Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

6 d'agost de 2007
2 comentaris

Front Nacional de Catalunya, la resistència independentista

Aqueix article ha estat publicat a Esquerra Nacional, revista mensual d’ERC, número 81, corresponent als mesos de juliol i agost d’enguany, i és una ressenya del llibre escrit conjuntament amb Fermí Rubiralta i Daniel Díaz, “Una història del Front Nacional de Catalunya (1940-1990)”, (Pagès Editors, Lleida, 2006).

Una història del FNC (1940- 1990) és el resultat d’una iniciativa del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) en l’etapa en què en vaig ser director (2004–2005), quan es va reorientar el CETC cap a l’estudi i la divulgació de temes directament vinculats a la realitat política del país. Amb aquesta obra col·lectiva es pretén omplir un buit en la historiografia catalana recent, que no ha dedicat prou atenció a les organitzacions del nacionalisme radical autòcton durant el franquisme. El Front Nacional de Catalunya (FNC) és la primera organització catalana de resistència nascuda en els mesos immediatament posteriors a l’ocupació militar del nostre país, el 1939. La seva activitat va ser intensa tant a l’interior de Catalunya com a l’Estat francès durant la Segona Guerra Mundial i els anys immediatament posteriors.

Aquesta etapa ha estat estudiada sobretot per l’historiador Daniel Díaz Esculies a través de diverses obres, entre les quals destaca L’oposició catalanista al franquisme: el republicanisme liberal i la nova oposició (1939–1960), i per Fermí Rubiralta, doctor en Ciència Política, que ha dedicat diverses obres a l’estudi de l’independentisme català, entre les quals destaca el llibre Joan Cornudella i Barberà (1904–1985). Una biografia política. Els autors referits, més jo mateix, coincidim en aquesta obra conjunta, que pretén aportar una síntesi històrica que inclou des del naixement de l’organització fins a la dissolució del Front, el 1990. També hi col·labora Robert Surroca i Tallaferro, antic militant i memòria vivent del FNC, que aporta el seu testimoni personal, sempre valuós a l’hora de precisar fets i dates, i una recopilació de documents, molts d’ells inèdits, que donen una visió de conjunt sobre l’evolució d’aquesta organització.

Cal fer constar la contribució que l’associació Catalunya 1640 —formada per antics militants de les Joventuts del Front durant els anys 1980— ha fet a aquest llibre, especialment a través de David Roig i Xavier Alcalde. En conjunt, es tracta d’una obra que inclou els cinquanta anys de vida del FNC, primer com a organització de resistència i després com a partit polític, que combina l’anàlisi històrica amb la voluntat de divulgació de la memòria col· lectiva del país que fa justícia a la importància que va tenir aquest col·lectiu de patriotes dins el panorama de les organitzacions antifranquistes.

El paper del FNC és crucial per a la continuïtat del moviment independentista català, perquè enllaça el separatisme d’abans de la guerra —del qual extreu el caràcter més combatiu i original— amb el nou independentisme d’esquerres sorgit a partir dels anys setanta arran de col· lectius escindits del mateix FNC. Però, a més, té una altra especificitat: és dels primers moviments nacionalistes sorgits en l’època de la Segona Guerra Mundial que intenta un reconeixement per part dels aliats de la realitat nacional de Catalunya en un període que, a diferència del que va succeir després de la Primera Guerra Mundial , no va donar pas al sorgiment de noves nacions sinó al reforçament dels estats–nació establerts. Les altres forces d’esquerres, com el Moviment Socialista de Catalunya i el PSUC, es van adaptar als esquemes establerts arreu d’Europa, però Esquerra va desaparèixer com a força operativa antifranquista i només el FNC va mantenir la reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català en uns paràmetres, d’esquerres, empeltats de la tradició republicana del país i escrupolosament democràtics en una etapa en què les tendències autoritàries i dogmàtiques eren hegemòniques dins el camp anomenat progressista.

Crec que l’autodissolució del FNC, el 1990, el qual recomanava als seus militants incorporar- se a la nova Esquerra que estava emergint, ha estat una contribució decisiva a la configuració d’aquest partit com a força més representativa de l’independentisme català contemporani, que fins ara no ha estat prou valorada ni pel mateix partit ni pels autors que han estudiat aquest període recent de la història d’Esquerra. El pas que dóna el FNC precedeix el transvasament cap al partit republicà dels militants procedents de Catalunya Lliure i Terra Lliure que es va produir l’any següent, el 1991, i que va ser tingut molt en compte com a referent a l’hora de prendre aquesta decisió per part d’aquest col·lectiu procedent de l’independentisme més combatiu.

Els homes i les dones del FNC s’han caracteritzat per un esperit patriòtic de pedra picada i una predisposició constructiva i no sectària a l’hora de l’acció política; a més, van actuar amb sentit d’estat (català), és a dir, amb lleialtat institucional a la presidència de la Generalitat, malgrat que moltes vegades divergissin de les actuacions de Josep Tarradellas i servissin de suport i d’infraestructura a l’actuació del president. Combinaven, doncs, aquesta vocació de servei al país amb una acció partidista de resistència en uns primers moments armada al franquisme. Tots aquests factors, complexos, s’han mirat de reflectir en aquest llibre, com apunta encertadament Josep Maria Solé i Sabaté en el pròleg, que converteix el llibre en una eina útil per als estudiosos del nacionalisme català i per als militants de les noves generacions independentistes.

Post Scriptum, 17 d’abril del 2021.

Al butlletí interior del Front Nacional de Catalunya, “Opinions” número 28, corresponent al 14 de novembre del 1945 hi apareix una nota breu, intercalada enmig dels articles de la primera pàgina, que resumeix l’esperit del patriotes del FNC: “Si no es vol fer resistència val més tenir la valentia de dir-ho. Tot abans de combatre l’esforç alliberador d’aguns homes que es juguen la llibertat i la vida per tal de reintegrar la Pàtria en les seves funcions sobiranes i posar-la en condicions de que tots la puguin governar”. Una reflexió, dissortadament, encara vàlida avui. I en el mateix sentit aqueixa altra encaixada a un racó del número 38, corresponent al 30 de gener del 1946: “Aquells que no vulguin lluitar de veritat contra Franco, perquè no ho han sentit mai o perquè se n’han cansat, la millor obra patriòtica que podrien fer seria retirar-se i no destorbar amb paraules i fets l’acció resistent dels que lluitaran fins al final”.

Post Scriptum, 12 de setemebre del 2021.

Abans d’ahir, Joan Josep Isern va publicar aqueix reportatge a Vilaweb sobreuna de les accions del FNC més sonades durant el franquisme: “Detalls i reflexions d’un Onze de Setembre clandestí de fa cinquanta anys“.

Post Scriptum, 28 de maig del 2022.

Manuel Lillo publicà el 23 d’aqueix mes al setmanri El Temps, número 1980, aqueix article, “Els camins de l’independentisme català per contribuir a la victòria aliada”. La Fundació Reeixida ha presentat les anomenades “Rutes de la llibertat”, una sèrie d’itineraris organitzats per combatents catalans independentistes que van col·laborar amb la resistència francesa i que van facilitar la fugida de milers de perseguits polítics, així com l’organització armada i les comunicacions diplomàtiques en el context de la Segona Guerra Mundial.

Ahir, la revista “La Mira” va publicar un reportatge d’Oriol Lapeira Portús dedicat a repassar la trajectòria patriòtica de Gregori Font i Cativiela (Ejea de los Caballeros (Aragó), 1913 – Santa Coloma de Cervelló, 1991): “Quan lluitar pel país salva el món”. Gregori Font és el primer militant independentista a obrir un pas fronterer clandestí a l’Albera el 1939. L’independentisme salva milers de vides passant la frontera a la Segona Guerra Mundial. Catalans com Font es juguen la vida per la llibertat de tots.

  1. Totes les "reistències" al feixisme després de la II guerra mundial, han bastit legitimitats democràtiques a l´Europa Occidental. Francesos, Italians, danesos, etc… tots tenen ben present aquesta història. A Catalunya, quan no silenciada, aquesta història no s´ha utilitzat com a font de legitimitat "nacional". A l´inrevés, entre Franco i els seus demonitzats comunistes, Espanya s´estabilitzà perfectament, a la política de Blocs. Penso que es una desgràcia que avui encara patim….en forma d´hegemonia de un pensament d´esquerres caduc, que encara no ha fet elos deures sobre el totalitarisme, i que alhora tranquilitza les consciències  dels Estats Europeus (per manca que algú els hi recordi) que van col.laborar a l´estabilització de l´Espanya aliada de l´Eix. Encara avui a casa nostra, l´hegemonia de l´història de les "resistències" resta en mans de nostàlgics del comunisme o de quasevol tendència proto-totalitària.

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!