Aquest és l’encapçalament de l‘entrevista que em va fer Enrique Canovaca pel periòdic Reus Digital (www.reusdigital.cat) i que surt publicada al dia d’avui.
Creu necessària una unitat independentista catalana de cara a les eleccions al Parlament ?
– La qüestió no és unitat sí o no. L’important és veure quin projecte polític representa de manera creïble i viable l’opció de constituir un estat propi, un debat que de moment no s’està portant a terme.
Quines diferències observa entre ERC, Reagrupament i Solidaritat Catalana?
– La reflexió que li acabo de fer és aplicable a tots tres. La proclamació de la independència no és fruit d’un acte sobtat, sinó d’un procés polític que comporta un conflicte jurídic i polític amb l’Estat espanyol. El procés, que porta anys, necessita una organització sindical, a més de política. Fins el 2004, ERC era l’única opció independentista i no ha assumit aquest paper, provocant que s’hagin improvisat solucions a aquest buit estratègic.
Veu creïbles aquestes solucions?
– Reagrupament, evidentment, no, ja que es tracta d’un partit que quatre mesos després de la declaració fundacional va canviar els seus objectius bàsics, que eren la creació d’una candidatura transversal i la confecció de les llistes electorals a través de cadascun dels territoris. Solidaritat és un projecte electoral però -encara- no polític.
Com valora la baixada de vots d’ERC que reflexen les enquestes i el paper del PSC?
– Totes les enquestes detecten un augment de l’independentisme sociològic a Catalunya, així que sorprèn que les opcions polítiques per a la independència vagin a la baixa. Si la direcció d’ERC vol captar vots del PSC el més congruent seria que entressin dins d’aquest partit i l’intentessin canviar des de dins, tal i com fan amb la UGT. En aquest sentit, ERC no promociona un sindicat independentista perquè dóna suport a la UGT. El PSC és el principal partit que garanteix l’ordre espanyol a Catalunya i és el que vertebra més sectors de la societat catalana. Fins que el PSC no deixi de ser hegemònic, no hi haurà un procés independentista. ERC situa els socialistes al centre del discurs polític, apostant per un tercer tripartit i ajornant el canvi polític a Catalunya.
Com afecta l’existència de tres partits independentistes a Madrid?
– La pregunta s’hauria de formular d’una altra manera. La dominació d’Espanya sobre Catalunya és estructural, no depèn de la conjuntura, de tres formacions polítiques. Als anys vuitanta s’atacava des de Madrid a Jordi Pujol, i això que no és independentista. La dominació és una mena de violència similar a l’existent entre les persones, sempre denigrant a la víctima. Les forces polítiques de Catalunya són demonitzades pel simple fet d’existir.
Vostè ha format part d’ERC i Reagrupament i ara mostra simpaties cap a Solidaritat Catalana… A què es deuen aquests canvis?
– Als meus escrits del bloc es pot comprovar que mantinc les mateixes idees polítiques ara que en el moment que vaig iniciar la crítica a la direcció d’ERC. Les divergències venien perquè la direcció republicana no tenia la voluntat ni la capacitat d’engegar un veritable procés independentista i no ha situat l’eix Catalunya-Espanya al centre del seu discurs, sinó l’eix esquerra-dreta. ERC es queixa ara de l’existència d’altres candidatures independentistes, però recordo que van convidar a marxar del partit a tots aquells que no estàvem d’acord amb la direcció. Bona part dels que vam marxar vam fundar un projecte polític que omplís el buit existent, però per causes alienes a la meva voluntat, Carretero i els seus còmplices es van carregar les dues idees bàsiques fundacionals. Reagrupament és un partit més, sense una candidatura transversal i amb un missatge contrari a la regeneració democràtica.
Té temps Solidaritat Catalana per treure bons resultats a les eleccions catalanes?
– El temps és un factor en contra, tot i que no sé quines expectatives té a nivell general. A les comarques de Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre les persones que poden representar a Reagrupament no tenen massa incidència. Si la candidatura de Solidaritat, de la qual no formo part, està encapçalada per gent amb una trajectòria honesta i una voluntat de regeneració democràtica, com l’Héctor Bofill, l’Albert Pereira o la Caritat Garcia, aquest partit pot representar l’esperit de renovació que l’independentisme necessita i que ERC ha estat incapaç de recollir a la seva llista.
S’ha plantejat entrar a Solidaritat Catalana abans o després de les eleccions?
– Només m’interessen projectes polítics a llarg termini, que tinguin una visió estratègica sobre la independència, en els termes que defenso al meu bloc. Si després de les eleccions hi ha una opció que representi un procés d’autodeterminació real, em plantejaré formar-hi part. De moment, no m’ho plantejo.
Què diria a tots aquells que critiquen Solidaritat Catalana per tenir al capdavant un expresident del FC Barcelona?
– No tinc res a dir al respecte. L’existència de personalitats al capdavant es dóna a totes les candidatures que es presenten. Això sí, hi ha masses referències personals i poques respecte les estratègies i els continguts.
A què es deuen les diferències abismals entre l’independentisme del carrer i el de l’òrbita política?
– La mentalitat de canvi a la societat civil és major. La gent veu que Espanya juga en contra dels interessos econòmics, o en infraestructures, de Catalunya i que existeix un domini polític. La classe política, inclosa ERC, es mou per altres paràmetres que defensen un ordre del qual es nodreixen els professionals de la política. Els polítics no encapçalen els canvis, sinó que els barren. Per això, els canvis que s’estan produint a la societat civil trigaran en traduir-se electoralment. Crec que la realitat serà més perceptible a les eleccions municipals del 2011 i, sobretot, a les eleccions espanyoles de 2012.
Creu que l’independentisme creixerà en aquestes cites electorals?
– A les eleccions del Parlament, no variarà gaire la composició dels partits, tot i que el debat sobre la independència ha canviat l’entorn sociopolític. Els partits continuen amb els seus discursos d’autonomia, d’acceptar l’ordre establert, mentre la societat debat altres coses. CiU proposa el concert econòmic quan sap que no és creïble, ERC presenta el tripartit i vol continuar amb la dinàmica de supeditació al PSOE. A les eleccions municipals, si el moviment social que ha demostrat que pot existir a les consultes sobre la independència es converteix en candidatures, hi haurà un primer pas. Però sobretot, als comicis espanyols es veurà amb més claredat el conflicte entre Catalunya i Espanya. Si el PSC, malgrat ser còmplice de la situació actual de dominació, guanya les eleccions del 2012, voldria dir que el país accepta una situació d’espoli.
Si Reagrupament o Solidaritat Catalana entren a l’òrbita política o al govern… Pensa que podrien patir el mateix procés de transformació que ERC?
– El cas d’ERC hauria de ser una vacuna per no reincidir en els mateixos errors. Reagrupament podria haver estat una bona opció, però ha acabat per reproduir els pitjors defectes d’ERC. En tot cas la resposta l’haurien de donar els actuals membres dels partits.
Més enllà de l’independentisme que hi veu als programes d’ERC, Reagrupament o Solidaritat Catalana?
– L’important no és la unitat, sinó l’existència d’un projecte independentista que tingui la complicitat de sindicats, patronals i mitjans de comunicació privats, així com una societat civil organitzada. Tot això ho ha de vehicular un partit polític. Sense aquestes condicions és impossible declarar la independència. Per tant, que s’asseguri al programa electoral la convocatòria d’un referèndum per l’any que ve no és un fet creïble en no haver-hi un treball previ.
Em referia als programes socials, culturals o econòmics d’aquestes formacions independentistes?
– L’important no és l’eix esquerra-dreta, sinó l’eix nacional. És a dir, s’ha de separar els que defensen els interessos estatals per mantenir l’ordre i els sectors socials que són perjudicats per aquesta jerarquia i la volen canviar. Hi pot haver gent conservadora, de la pagesia per exemple, que està en contra d’aquesta explotació estatal i prefereix la independència. Quan et posiciones a favor de Catalunya o d’Espanya estàs defensant una opció social: el manteniment d’un sistema de dominació o el canvi social. Arribar a la independència significaria reordenar les relacions econòmiques i socials entre la població. Hi hauria entitats, com La Caixa o la patronal, que en nou context no tindrien el mateix pes, com tenen ara. Moltes empreses tenen ara una posició hegemònica fruit de la seva vinculació amb l’Estat, com les de la construcció amb seu a Madrid que han obtingut contractes públics.
Com afectarà la desafecció política del ciutadà al procés independentista?
– La independència no triomfarà mai si no representa una esperança real de regeneració democràtica, no una impostura de l’estil de Reagrupament. S’ha d’apostar per llistes obertes i transparència, així com acabar amb els polítics que sempre defensen la seva continuïtat. A societats modernes com Israel o Holanda, la gent entra i surt de la vida política, ja que en té de privada. Al nostre país ser polític és com ser botiguer. Mentre no hi hagi una regeneració democràtica del sistema electoral i un canvi dins del partits, no s’assolirà el canvi cap a la independència. La gent participa a les consultes independentistes perquè són un mecanisme d’acció directa, de democràcia real. En canvi, no votarà a partits que es declaren independentistes però reprodueixen els esquemes del PSC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!