Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 d'abril de 2009
2 comentaris

Heribert Barrera: “El camí de la llibertat”

Amb Heribert Barrera, un altre cop, l’article d’ahir a l’Avui, l’haurien de saber, i voler, escriure els actuals dirigents d’ERC:

“El problema més apressant que tenim plantejat és el de la crisi econòmica. Però seria pueril creure que podrem resoldre’l o pal·liar-lo mitjançant les iniciatives dels parlamentaris catalans a Madrid i els petits favors que puguin obtenir sotmetent-se servilment a la voluntat dels que hi manen. Precisament a causa de la crisi necessitem més que mai posar fi a l’espoli fiscal i necessitem més que mai trencar una dependència que ens és econòmicament funesta. El primer pas per aconseguir-ho, la primera etapa en qualsevol full de ruta, és obtenir que se’ns respecti i recuperar l’autoestima.

No ens tindran mai respecte si, només perquè compleixin parcialment la llei, hem d’implorar i cedir-los el vot. I no ens tindran mai respecte si la previsible sentència adversa del Tribunal Constitucional la contestem amb retòrica i manifestacions. No recuperarem mai l’autoestima si acceptem que ens instrumentalitzin i ens enganyin una vegada darrere l’altra. I no és el millor camí per a recuperar-la intentar referèndums que a l’hora de la veritat no serem capaços de convocar i dur a terme perquè –si les coses no canvien molt– no gosarem transgredir la prohibició de Madrid i per tant crearem noves frustracions.

Si, com és obligat, ens atenim a la via democràtica, l’únic camí viable del progrés és, a parer meu, el boicot parlamentari, és a dir, utilitzar els nostres representants a les Corts per a boicotejar sistemàticament tots els governs que no reconeguin i respectin, amb actes, la realitat plurinacional de l’Estat.

Contràriament al que per error se m’ha atribuït no fa gaire, no crec, en absolut, que la solució dels nostres problemes passi per una retirada de les Corts. Retirar-se és deixar les mans lliures a l’adversari. Al contrari, cal ser-hi present ben assíduament i actuar-hi dins de la més estricta legalitat, acatant les lleis i respectant els reglaments, però, sense perdre els estreps i amb la màxima cortesia, votar sempre i sense excepció contra qualsevol iniciativa del govern o dels qui li donin suport, siguin del color que siguin.

És solament així, creant-los un problema greu de funcionament de les institucions, que aconseguirem que els governants de Madrid ens prenguin en consideració i acceptin negociar en pla d’igualtat. Altrament, en qualsevol tracte continuarem essent ja d’entrada els perdedors i ens haurem d’acontentar amb les engrunes dels seus tiberis.

Si a Madrid hi hagués un govern que disposés de majoria absoluta estable, l’únic resultat tangible d’aquesta línia de conducta seria recuperar dignitat, que no és poc. Però actualment Zapatero necessita el vot dels partits nacionals catalans i si aquests s’avinguessin per negar-l’hi, el gran problema polític no el tindríem els catalans, el tindria ell, i hauria d’escollir entre entendre’s amb la dreta, com a Navarra i Euskadi, o negociar de debò, bilateralment, el finançament estatutari, les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional, les lleis orgàniques que ens afecten i tot el que fes falta.

És molt probable que Zapatero no volgués negociar o que la negociació no donés cap resultat. En aquest cas, davant d’un boicot parlamentari persistent, PSOE i PP segurament acabarien per posar-se d’acord i prendrien represàlies, per exemple amb una nova llei electoral, com alguns ja han proposat, i tot seguit farien eleccions. Poc importa el mal que això ens pogués fer: hauríem obert sense violència el camí de la confrontació activa, que és l’únic que ens pot conduir a la llibertat. Catalunya, per a despertar-se, necessita fuetades. I si no es desperta aviat, ni el combregar hi serà a temps.”

Post Scriptum.

Els qui han succeït Barrera en els càrrecs institucionals i orgànics són incapaços de parlar al poble català amb el rigor, el coratge i la credibilitat amb que ho fa el personatge més rellevant del nacionalisme republicà en l’actualitat. Les seves paraules contrasten amb l’ambigüitat, el tacticisme i l’esperit tarradellista que caracteritza els màxims dirigents d’Esquerra en l’hora present. Barrera senyala com a única via el “camí de la confrontació activa que és l’unic que ens pot conduir a la llibertat”, és a dir, el conflicte polític Catalunya-Espanya, a les institucions espanyoles i a nivell internacional.

Ni CIU, ni ERC, ni menys encara ICV, els tres partits que van votar afirmativament (ara fa vint anys al Parlament de Catalunya la no renúncia al dret d’autodeterminació) estan en condicions de portar a la pràctica un procés d’aquestes transcendència històrica. El nacionalisme espanyol se sent fort i disposat a passar a la fase definitiva de la liquidació de les aspiracions polítiques de les minories nacionals no castellanes. El nacionalisme català no té direcció política a l’alçada del repte, sofrirem com a poble un cop més, segur, i si logrem tornar a vèncer serà amb noves estratègies i nous lideratges, i a un cost altíssim.

Post Scriptum, 5 de maig del 2019.

Avui, a Vilaweb, Odei A.-Atxearte publica un breu escrit titulat “Referèndum sobre la monarquia: el dia que Barrera va defensar la proposta de Rufián”, quan realment la notícia hauria de ser que Rufián defensa la mateixa proposta que Barrera. Dit això, no es té en compte que allavòrens el Regne d’Espanya estava immers en ple procés constituent i ERC no era explícitament un partit independentista. Quaranta anys després estem en ple conflicte amb el poder espanyol per la nostra llibertat i reformar el règim constitucional no hauria de ser la prioritat de l’independnetisme. Heribert Barrera va morir essent afiliat a Esquerra però desvinculat totalment del partit de la seva vida que el va menystenir quan va ser acusat de “racista” pels qui encara sostenen avui dia aqueixa impostura amb el vist-i-plau de l’actual direcció.

Post Scriptum, 15 d’abril del 2023.

Aragonès reivindica l’acord de la claredat i anima a proposar-hi alternatives“, això és la impostura per estratègia: un cop desmobilitzat l’independentisme no hi ha força per negociar res. Heribert Barrera va proposar una alternativa, fer ingovernable l’estat espanyol fins que no s’avingui a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català.

Post Scriptum, 2 de juny del 2023.

A Heribert Barrera només  el segueix “Demòcrates proposa un front que bloqui la política espanyola si no es negocia l’autodeterminació”.

 

  1. Una vegada més, Jaume, encertes amb la diagnosi. Jo també crec què, amb l’estat espanyol, ha d’haver-hi confrontació constant per avançar cap a la independència. Si no, ja ho veiem, donar de menjar a les oques.

  2. En sap molt de greu comprovar com  la cort d’en Carod s’omple la panxa i la butxaca desterrant tot el seu sentiment patriòtic:Benach, Apel·les, Cortadelles, Aritzeta, Jové, Niubó, Pruna, Castells i tants d’altres….

Respon a Laura Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!