordi Sánchez per propulsar-lo al capdavant de l’ANC assegurant-li una retribució en forma d’aportació de la Caixa a la UPF on figurava que era un professor associat ? Cap treball acadèmic ha resultat d’aqueixa tasca fictícia al llarg dels anys. Aqueix és un fet conegut pels poders fàctics i mediàtics nostrats que l’han mantingut deliberadament ocult a la ciutadania. I el més greu, com s’explica que Junts per Catalunya (i abans la Crida Nacional per la República) s’hagin posat en mans d’un professional de la desactivació de moviments populars ? Molts vam votar Laura Borràs i la independència i ens hem trobat amb Jordi Sánchez omnipresent dirigint el retorn a l’autonomisme amb plena connivència amb ERC. Què hi té a dir el president Puigdemont ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!