Hèctor López Bofill va publicar ahir aqueix article al Punt/Avui el contingut del qual comparteixo plenament (llevat de l’omissió d’apel·lar Catalana a la nostra República, una autocensura molt estesa entre els republicans nostrats):
“Probablement el més impactant dels esdeveniments succeïts aquestes darreres setmanes ha estat constatar que l’ordenament jurídic espanyol ha tractat els màxims responsables d’un procés de secessió pacífic i democràtic amb la mateixa consideració que si fossin terroristes, i que bona part dels governs de les democràcies liberals i de les institucions de la UE han fet costat al regne d’Espanya en el moment d’adoptar aquesta solució. Potser aquesta circumstància, al marge de consideracions de realpolitik, té certament a veure amb el que significa una independència i la creació d’un estat: la substitució d’una entitat que exerceix el monopoli legítim de la violència física per una altra que presenta la mateixa condició. I, en aquest sentit, per molta legitimitat democràtica que hagués acumulat la causa catalana en el moment decisiu en el qual es va declarar la República, el 27 d’octubre, les autoritats del país no van mostrar cap indici de disputar l’al·ludit monopoli a les autoritats espanyoles que van refermar el seu control sobre el territori i la població a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i que a més, a través de la fiscalia i del seu aparell judicial, van acabar imputant al govern de la Generalitat tipus delictius associats a una violència (rebel·lió) que en cap moment es va produir en les accions dels dirigents catalans. Més aviat caldria entendre que l’empresonament del vicepresident i d’un bon nombre de consellers es va equiparar a l’acte de violència que necessitava l’Estat espanyol per refermar-se en la seva qualitat de sobirà.
I ara què? Malgrat la profunda crisi que ha obert la reacció desproporcionada de les institucions espanyoles contra l’autogovern de Catalunya, l’experiència amargament patida ens ha de servir per dibuixar les properes fases del conflicte, el trauma almenys ens ha de permetre reflexionar sobre de quina manera podem servir millor aquesta República encara no efectiva.
Les evidents mancances en l’ordre dels factors de poder no signifiquen que ens hàgim de desentendre del rerefons de legitimitat democràtica que ha de ser incontestable i que les eleccions del proper 21 de desembre ens han de servir per corroborar. Continua essent imprescindible assegurar un vot massiu favorable per a les opcions independentistes i visualitzar així, en vots i en escons, una majoria aclaparadora que precisament la força desplegada per les autoritats espanyoles pot contribuir a consolidar en la seva maldestra capacitat de desvetllar la indignació i el desig d’emancipació. Espanya continua sense presentar cap projecte atractiu per incitar una majoria de catalans a optar per integrar-se a l’Estat i, per contra, fonamenta tota la seva estratègia en l’amenaça, la sanció i la repressió.
Però en paral·lel a la consolidació de la majoria cal treballar en silenci els factors de poder en els diversos àmbits (control del territori, finançament i relacions internacionals) que permetin erigir la nova entitat sobirana sense possibilitat de regressió. A diferència de la fase precedent, en la qual se suposava que es comptava amb un aparell institucional per elaborar les conegudes “estructures d’estat”, en la nova etapa aquests mecanismes no hauran necessàriament d’estar construïts des de les institucions, que de moment, i mentre sigui vigent l’article 155 de la Constitució Espanyola, l’independentisme no controla. L’actuació s’haurà de produir en una combinació d’iniciatives entre elements públics fidels al mandat del poble de Catalunya i elements privats que siguin capaços de coordinar-se i d’emergir en un proper moment determinant.
No podem oblidar que un reguitzell d’independències en el passat s’han materialitzat des de fora de la institucionalitat en les diverses dimensions de manteniment de l’ordre públic, creació d’un fons de finançament o establiment de vincles internacionals informals. Si d’altres pobles, d’Irlanda a Israel, ho van aconseguir abans no és forassenyat creure que una comunitat amb el pes demogràfic, econòmic i cultural, així com amb un suport social a la independència sense precedents en el món occidental, també acabarà per fer realitat els seus anhels de llibertat.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!