Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 de maig de 2016
1 comentari

França, (i també Catalunya), laboratori dels nous conflictes emergents a Europa

Després d’ésser l’escenari de dugues guerres mundials al segle XX Europa no ha conegut guerres entre estats des del 1945. Hi va haver una llarga “Guerra freda” entre el bloc occidental  i l’oriental que va acabar l’any 1989, havent-hi, però, conflictes protagonitzats per organitzacions armades independentistes que han anat autodissolent-se (Irlanda del Nord, Euskal Herria i els darrers a Còrsega enguany) i grups marxistes-leninistes que han acabat fracassant (RAF, GRAPO, entre d’altres).

En aqueix inici del segle XXI s’albiren nous conflictes a Europa, de caire ètnic (racisme contra roms i jueus), d’arrel islamista (com el gihadisme) i de classe (en terminologia comunista) derivats del declivi de l’estat del benestar i la contestació tardocomunista contra la democràcia liberal (sense que això suposi el rebrot dels grups político-militars abans esmentats). Més aviat es produirà una convergència dels diversos totalitarismes que inspiren (ideològicament i religiosament) l’animadversió contra les societats obertes en formes d’acció violentes però sense estratègia ni projecte polític alternatiu. La punta de llança n’és el gihadisme, actuant l’islamo-gauchisme com col·laborador secundari en uns termes ja apuntats fa anys per Fred Halliday.

L’estat europeu on conflueixen totes aqueixes condicons és França. Des de fa mesos les protestes de pagesos, taxistes, i altres sectors especialment afectats pel declivi econòmic del model proteccionista francès manifesten la seva frustració al carrer i a les urnes (votant al Front National). El  sindicat CGT (comunista)  s’ha afegit a les protestes contra el projecte de llei de reforma del mercat de treball promogut pel govern de Manuel Valls que fa un esforç per modernitzar i fer competitiva l’anquilosada estructura productiva francesa.

Malgrat l’esforç reformista de Manuel Valls les fractures internes de la societat francesa són profundes i afloren cada cop de forma més virulenta, com avui mateix està passant amb el bloqueig sindical a les refineries i la xarxa de distribució de combustibles en un intent de paralitzar la vida social i econòmica amb uns propòsits polítics abstractes i insostenibles aprofitats per l’esquerra estatista i els moviments socials anticapitalistes per denigrar l’ordre republicà.

L’espectacle carnavalesc dels indignats que passen les nuits debout i la violència anti-policial són elements comuns que també es donen a la Catalunya d’avui arran de la impostura del “banc expropiat”, però el nivell assolit a França és molt superior tenint en compte que està en vigor un estat d’excepció des de fa mesos amb motiu de l’ofensiva gihadista que té com a escenari el territori francès.

Un altre element coincident en la conflictivitat que es dóna a França i a Catalunya és l’antisemitisme rampant promogut per islamistes i anticapitalistes contra les respectives comunitats jueves. Com va escriure Manfred Gerstenfeld al seu article, “France, laboratoire d’un diagnostique precoce du nouvel antisémitisme”,  els símptomes són d’aqueix antisionisme de nou tipus es donen també a Catalunya.

Un altre factor conflictiu comú és el gihadisme autòcton, en guerra oberta a França i latent a Catalunya, que intensificarà el seu potencial desestabilitzador en els anys a venir, amb unes conseqüències polítiques hores d’ara difícils de mesurar, però en tot cas adverses per a la causa nacional catalana (previsible recuperació per part de l’Estat de tot l’orde públic i creixement electoral de partits nacional-populistes).

A Catalunya les perspectives d’un cicle de violència que ja vaig apuntar fa quatre anys, dissortadament s’estan confirmant com una forma d’aturar el procés independentista superposant-hi dialèctiques d’odi (social, ètnic, polític) contra la revolució dels somriures. A França, Manuel Valls pot ser el Georges Clemenceau del segle XXI, a Catalunya no hi ha cap polític avui que pugui liderar i cohesionar el poble català com ho va fer Francesc Macià.

Els nous conflictes emergents a Europa no afloren només a França i Catalunya, però són aquí on els factors desestabilitzadors són més forts. A Grècia, malgrat la fallida del sistema econòmic Alexis Tsipras està remuntant el país i és prou fort per resistir la pressió combinada de les xarxes de corrupció i els moviments anticapitalistes que es mobilitzen reiteradament en contra seva. Dissortdament, no hi ha cap Tsipras català entre la colla de Comuns, Podem, Sí que es pot, ERC i similars que s’han afanyat a fotografiar-s’hi.

La classe política sobiranista que ha representat institucionalment l’impuls del sobiranisme cívic des del 2010 no té voluntat ni capacitat per sostenir col·legiadament un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal espanyol. Ni els anticapitalistes de la CUP, que radicalitzen reivindicacions abstractes com més incapaços demostren ésser per afrontar la concreta confrontació entre independentisme i integrisme espanyol, ni volen ni poden liderar un procés d’alliberament nacional en termes democràtics i viables.

Tot fa preveure que aqueix atzucac per manca de direcció del procés de construcció nacional i la feblesa de les autoritats encarregades de liderar-lo oferirà noves oportunitats a les accions de desetabilització de baixa intensitat violenta però gran eficàcia mediàtica que van demostrar la seva eficàcia coincident amb la vaga general del 29 de març del 2012. Uns mètodes d’acció molt similars als que aqueixos dies s’estan aplicant a les protestes de França.

Post Scriptum, 1 de juny del 2016.

L’animadversió contra-identitària dels antiracistes francesos ha esclatat mediàticament en el món esportiu entre el seleccionador de futbol de la selecció i els jugadors d’origen magrebí tal com reflecteix aqueix recull d’articles  publicats per Le Figaro. Les reaccions en suport de la victimització que fa de si mateix Karim Benzema (el que escup quan sona la Marsellesa) han estat qualificades justament de verinoses pel diputat del PSF i antic dirigent de SOS Racisme, Malek Boutih, un actiu militant contra el totalitarisme islamista. Un altre referent cultural d’origen algerià, el lliurepensador Boualem Sansal, alerta que “L’Europe n’a plus d’avenir. L’islam va faire éclater notre société“.

Post Scriptum, 10 de juny del 2016.

Reprodueixo tot seguit aqueix retrat dels antifeixistes que s’han apropiat del moviment Nuit debout a la plaça de la Reppublique de París fet per Alexandre Devecchio, analista de Le Figaro i co-fundador del Comité Orwell, publicat ahir ja que descriu molts dels elements i els comportaments que es poden detectar entre els okupes del Banc expropiat i altres col·lectius antisistema enquistats a Barcelona:

Les veilleurs» ont été chassés de Nuit debout à Paris par des «antifa» ultra-violents. Derrière cet épisode, Alexandre Devecchio voit l’émergence d’une «génération zombifiée» qui donne libre cours à ses pulsions nihilistes.

Des morts assoiffés de sang s’attaquent aux vivants. C’est le scénario aussi simple qu’efficace de La Nuit des morts vivants. Sortie en 1968, ce film d’épouvante signé George Romero connaît un succès critique et public immédiat, devient culte et ouvre la porte à une véritable saga. Derrière les scènes gorese cache un discours subversif: la métaphore d’une humanité déshumanisée, la critique d’une Amérique zombie capable de basculer à tout moment dans l’ultraviolence. Le second épisode de la série, justement intitulé Zombie (1978) est encore plus politique. L’histoire se déroule dans un centre commercial assiégé par une armée de morts-vivants. Les zombies qui s’agglutinent aux vitres évoquent la cohue des soldes et le film sonne comme une charge contre la société de consommation.

Ce mercredi 8 juin, Nuit debout a pris des allures de nuit des morts vivants. Alors que le mouvement fête son «100 mars», le «grand soir» annoncé se transforme en crépuscule morbide. Les Veilleurs, mouvement de réflexion né de la Manif pour tous, sont venus pour échanger, naïvement persuadés de partager avec les noctambules un même combat contre le néo-libéralisme mondialisé. Mais les «coucous» catholiques ne sont pas davantage les bienvenus que les philosophes trop curieux. Comme Alain Finkielkraut, il y a quelques semaines, le petit groupe est chassé de la place de la République désormais privatisée par les prétendus contempteurs de la loi de la jungle du marché. Réfugiée sur une passerelle du Canal Saint-Martin, quai de Valmy, la petite troupe tente d’insuffler un peu de poésie dans ce monde de brutes. Assis à même le sol, une vingtaine de Veilleurs, de tous les âges, entonnent des chants, lisent des textes de Bernanos ou de La Fontaine.

Le répit est de courte durée. Une autre nuit debout commence alors: les yeux exorbités, le visage déformé par la haine, une horde sauvage de punks à chien, armée de barres de fer, de tessons de bouteilles, et de poings américains, débarque pour en découdre. Les intrus, qui tentent de résister pacifiquement, sont rapidement encerclés, et pour certains, en particuliers les plus âgés, roués de coups. Les journalistes présents qui tentent de prendre des photos sont immédiatement menacés. Les passants, indifférents profitent du «spectacle» en sirotant une bière comme devant un match de foot, tandis que la police arrive après la bataille. Certains observateurs jugent l’épisode anecdotique et renvoient dos à dos «Veilleurs» et «antifa». C’est faire fi de la brutalité effrayante des assaillants. La scène, loin d’être insignifiante, témoigne au contraire de la déliquescence d’une partie de la jeunesse et de la gauche.

Derrière des slogans aussi élaborés que «Cassez-vous les fachos!» ou «connards d’homophobes!», ces militants radicaux qui se revendiquent de Nuit debout cachent mal leur vacuité idéologique. La déconstruction soixante-huitarde s’est muée en désintégration. L’anarchie joyeuse de la génération Cohn-Bendit en rage destructrice de la «génération radicale». Le gauchisme culturel en inquisition vociférante. Au nom de la liberté, ces sans-culottes post-modernes font régner leur terreur. Au nom de l’antifascisme, ces résistants autoproclamés imposent leur loi. Leur combat politique n’est qu’un prétexte pour donner libre cours à leurs pulsions de violence. S’ils ne sont pas armés de kalachnikovs, leur mélange de fanatisme et de nihilisme est le même carburant que celui des pantins de Daech, décérébrés par le consumérisme et manipulés par les salafistes. Pascal Bruckner ne disait pas autre chose quand dans Le Figaro il s’inquiétait de la jonction éventuelle entre «les casseurs» et «les fous de Dieu». Nous en sommes heureusement très loin, mais cette «nuit des morts-vivants» témoigne de la fragmentation inquiétante de la jeunesse française et de l’émergence d’une génération «zombifiée».

Post Scriptum, 22 de juny del 2016.

El cap de la seguretat interior (DGSI) adverteix del risc de guerra civil a França segons una informació publicada ahir per Le Figaro. Le Monde, per la seva part, també ahir, publica aqueix article de Marc Lazar titulat “L’ultra gauche est engagée dans une logique de confrontation avec l’État“.

Post Scriptum, 2 de maig del 2018.

Els actes de violència provocats ahir a París pels autodenominats “black bloc” (barreja d’anarquistes, anticapitalistes i islamo-gauchistes) ha portat a la prefessora Renée Fregosi (esmentada anteriorment en aqueix bloc) apublicar avui a le Figaro aqueix article: “Violences du 1er Mai: la véritable stratégie des groupuscules d’extrême gauche“. Avui, també Le Monde en parla dels seus origens i objectius.

Post Scriptum, 19 de juliol del 2021.

Solament cinc dels individus que van intentar cremar vius els policies de Viry-Châtillon al 2016, han estat condamnats. Pel delegat genaral de l’Institut pour la justice Pierre-Marie Sève, avui a Le Figaro, aqueixa decisió judicial encoratja la delinqüència deslegitimenat les forces de l’ordre, «Une décision judiciaire qui renfocer le sentiment d’impunité».

  1. Si algú vol que la societat on vivim sigui “competitiva”, doncs ja pot posar a treballar a fills, nets i -si cal- besnets. A partir dels 8 o 9 anys, ja tenen edat per treballar i participar de la competició… Com deien aquells: “L’exemple comença per un mateix”.

    Per norma general, no sóc partidari de les competicions. I encara menys a les que van en direcció directa a la missèria social i personal.

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!