De forma tangencial afloren en el procés congressual que viu l’Esquerra opinions creuades al voltant d’aspectes ideològics: la redescoberta del liberalisme, l’autodefinició com a partit d’esquerres o de centre-esquerra, entre d’altres.
Tot i no ésser objecte de debat en aquest congrés, a través d’algunes esmenes presentades per Esquerra Independentista, l’actualització de l’ideari republicà apareix com una necessitat que caldrà abordar a curt termini. Hi ha una concepció republicana de la nació bassada en la llibertat de pertinença dels seus integrants i l’autoafirmació front a tota dominació política aliena.
Antoni Rovira i Virgili té escrites pàgines brillants explicant la relació entre catalanitat, llibertat i republicanisme. Recomano els articles que Lluís Pérez (http://perezlozano.blogspot.com) ha publicat al seu bloc sobre el republicanisme fent una lectura crítica del meu llibre “L’esquerra de la llibertat”. Malauradament pocs esforços s’han esmerçat a continuar aquesta línia de pensament i encara predomina entre nosaltres una cultura política tardomarxista que menysté el fenomen nacional.
Avui Joan Mir publica un article, a la secció d’opinió de Vilaweb denominada “Mail obert”, titulat “Desxifrar el nacionalisme” que trobo particularment encertat. Apunta la necessitat de superar els prejudicis d’una esquerra abstracta que sent aversió pel nacionalisme que teòricament diu compartir i que es detecta en molts dirigents polítics independentistes. El patriotisme és una noció impregnada de connotacions positives: voluntarietat, altruisme, sentit de la continuïtat i la comunitat nacional que pràcticament no s’usa avui dia. De patriotes n’hi pot haver de diverses tendències polítiques, als anys vuitanta el Front nacional de Catalunya s’autodefinia com el partit dels patriotes socialistes.
L’Esquerra, a parer meu, ha d’iniciar un procés intern de reconversió en un partit de patriotes, en el nostre cas republicans. I desprendres de la prepotència i aparent sentit de superioritat copiat dels partits comunistes. Recomano la lectura de l’assaig de François Furet, “Le passé d’une illusion. Essai sur l’idee comuniste au XX siécle”, Paris, 1995, Robert Laffont-Calmann-Lévy.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic Jaume, confés que dubtava d’aquesta proposta ‘republicanista’ -que no republicana- al principi, però cada vegada més, tant la candidatura d’EI com aquest aspecte en concret em convencen més i més, sobretot ara que alguns s’han engrescat amb el liberalisme, blairs, clintons i altres amics (?).
Seria un error, tanmateix, contraposar esquerranisme -i republicanisme- amb el nacionalisme. De fet, crec que a Esquerra això ho hem solucionat bastant bé -com a mínim a nivell teòric; una altra cosa potser és la pràctica-. Per això no faria gaire cas del que digui gent com en Joan Mir. Tenint més raó o manco -que crec que no en té-, coneixent la trajectòria del personatge dels darrers 15 anys, per on s’ha mogut, i les raons que l’empenyen a escriure el que escriu, les seves conclusions s’han de posar molt entre cometes.
De fet, jo et diria que Mallorca és massa petita, i el nacionalisme autòcton més petit encara, com per fer difícil separar un anàlisi racional i fred dels conflictes personals dins i fora de la política.
Gràcies per la recomanació, Jaume. I per descomptat coincideixo amb tu: el patriotisme és un valor i una actitud que hem de reivindicar sense complexes. Bàsicament, perquè travesa com un fil tota la història de la tradició republicana. Figures il·lustres del republicanisme històric com ara Pericles, Paine o Jefferson van ser també destacats patriotes. Els darrers dos, per cert, independentistes. No se si estàs gaire al corrent de l’obra, les idees i la biografia de Paine, però t’ho recomano vivament.