Francesc Ferrer Torrents (Barcelona, 1908- Mèxic, DF, 1979), fou un “patriota català conseqüent” (com expressament recorda l’esquela familiar publicada a l’Avui el 2 de novembre del 1979) al llarg de tota la seva vida.
El seu pare era un farmacèutic nacionalista que acollia a la rebotiga de l’establiment del carrer Tallers tota mena activitats conspiratives, crescut en aquest ambient el jove Ferrer s’implicà amb només setze anys amb els components de Bandera Negra que intentaren l’atemptat contra el rei espanyol als túnels del Garraf al juny del 1925. Condemnat a dotze anys i un dia de presó, complí sentència a Alcalá de Henares fins que fou indultat al 1930 arran de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Reprengué els estudis de medicina amb la vocació d’especialitzar-se en psiquiatria, una vocació que havia anat madurant durant els anys d’estada al centre penitenciari on observà atentament els comportament humà dels companys presos i els seus guardians. Segons la semblança que Raimon Galí en feu en l’article que li dedicà arran del seu traspàs publicat a l’Avui el 9 de desembre del 1980, estudià a fons i arribà a la conclusió que entre “el 1921 i el 1930 s’havien trencat les regles que governaven la història d’Espanya. A la guerra del Marroc s’havia format un nou exèrcit, deslleial al seu rei, que havia fet tota mena de comèdies amb la República i estava disposat a fer la guerra pel seu compte”.
Francesc Ferrer va preveure un enfrontament armat, dirigit especialment contra Catalunya, i intentà advertir els dirigents polítics catalans. Formà part de la guàrdia cívica republicana que es congrià al voltant de Francesc Macià els dies posteriors al 14 d’abril del 1931. Allunyat de la política partidista propugnà la unitat dels catalans, des de la CNT fins a la Lliga, com a única salvaguarda per a la supervivència de la nació davant les maltempsades que preveia. Aglutinà al seu voltant una colla de joves (Andreu Xandri, Heribert Barrera, el seu germà petit Eduard, Joan Sales i el mateix Raimon Galí, entre d’altres), als quals formà en l’esperit patriòtic i humanista i la predisposició a l’acció. Gràcies a la seva amistat amb el dirigent cenetista i home fort del Comitè de Milícies Antifeixistes, Joan Garcia Oliver, fou possible la creació de l’Escola de Guerra on es formaren les promocions d’oficials reclutats entre joves estudiants i obrers nacionalistes. El mateix Ferrer s’integrà en el Cos de Sanitat,(també, malgrat les seves catorze diòptries, era un excel·lent tirador).
L’any 1939 passà França, instal·lat a Montpeller, marxà cap a Mèxic el 1941. Allí desenvolupà la vocació mèdica essent director de la Clínica Psicoanalítica i fundant, amb altres metges catalans, l’empresa Médico Farmacéutica. Víctor castells l’inclogué en la sèrie biogràfica “Morts a l’exili” que va publicar al diari Avui, el 9 de novembre del 1979
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A les revistes Quaderns de l’Exili, hi ha notícia de la publicació de la seva tesi doctoral a Mèxic, així com alguna altra publicació sobre bioquímica dels tractaments de xocs en psiquiatria, i d’alguna conferència que va fer a Mèxic D.F. els primers anys d’exili.